dissabte, 17 de setembre del 2011

Adéu, Palafrugell, i gràcies!

dissabte, 10 / setembre / 2011

El trajecte a Palafrugell s’acaba.  Les darreres exèquies que oficio són les de l’Enric Corredor (93a), un vell lluitador pel nostre país. Dino tranquil i faig migdiada.

A la tarda beneeixo el darrer casament a Palafrugell. És a Sant Sebastià i són  la Carolina i en Luís. La núvia és de pare holandès i mare catalana; el nuvi, és de pare valencià i mare colombiana. I tots viuen a València.

Al pati de l’hostatgeria hi ha un casament civil que autoritza l’alcalde, en Juli. A la sortida ens trobem, ens saludem i parlem de la meva partida. Li agraeixo la carta que m’envià i ens fem una fotografia plegats. La Nuri Rivas, que passeja per allà, ens ve a saludar i també m’acomiado d’ella.

A Palafrugell, vaig a acomiadar-me d’en Joan Ferrer. Era el president de Caritas quan vaig arribar i m’ha fet costat des del primer moment (com en Salvador mateix, en Bernat, la Teresa...). Li expresso el meu agraïment i li dono Nostramo. Ell em diu que és el millor que li puc donar.

La missa anticipada és plena de gom a gom. Pensava que el futbol l’esgarriaria,  però no ha estat així. Entre la gent, també hi veig entaforat el P. Joan. Em penso que li costarà més de marxar a ell que no pas a mi mateix. Quan acabo l’homilia tothom es posa dempeus i aplaudeix efusivament.  Els dic que no repetiré pas el sermó, per molt que aplaudeixin.

Recordo el que em deia un company: “Quan et diguin que prediques bé, encara que t’agradi, no t’ho creguis”. Però, també s’agraeix. Quan acabem la missa, els feligresos venen a saludar-me. Un tip de plorar. La primera família és la de l’amic i arquitecte Martí Pagès i, la família que clou les salutacions, és la de l’arquitecte l’Octavio Mestre Aramendia (que m’obsequia amb el llibre de César Liesa PERSONAJES DE CATALUÑA, on hi és entrevistat juntament amb altres 40 personatges).

En Joan Garcia em diu que aquesta setmana, per ell ha quedat marcada per dos discursos: el d’en Pep Guardiola al Parlament de Catalunya i pel meu. Amén. I m’agraeix que l’hagi posat en contacte amb tanta gent de Palafrugell (connecting people).

M’ha agradat veure-hi jovent i mainada: l’Eudald i l’Èlia, l’Oriol, en Marc, l’Eduard, la Lola.. i tanti!

diumenge, 11 / setembre / 2011

He dormit, o millor, he intentat dormir la meva darrera nit a la rectoria de Palafrugell. Ja formo part del passat d’aquesta parròquia, juntament amb els altres rectors que l’han servida. No m’atreveixo a comparar-me amb cap d’ells.

Vaig acomiadant-me de la gent a les misses del matí, amb abraçades i llàgrimes. M’hi ha fet d’escolà l’Armand (a les 10m) i en Joan, la Maria, la Júlia i en Gerard, que m’obsequien amb una rosa de Jericó.

A les 11, la Collell ve a recollir una furgoneta plena de trastos. Com diu en Jaume, “no m’estranya que necessitis tants viatges de furgonetes (6) i de camions (2) si per anar de viatge ja en necessites una de plena”.

Dino amb en Paco i la Luisa: una bona amanida i tall rodó amb carbassó fregit. Quedo molt satisfet. Quan arribo a la rectoria, vull fer migdiada però no arriba ni a un quart. Em faig una bona dutxa i acabo de baixar-ho tot: necesser, roba... Col·loco tots els paquets al meu cotxe. Vaig a llençar les escombraries que quedaven i em sembla que ho deixo tot net i endreçat.

Per la missa vespertina s’omple l’església: és la tercera esglesiada (la del migdia era més normal). Agraeixo que hi vinguin l’Anton, en Pere i en Joan. Hi fan d’escolans en Luís, en Damià i la Mireia. Miro de reduir la missa perquè l’homilia s’allarga. Quan acabem la celebració dono les gràcies per tants detalls i mostres d’afecte d’aquests dies, especialment  per les dues aquarel·les d’en Costa Sobrepera i els gairebé 3 mil euros que he pogut enviar al Níger, al P. Josep Frigola en nom de tots. I més abraçades i llàgrimes: Begoña (la diputada), Jaume, Marià, .

I me’n vaig cap a Banyoles, cap a casa, d’on en vaig sortir fa 17 anys. Al sortir de Palafrugell, al c. Torroella, em trobo de nou amb en Juli Fernández, l’alcalde: és la darrera persona  de Palafrugell de qui m’acomiado. Ni que ens ho haguèssim dit!

A casa, sopo un plat d’escudella amb sèmola, un tall de llom amb una petita llesca de pa i un got de llet freda amb un petit raig de cafè descafeïnat: que bé que se’m posa. I a descansar, que demà serà un altre dia.

Rellegint l’homilia de comiat, possiblement l’hauria d’haver refet de dalt a baix. Degudament retocada i lleugerament simplificada, és l’homilia que vaig fer el setembre del 1983 quan vaig marxar d’Olot per anar cap a Calella. Entre altres hi noto alguna repetició si bé segurament es deu a la tècnica d’espiral que he utilitzat.

dilluns, 12 / setembre / 2011

Em desvetllo a dos quarts de vuit: feia molts dies que no em llevava tan tard. Van desfilant pel meu record les persones estimades que he deixat a Palafrugell: tantes! M’assabento de la mort de l’Esperança: la darrera persona a qui li vaig administrar la Santa Unció. Acostumava participar a la missa dels divendres i, a l’Hospital, els dissabtes. Sempre li cantava: “Esperanza, Esperanza, solo sabe bailar” i, ella l’acabava dient: “Cha, cha, cha”, fins el darrer dia. La vida no li ha estat fàcil, però l’Esperança l’ha fet real en el nom i en els fets.

Descarrego els trastos que tinc al cotxe, esmorzo bé, preparo la maleta per sortir... Cap a dos quarts d’una dino una mica i marxo cap a Cuixà. El dia és clar i transparent. Viatjo amb tranquil·litat i hi arribo cap a les tres (129km, des de Banyoles). M’acull en Josep, el P. Josep, i m’instal·lo a l’hostatgeria. Saludo en Remi que prepara confitura de figues per comercialitzar.

M’arriba algun missatge i vaig recordant el neguit i el comiat d’ahir i dels darrers dies. Cal iniciar un buidatge i anar col·locant les coses a lloc, mirant endavant.

A la tarda, estic una estona pregant, a l’ombra d’un gran plàtan. Feia temps que no ho podia fer amb tanta tranquil·litat. Quan acabo, faig una caminada de mitja hora llarga pujant cap a Taurinyà. Quan retorno al monestir, descanso un moment. Al cap d’una estona, torno a caminar, ara baixant per la carretera de Prada.

A les 7 participo a les vespres de la comunitat monàstica: en Josep, en Remi i en Marco. I tot seguit, sopem plegats. També s’hi afegeixen les germanes d’en Marco, la Renata  i la Rosangela, que són de Mantova. L’ha preparat en Remi, que és el cuiner de la comunitat: una sopa de bledes, uns embolcalls de pernil dolç amb endívies, arrel d’àpid rallada, patata... I per postres, pa de pessic i compota de poma. Tot és molt gustós i molt agradable, amb to monacal com pertoca i amb accent franciscà.

Doneu-me, Senyor, serenitat per acceptar les coses que no puc canviar; valor per canviar les coses que pugui; saviesa per discernir la diferència (St. Tomas More)

dimarts, 13 / setembre / 2011

Em llevo cap a les 6, com sempre acostumo. Tot és silenci i calma, únicament el piular dels ocells va acompanyant la sortida del sol: alguna mallerenga, pardals... A les 7 participo a la pregària matinal dels monjos: matines i  laudes. Segueixo el meu mateix ritme habitual, però amb companyia.

Em ve a la memòria el poema d’en Joan Salvat-Papasseit: “Res no és mesquí
ni cap hora és isarda, / ni és fosca la ventura de la nit. / I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn / i té delit del bany: /que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.”


Quan he esmorzat, baixo cap a Prada (uns 2 km). Els dimarts hi ha mercat, a la plaça major i a l’entorn de l’església. S’hi respira calma i tranquil·litat: dóna la sensació que hi ha més gent venent que no pas comprant. M’hi firo un pot petit de ceràmica i un plat de fusta que m’aniran bé per alguna de les esglésies on celebraré a partir d’ara. També massico tres camisses de fil que m’agraden. En tot, regatejo un xic. Les camises les aconsegueixo a un 13 % més barat i, la ceràmica i el plat, un 5%.

També visito l’església parroquial de Sant Pere. Un s’adona com seria l’església de Palafrugell o qualsevol altra de casa nostra abans del 1936. Hi destaquen el retaule major de sant Pere (de l’escultor Josep Sunyer + 1699), el de la Trinitat (esculpit el 1655 per en Generes), el de sant Benet (provinent de Cuixà). Potser hi caldria un xic d’endreça. També visito el tresor parroquial amb un bon assortiment: relíquies de sant Martí, de sant Galdric, de sant Josep... No n’hi ha cap de sant Miquel. 

Cap a migdia retorno a Cuixà. Celebrem la missa a la capella del monestir. Juntament amb els 4 capellans, formem un grup d’una vintena de persones. La missa és en francès i els oficis litúrgics, en català. Acabada la missa, els monjos, les germanes d’en Marco i jo anem a dinar. Al refetor hi ha una talla de sant Pere Úrseol (dux de Venècia i abat de Cuixà), un Sant Crist de ferro forjat (que un escultor cec regalà a l’abat Aureli Escarré) i una tela de M. Vilanova que representa el paisatge montserratí, el que es veu des de les esplanades, mirant a la Santa Cova. També hi ha un gerro de ceràmica d’en D. Fita. Mengem pasta (llacets servits només amb oli d’oliva un xic picant i una mica d’all i julivert),  botifarra amb patates fregides i compota de prunes amb un xic de pastís de poma (que em recorda el que prepara la Felícia, encara que ella el fa més bo).

A la tarda faig una passejada pels pobles de l’entorn: Vilafranca del Conflent (on visito l’església de sant Jaume), Ria (casualment l’església de sant Vicenç també està oberta), Sirac, Codalet...  A la meva cambra, vaig preparant la redacció del llibret amb la vida dels sants Emeteri i Celedoni que indubtablement hauré de dedicar a en Teri.

Fetes les vespres, sopem: en Remi ens ha preparat un puré de verdures (patata, nap, pastanaga, tomata...) amb una mica de sofregit de carn que li dóna molt bon gust. També hem menjat uns farcellets xinesos de verdura acompanyats d’ensiam i ceba de Toluges (una ceba semblant a la de Figueres). Per postres hi ha figues (que en català i francès són del gènere femení i, en castellà i italià, masculí). En Remi, amb les germanes d’en Marco, parlen de la confecció de diversos plats i els petits secrets que usen per fer-los saborosos. En Remi sembla que és un artista global: cuiner, pastisser, picapedrer, ceramista, pintor, argenter, miniaturista... Tot un monjo d’arrels medievals i renaixentistes.

“Si algú aspira a ser prevere d’una comunitat, desitja un servei valuós”.

dimecres, 14 / setembre / 2011

No he passat la nit massa bé. No crec que m’hagi afectat gaire l’empat del Barça amb el Milà. En tot cas, si que m’ha afectat el tassot de cafè (molt bo i molt fort) de la sobretaula del dinar d’ahir: no vaig poder resistir la temptació.

M’assabento que diumenge morí l’escriptor Jordi Pere Cerdà, el pseudònim d’Antoni Cairol (91 a). Va començar com carnisser, a casa seva, i s’espavilà fins esdevenir un gran poeta i escriptor amb el reconeixement de Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

M’arribo fins a Tuir, ja al Rosselló, vila agermanada amb Olot. Quan m’estava a Olot, s’efectuà la diada d’agermanament (c. 1982). A mi se m’encomanà anar-hi representant el clergat olotí (feia  un any que era capellà). Mn. Emili Montal, rector de Sant Esteve, no hi podia anar perquè aquell diumenge anava el bisbe a Olot i tots els altres capellans estaven enfeinats. Vaig dormir a casa de l’alcalde (que era del PC), em van obsequiar menjant ostres, i parlàrem estona i estona. Al matí del diumenge vaig celebrar la missa a l’església, davant de la Mare de Déu de les Victòries i, la missa, es va retransmetre per Ràdio Olot. Curiosament la retransmissió des de Tuir, sense que jo ho sabés,  va suplantar la que, habitualment es retransmetia des del santuari del Tura d’Olot i que, aquell diumenge, presidia el prelat que hi havia anat expressament.. La tercera cosa que recordo de la trobada  és que, quan estava baixant del cambril de la Mare de Déu de les Victòries, vaig posar el peu dret malament i me’l vaig retorçar molt malament, se m’inflà i em vaig passar xericant tot el dia i una colla de dies més.

Prop de la Marie de Tuir hi veig tres grups escultòrics de la Rosa Serra, la sogra de la meva neboda: un que representa una parella ballant sardanes, l’altre, tres músics de cobla asseguts en un banc del carrer i, el tercer, una mare que juga amb el seu fill damunt l’herba.

Tornant de Tuir m’enfilo fins a Eus. Com gairebé a pertot, l’iglesi (com l’anomenen per aquí i també a Cadaqués) està tancada. La panoràmica és esplèndida. Es veu que a Eus hi tenen casa molts artistes i intel·lectuals i sembla que també algú de Palafrugell.

Després de la missa en honor de la Santa Creu, dinem plegats. Avui ens cruspim un tombet mallorquí (diferents verdures fregides i sobreposades: patata, albergínia, pebrot, carbassó, tomata...), cap de vedella a la vinagreta i un xic de gelat. Superem la dosi de colesterol per uns quants dies. Avui no prenc cafè: és molt bo, però prefereixo dormir tranquil.

Després de descansar un xic, faig una escapada per visitar el priorat de Serrabona: una fita del romànic català, especialment per la singular tribuna. Com a Vilabertran, hi havia canonges agustinians. El paisatge em sembla garrotxí i em faig l’idea de com seria el monestir de Sous. Baixant, m’arribo fins Illa de Tet. L’església de sant Esteve és barroca amb algunes traces tardo gòtiques. Encara bo que m’ha estat possible visitar l’interior d’aquests monuments.

Quan m’adreço xampurrejant francès a algú, és curiós com em contesten segons la procedència que els aparento. Avui m’han contestat en anglès –anglès macarrònic com el meu- i en italià –també macarrònic com el meu- . A Anglaterra, els estius que hi anava, em prenien per polonès.

Se’m posa bé el sermó de sant Agustí sobre els pastors. Quin plaer pregar amb el Canigó de fons i, a primer terme, el campanar de Cuixà. Després de vespres, cap a sopar: sopa de verdures (la d’ahir refeta, amb un xic de julivert i nou moscada), amanides, paté i compotes. Després de sopar, vaig a estirar un xic les cames, carretera amunt, cap a Taurinyà.

dijous, 15 / setembre / 2011

He dormit molt millor.  La calma de l’exterior va omplint-me. Deo gratias. A partir d’avui, ja sóc rector d’Anglès, Bonmatí, Constantins, Sant Julià del Llor i Sant Martí Sapresa. Que l’esguard de la Mare de Déu dels Dolors m’hi acompanyi.

Com els altres dies, esmorzo sol i, quan acabo, s’hi afegeix la Renata. El matí l’esmerço a visitar Vinça, Espirà i Marcèvol. Mn. Cinto Verdaguer també els havia recorregut i cantat. M’adono que, els llocs que he visitat aquests dies, comparteixen patronatge amb esglésies que serviré: St. Miquel (Cuixà – Anglès), St. Vicenç (Ria i Eus – Constantins), St. Julià (Vinçà – St. Julià del Llor), St. Pere (Prada – St. Pere Sestronques), St. Martí (St. Martí del Canigó – St. Martí Sapresa)... De moment no n’he localitzat cap dedicada a Sta. Bàrbara ni a St. Amanç.

Arribo just per la missa. Avui hi participa un altre capellà de l’entorn.  A l’hora de dinar es serveix arròs blanc estil xinès i costelló de porc al forn acompanyat de polenta i salsa de tomata. L’àpat acaba amb una aranja, i cafè pels altres. Parlem de licors casolans que la legislació francesa prohibeix.

A la tarda gairebé enllesteixo la redacció del llibret dels sants Emeteri i Celedoni. A mitja tarda, vaig a visitar el claustre i l’església abacial de Sant Miquel de Cuixà: tanta bellesa i quanta buidor! Llegeixo i rellegeixo el poema de Mn. Cinto Verdaguer: “Doncs, què us heu fet, superbes abadies Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel? I tu, decrèpit Sant Martí, que omplies aquestes valls de salms i melodies, la terra d’àngels i de sants lo cel?...” Pel claustre i per l’església, m’hi estic una bona estona callant, pensant, pregant...
Sopo, passejo una mica, escric una estona, prego una mica més... “El sol baixa, ve la nit: lloem el Crist que sempre és dia, que Ell infongui al nostre pit la claror de l’alegria”.

divendres, 16 / setembre / 2011

Les nits a Cuixà, comparades amb les de Palafrugell, han estat quietes, reposades i fresques. Una flassada al llit no m’hi ha fet cap nosa. Els dies han estat ben solejats i l’aire sec i agradable. Les màximes han oscil·lat entre els 25º i algun pic proper als 30º. Els monjos diuen que ha fet calor. Avui, però, el dia s’aixeca ennuvolat i no seria estrany que acabés amb pluja. 

Matines (7m), laudes (7’30), silenci... A un quart de nou, esmorzar: adéu Rosangela, adéu Josep, adéu Marco... ens veurem de nou!. I ells, em desitgen un bon començament a Anglès. Marxo de Cuixà abans de les 9 i, cap a 2/4 d’11, arribo a Banyoles.

Quan he dinat i recollit algunes coses per emportar-me, vaig cap a Anglès, agafant l’autopista, sortint a l’Espai Gironès. La distància és de 40 km. Vaig a saludar les monges i a recollir les claus.

Mentre estic trastejant per la rectoria, ve l’Alfred amb els seus fills, en Gerard i la Duna. Venen a oferir-se per donar-me un cop de mà. Bé que m’anirà! Sortint de la doma, trobem en Pere. Vindran tots tres demà a les després de les 9.

Celebro la primera missa a Anglès, a la mateixa hora que ho hauria fet a Palafrugell. Ho faig a la capella de les dominiques. A més d’elles 4, hi ha unes 10 feligreses més. HI ha la Pepi, que ja havia saludat la darrera vegada que vaig venir. També hi ha un parell de devotes de Bonmatí. 
La Isabel, amb la seva filla, la Lídia, venen a mirar per fer una neteja de l’espai on vull habilitar la biblioteca i on, demà, hi traslladarem les enfiles i els llibres. Està situat a la part alta de l’antiga torre de guaita del castell d’Anglès, ara integrada a la doma. Al vespre vaig a donar un tomb pel poble. A la plaça de la Rutlla hi faig una clara i hi menjo una amanida.
M'adono que en Ruben m’ha dedicat un vídeo que ha penjat a Youtube i que ha anomenat AMICS PER SEMPRE  . Dormo a la rectoria d’Anglès per primera vegada. Tranquil·litat, i ja farem!

2 comentaris:

  1. Vagi molt bé, Martirià!

    http://subionbass.blogspot.com/2011/09/santa-cristina-patrona-de-lloret.html

    ResponElimina
  2. Bon dia Martirià,veig que ja estàs treballant a la teva nova parròquia i en el llibret de Sant Emeteri i Sant Celedoni.La veritat es que caminar per el carrer Caritat o Quatre Cases dona una sensació estranya, als matins ben d'hora ja sentia la música de Radio Estel? Catalunya Música? o bé et trobava obrint els carrers abans que els municipals obrissin la tanca del aparcament del Casal Parroquial.Té raó aquell que diu que la distància enforteix els records.
    Bé, continuarem en contacte, blocaire.
    Una abraçada.

    ResponElimina