dissabte, 27 / agost / 2011
Amb l’aire refrescat es respira millor. Des de sant Patllari, al matí, ja s’ha perdut més d’una hora de sol, i al vespre, gairebé també.
Oficio les exèquies d’en Josep. Els seus fills l’entren a l’església damunt les espatlles. Havia fet de vigilant d’aparcament i un dels seus fills tenia un bar al Cavallers Centre. A la tarda, oficio les de la Rosa.
Amb en Miquel, la Rosa M., la Lluïsa i jo encapsem tots els llibres que quedaven (amb les d’ahir, arribem a més de 110 capses, és a dir, més de 2000 volums). També encapsem roba i alguns objectes. Els baixos de la rectoria queden col·lapsats de capses.
A la missa vespertina hi fan d’escolà la Maria Mei, la Mireia, la Maria i en Joan. El pare de la Maria i d’en Joan em diu que la mostra d’escolans semblava que feien un anunci de Benetton.
diumenge, 28 / agost / 2011
Em vaig sentint com foraster on ha estat el meu poble i la meva casa al llarg de gairebé d’aquests darrers 17 anys.
A les misses s’hi veu gent, tot i que algú em deia que tothom seria a Mont-ras on es fa el comiat d’en Joan. A en Paco, hi ha qui li diu que, si vol, el “recomanarà” al nou rector perquè el vulgui de campaner. Com si fos tan fàcil trobar-ne d’altres. O potser es refia d’en Carlos? Ja li regalo!
A les 11, a Morena, oficio les exèquies d’en Pasqual. A l’homilia gloso el poema d’en Carles Fages de Climent i que hi ha al recordatori, EL CRIST DE LA TRAMUNTANA, tan estimat pels empordanesos:
Braços en creu damunt la pia fusta,
Senyor, empareu la closa i el sembrat,
doneu el verd exacte al nostre prat
i mesureu la tramuntana justa
que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat.
Dino tranquil i, un cop he descansat un xic, preparo altres paquets: roba, figures del pessebre... Cap a les cinc, pujo fins a Sant Sebastià a portar l’expedient del casament que hi beneeix en Carles Mundet. Ell em diu que són una parella de nord-americans però a l’expedient hi diu que són irlandesos. Suposo que són els mateixos.
Els amics d’Olesa se m’acomiaden amb unes edicions antigues de les Floretes de Sant Francesc, la Introducció a la vida devota... Gràcies, Xavier, Roser, Clara i Àlex (i encara que sigui a Alemanya, també gràcies a en Francesc).
Passant pel carrer Cavallers, a Ca l’Annita hi ha tota la colla de les seves amigues: la Carme Santaló (que ja ha superat la pneumònia), la Lola Gou, la Teresa Frigolet, l’altra Teresa
Entro a la rectoria: els baixos han quedat farcits de capses. I a joc aviat, que demà hi haurà feina.
dilluns, 29 / agost / 2011
A les 8m s’organitza la flota de furgonetes per fer el primer trasllat cap a Anglès. En Miquel i en Paco porten dues furgonetes de lloguer, en Carles porta la de l’asil i, jo, vaig a cercar la furgoneta de Caritas. Amb poc més de dues hores carreguem del tot les gairebé 200 caixes amb llibres, roba de la casa, quadres, objectes... Sortim cap a les 11 i arribem a Anglès cap a les 12, quan s’estan oficiant les exèquies d’en Miquel Valentín (76a): Déu l’hagi.
Fent temps, amb tota la comitiva (Carles, Paco, José, Antonio, Miquel, Rosa M., Lluïsa i jo) anem a prendre un refresc a la plaça de la Rutlla. Quan retornem a l’església, mossèn Sebastià em presenta als fusters de la funerària (Josep, pare i fill) i el que fa de porter de l’església (en Juan). També em presenta l’Eloi, un cap de l’Agrupament Escolta. I anem a recollir les claus de la doma (és a dir, la rectoria) a Ca les Monges.
I comencem a descarregar: primer la furgoneta de l’Asil i després segueixen la d’en Paco, la d’en Miquel i la meva. I anem omplint tots els racons de la casa. En Carles retorna aviat a Palafrugell. També en Paco ja que ha de preparar les exèquies que oficiarà Mn. Pere. Els altres acabem cap a les tres, ens refresquem una mica i anem a saludar la Mestressa d’Anglès, la Mare de Déu del Remei: “Déu vos salve, oh Maria Immaculada, Verge Santa del Remei...” No puc evitar un somort sanglot.
Els sis que quedem anem a l’Hostal Tarrés (Pç. Catalunya) on dinem bé i ens refem de la garrotada al mòdic preu de 65’- € (tots plegats, és clar). Pel carrer, saludo de nou en Juan i la seva muller, la Lluïsa (que se sorprèn que conegui el seu marit). I, ja de retorn, fem una passejada pels carrers de Bonmatí i anem desgranant les etapes evitant les capcinades: Vilanna, Bescanó, Montfullà, Salt – Espai Gironès, Quart, Cassà...
Abans d’anar a l’església em dutxo i em canvio la roba, tota amarada de suor. Al carrer Cavallers, l’Antoni Illescas em mostra una fotografia de quan era petit on apareix fent d’escolà, a Badalona, el dia de sant Cristòfor, quan es beneïen els cotxes. La imatge la publicà Presència.
Després de la missa, un parell de senyores em pregunten on hi ha la pintura on es representa el miracle de Calanda. Reparteixo dolços a en Ian, en Pol i la Mireia. I saludo el P. Conrad, caputxí de Pompeia que serà veí del P. Joan.
dimarts, 30 / agost / 2011
Som a l’agost i encara falten uns dies per Nadal, però ja se m’estan acabant els torrons. Haig de predicar a la missa de Llafranc, però tinc el cap en blanc. Tinc clar que haig d’agrair a Mn. Anton el seu acolliment: fa 17 anys també em va fer predicar i m’atengué molt bé aquell estiu que també va ser molt dur per mi. Haig de fer referència a santa Rosa (que de fet, es deia Isabel Flores)
Ha mort en Josep Grau Garriga (82a) a Angers, bon artista que ha sobresortit en la renovació de l’art del tapís de mà de Jean Luçart. Darrerament estava treballant en la confecció d’un gran tapís de 18 m d’alçada per l’absis de l’església de Saint Mathurin d’Angers, on residia. S’havia d’inaugurar el dia de sant Josep del 2012. L’haurà de finalitzar al cel.
A Llafranc celebrem santa Rosa el mateix dia que és celebra a Perú i a tota Amèrica Llatina. Després de la missa venero la relíquia de la santa que es conserva a la sagristia. Mentre s’interpreta el concert, una colla de capellans l’escoltem des de la placeta, a l’ombra de les oliveres. A dintre, retruny molt.
Anem a dinar. Li toca pagar la festa un pobre déntol que passava per allà. Parlem de Mn. Ramon Baranera i de la feina que tenia per atipar tots els seminaristes. I es comencen a enfilar les anècdotes entorn d’aquest bon capellà. De refiló també hi surt Mn. Tussell.
Mn. Josep Colomer em parla de Mn. Josep Roura que era rector d’Anglès quan hi anà de vicari, entre el 1960 i el 1964. La majordoma era la Lluïsa. Mn. Roura era fill de Molló i es veu que era bondadós i afable. En Pep Planas comenta que, amb en Dídac Faig i Mn. Josep Roura, havia anat a Molló on tothom el saludava efusivament i que, des de Molló, van anar caminant fins el Costabona. Mn. Colomer va succeir, com a vicari, a Mn. Mingo Casanellas. Quan era el vicari de Mn. Roura es veu que ja se li emboirava el cap. Mn. Roura fou gran promotor de la devoció a la Mare de Déu del Remei i, cada diumenge, convidava els feligresos a pujar al cambril a venerar-la tot cantant els goigs escrits per en Manel Pont: “Remei d’Anglès, Estrella matinera. Aigua eternal pel fill assedegat, feu davallar la gràcia remeiera sobre aquest poble a Vós encomanat..”
La tarda l’esmerço a preparar paquets per portar demà cap a Anglès: un bon tip de suar i de somicar. L’Annita em porta una ampolla de ratafia d’aquest any i una de petitona de la que havia confeccionat la seva mare. Amb un parell de glaçons i aigua ben freda, passarà molt bé.
dimecres, 31 / agost / 2011
Bona notícia: ja s’ha localitzat cordó umbilical i medul·la compatibles i disponibles per en Joel. Deo gratias! En Manuel Milian Mestre reflexiona entorn LA CULTURA DE L'ESPERANÇA i la Míriam Díaz relaciona ELS ROLLING I RATZINGER
Cal advertir que des del bisbat, que es veu fa poc que s’ha assabentat del canvi de rectors, ara se'n recorden de fer-hi anar operaris per reparar portes i pintar una mica. Quin garbuix.
Estant per la doma, ja volen que faci de domer: la Dolors Pujolràs ve per encomanar-me una intenció de missa pel dia de sant Amanç; i em telefona la Sònia demanant el bateig del seu fill i del seu nebot, l’Oriol i en Nil. Si Déu plau, tot es farà.
Quan vaig per tancar les portes, resulta que no trobo les claus de la doma enlloc. Sort que les dominiques també tenen les claus i, quan les telefono per comentar-los el fracàs, no tarden a venir la germana Pilar i la germana Mercè a tancar. Surto d’Anglès a tres quarts de 10 del vespre. Fins a Palafrugell hi estic una hora picada. Aquesta vegada he passat per Bonmatí, Vilanna, Bescanó, Salt... Seguint aquest camí, el cotxe em senyala que he fet 67 km. Estic llassat.
dijous, 1 / setembre / 2011
Ja hem girat el mes. He dormit d’una tirada a l’únic llit que he deixat a la casa, a la segona planta. Passo amb un sol transistor i em limito a escoltar Catalunya Informació (per les notícies) i Ràdio Estel (pel rosari i les laudes). La Pilar Rahola elogia el to de les exèquies i la imatge que se li ha transmès de Déu amb en Jaume Angelats i amb l’Enric Canet a SI TU NO HI ETS... En definitiva, possiblement, en el Déu que alguns volen anunciar, ben segur que tampoc és en el que jo crec.
Toca celebrar sant Llop de Sens (+ 623), a Sant Antoni de Calonge. I hi faig l’homilia, la meva darrera homilia a les festes majors de l'arxiprestat. Em centro en dues idees que miro de desglossar. En primer lloc la idea central de l’Evangeli: “Quan aneu a un lloc, porteu-hi la pau i dieu: el Regne del cel ja arriba”. Això vol dir que en les nostres poblacions els cristians hem de ser llavor de pau, d’acolliment, de respecte... en definitiva, del Regne del cel que va arribant. En segon lloc, sant Lloc, que va ser aquesta llavor del Regne de Déu a Sens, li tocà afrontar elements dels més corrosius en la convivència humana i social, com són la difamació, la murmuració, la calúmnia... fins el punt que el mateix rei Clotari desterrà el sant. Possiblement per això se li demana a sant Llop tenir una gorja saludable de la que únicament ens en surtin paraules de bondat, amables, portadores de pau, de respecte... I qui tingui orelles, que escolti.
Amb els companys de l’arxiprestat dinem junts a Can Guillermo. A un parell de lluços que passaven per allà els toca pagar la festa. En Josep Colomer em continua parlant d’Anglès i de Bonmatí, on hi té bons amics.
Penso en l’amuntegament de mobles, llibres, roba, trastos... que tinc a Anglès, talment una pira de sant Joan. Ja només es necessitaria un misto per acabar de fer la feina. Déu nos en guard!
“Ell és la nostra pau” (Efesis, 2). Oficio les exèquies d’en Salvador. Una part de la família està vinculada als Testimonis de Jehovà i els plantejo la possibilitat de fer una cerimònia conjunta o, si ho prefereixen, que ells facin una cerimònia quan finalitzi la que ha demanat la vídua. Amb tot, ho refusen.
El telèfon no s’atura i les visites al despatx són continuades fins al punt de coincidir-ne diverses. Amb tot, l’atabalament és més d’ordre intern que no pas d’ordre extern.
Aquests dies, sense nevera i amb la cuina desballestada, de nou faig algun àpat a alguns dels restaurants populars i així retorno als orígens. Dino amb l’Albert. Feia dies que no ens vèiem. Em posa al corrent de diverses novetats. També, n’hi comento alguna.
A la tarda celebro la missa al geriàtric. Quan acabo, vaig a acomiadar-me de l’Esperança: sembla que vol marxar aviat. També passo a saludar la Maria que no està gaire fina. Sortint vaig a pagar l’Esteve el lloguer de les furgonetes, el dilluns passat. Agraeixo el bon tracte que em fa.
Tinc la darrera celebració del primer divendres amb la feligresia més devota. Hi comento el sentit d’aquesta senzilla trobada mensual, en el goig de saber que el Nuvi és enmig nostre. Són ben suggeridores i suggerents les comparacions que ens fa Jesús d’ell mateix.
Amb l’aire refrescat es respira millor. Des de sant Patllari, al matí, ja s’ha perdut més d’una hora de sol, i al vespre, gairebé també.
Oficio les exèquies d’en Josep. Els seus fills l’entren a l’església damunt les espatlles. Havia fet de vigilant d’aparcament i un dels seus fills tenia un bar al Cavallers Centre. A la tarda, oficio les de la Rosa.
Amb en Miquel, la Rosa M., la Lluïsa i jo encapsem tots els llibres que quedaven (amb les d’ahir, arribem a més de 110 capses, és a dir, més de 2000 volums). També encapsem roba i alguns objectes. Els baixos de la rectoria queden col·lapsats de capses.
A la missa vespertina hi fan d’escolà la Maria Mei, la Mireia, la Maria i en Joan. El pare de la Maria i d’en Joan em diu que la mostra d’escolans semblava que feien un anunci de Benetton.
Després de la missa anticipada, se m’acomiaden en Salvador, la Júlia i les seves filles, la Sílvia i la Mercè, de Cerdanyola del Vallès. També ens saludem amb els Garcia Ureta. I m’agrada veure a missa i, a la sortida, saludar l’arquitecte Octavi Mestre, la seva muller Magda Trabal i els fills, l’Eduard i la Lola.
En Joan, la Maria i la seva mainada (Carles, Maria, Joan) m’acompanyen fins la rectoria. Veient el panorama de les capses amuntegades em recomana llegir la novel·la d’en Jordi Punti MALETES PERDUDES. Primer hauré de trobar-la. diumenge, 28 / agost / 2011
Em vaig sentint com foraster on ha estat el meu poble i la meva casa al llarg de gairebé d’aquests darrers 17 anys.
A les misses s’hi veu gent, tot i que algú em deia que tothom seria a Mont-ras on es fa el comiat d’en Joan. A en Paco, hi ha qui li diu que, si vol, el “recomanarà” al nou rector perquè el vulgui de campaner. Com si fos tan fàcil trobar-ne d’altres. O potser es refia d’en Carlos? Ja li regalo!
A les 11, a Morena, oficio les exèquies d’en Pasqual. A l’homilia gloso el poema d’en Carles Fages de Climent i que hi ha al recordatori, EL CRIST DE LA TRAMUNTANA, tan estimat pels empordanesos:
Braços en creu damunt la pia fusta,
Senyor, empareu la closa i el sembrat,
doneu el verd exacte al nostre prat
i mesureu la tramuntana justa
que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat.
Dino tranquil i, un cop he descansat un xic, preparo altres paquets: roba, figures del pessebre... Cap a les cinc, pujo fins a Sant Sebastià a portar l’expedient del casament que hi beneeix en Carles Mundet. Ell em diu que són una parella de nord-americans però a l’expedient hi diu que són irlandesos. Suposo que són els mateixos.
Els amics d’Olesa se m’acomiaden amb unes edicions antigues de les Floretes de Sant Francesc, la Introducció a la vida devota... Gràcies, Xavier, Roser, Clara i Àlex (i encara que sigui a Alemanya, també gràcies a en Francesc).
Passant pel carrer Cavallers, a Ca l’Annita hi ha tota la colla de les seves amigues: la Carme Santaló (que ja ha superat la pneumònia), la Lola Gou, la Teresa Frigolet, l’altra Teresa
Entro a la rectoria: els baixos han quedat farcits de capses. I a joc aviat, que demà hi haurà feina.
dilluns, 29 / agost / 2011
A les 8m s’organitza la flota de furgonetes per fer el primer trasllat cap a Anglès. En Miquel i en Paco porten dues furgonetes de lloguer, en Carles porta la de l’asil i, jo, vaig a cercar la furgoneta de Caritas. Amb poc més de dues hores carreguem del tot les gairebé 200 caixes amb llibres, roba de la casa, quadres, objectes... Sortim cap a les 11 i arribem a Anglès cap a les 12, quan s’estan oficiant les exèquies d’en Miquel Valentín (76a): Déu l’hagi.
Fent temps, amb tota la comitiva (Carles, Paco, José, Antonio, Miquel, Rosa M., Lluïsa i jo) anem a prendre un refresc a la plaça de la Rutlla. Quan retornem a l’església, mossèn Sebastià em presenta als fusters de la funerària (Josep, pare i fill) i el que fa de porter de l’església (en Juan). També em presenta l’Eloi, un cap de l’Agrupament Escolta. I anem a recollir les claus de la doma (és a dir, la rectoria) a Ca les Monges.
I comencem a descarregar: primer la furgoneta de l’Asil i després segueixen la d’en Paco, la d’en Miquel i la meva. I anem omplint tots els racons de la casa. En Carles retorna aviat a Palafrugell. També en Paco ja que ha de preparar les exèquies que oficiarà Mn. Pere. Els altres acabem cap a les tres, ens refresquem una mica i anem a saludar la Mestressa d’Anglès, la Mare de Déu del Remei: “Déu vos salve, oh Maria Immaculada, Verge Santa del Remei...” No puc evitar un somort sanglot.
Els sis que quedem anem a l’Hostal Tarrés (Pç. Catalunya) on dinem bé i ens refem de la garrotada al mòdic preu de 65’- € (tots plegats, és clar). Pel carrer, saludo de nou en Juan i la seva muller, la Lluïsa (que se sorprèn que conegui el seu marit). I, ja de retorn, fem una passejada pels carrers de Bonmatí i anem desgranant les etapes evitant les capcinades: Vilanna, Bescanó, Montfullà, Salt – Espai Gironès, Quart, Cassà...
Abans d’anar a l’església em dutxo i em canvio la roba, tota amarada de suor. Al carrer Cavallers, l’Antoni Illescas em mostra una fotografia de quan era petit on apareix fent d’escolà, a Badalona, el dia de sant Cristòfor, quan es beneïen els cotxes. La imatge la publicà Presència.
Després de la missa, un parell de senyores em pregunten on hi ha la pintura on es representa el miracle de Calanda. Reparteixo dolços a en Ian, en Pol i la Mireia. I saludo el P. Conrad, caputxí de Pompeia que serà veí del P. Joan.
dimarts, 30 / agost / 2011
Som a l’agost i encara falten uns dies per Nadal, però ja se m’estan acabant els torrons. Haig de predicar a la missa de Llafranc, però tinc el cap en blanc. Tinc clar que haig d’agrair a Mn. Anton el seu acolliment: fa 17 anys també em va fer predicar i m’atengué molt bé aquell estiu que també va ser molt dur per mi. Haig de fer referència a santa Rosa (que de fet, es deia Isabel Flores)
Ha mort en Josep Grau Garriga (82a) a Angers, bon artista que ha sobresortit en la renovació de l’art del tapís de mà de Jean Luçart. Darrerament estava treballant en la confecció d’un gran tapís de 18 m d’alçada per l’absis de l’església de Saint Mathurin d’Angers, on residia. S’havia d’inaugurar el dia de sant Josep del 2012. L’haurà de finalitzar al cel.
A Llafranc celebrem santa Rosa el mateix dia que és celebra a Perú i a tota Amèrica Llatina. Després de la missa venero la relíquia de la santa que es conserva a la sagristia. Mentre s’interpreta el concert, una colla de capellans l’escoltem des de la placeta, a l’ombra de les oliveres. A dintre, retruny molt.
Anem a dinar. Li toca pagar la festa un pobre déntol que passava per allà. Parlem de Mn. Ramon Baranera i de la feina que tenia per atipar tots els seminaristes. I es comencen a enfilar les anècdotes entorn d’aquest bon capellà. De refiló també hi surt Mn. Tussell.
Mn. Josep Colomer em parla de Mn. Josep Roura que era rector d’Anglès quan hi anà de vicari, entre el 1960 i el 1964. La majordoma era la Lluïsa. Mn. Roura era fill de Molló i es veu que era bondadós i afable. En Pep Planas comenta que, amb en Dídac Faig i Mn. Josep Roura, havia anat a Molló on tothom el saludava efusivament i que, des de Molló, van anar caminant fins el Costabona. Mn. Colomer va succeir, com a vicari, a Mn. Mingo Casanellas. Quan era el vicari de Mn. Roura es veu que ja se li emboirava el cap. Mn. Roura fou gran promotor de la devoció a la Mare de Déu del Remei i, cada diumenge, convidava els feligresos a pujar al cambril a venerar-la tot cantant els goigs escrits per en Manel Pont: “Remei d’Anglès, Estrella matinera. Aigua eternal pel fill assedegat, feu davallar la gràcia remeiera sobre aquest poble a Vós encomanat..”
La tarda l’esmerço a preparar paquets per portar demà cap a Anglès: un bon tip de suar i de somicar. L’Annita em porta una ampolla de ratafia d’aquest any i una de petitona de la que havia confeccionat la seva mare. Amb un parell de glaçons i aigua ben freda, passarà molt bé.
dimecres, 31 / agost / 2011
Bona notícia: ja s’ha localitzat cordó umbilical i medul·la compatibles i disponibles per en Joel. Deo gratias! En Manuel Milian Mestre reflexiona entorn LA CULTURA DE L'ESPERANÇA i la Míriam Díaz relaciona ELS ROLLING I RATZINGER
Poc després de les 8m, tal com havíem quedat, arriben els camions de les mudances. Sóc a l’ull del huracà. I comencem a llençar, literalment, la casa per la finestra. Tot i que el c. Caritat és de trànsit limitat i, a més, l’empresa ha demanat permís per tancar-lo, hi ha cotxes i motos que rondinen perquè hi volen transitar. La gent que va passant ja se m’acomiaden com si marxés ara mateix. I a suar com mai. M’anirà bé per aprimar-me un xic més i fer content el metge. El déntol i el dinar d’ahir es fondran com un glaçó en ple estiu. Dos dels operaris són argentins (en Pini i en Tito), l'un és senegalès (en Lei, que també li diuen Keïta) i en Manel, que és el cap. Fins cap a les 3 van carregant i jo empaquetant i supervisant. Quan acabem, anem a fer una queixalada. I, sense presses però sense pauses, anem cap Anglès. Aquesta vegada vario l'itinerari: des de Cassà, vaig cap a l’eix i, a l’alçada de Santa Coloma, agafo la carretera que passa per Sant Martí Sapresa. Poc abans d’arribar a Anglès veig les carreteres que porten cap a Sant Pere Sestronques i a Sant Amanç. Fins Anglès i la doma, he fet 70 km rodons.
Quan arriben el camions és poc després de les cinc. Els ha costat una mica pujar i girar pel carrer de l’Empedrat. Per entrar els mobles se’n veuen un bon bull: només es poden entrar per una finestra que dóna a un requartet molt estret on es fa difícil girar. D’allà, es va intentant posant-ho tot a lloc, si bé entre mobles, llibres, roba... tot queda amuntegat i atapeït. Espero que, amb temps i paciència, ho pugui anar localitzant tot i trobar un lloc per cada cosa. Déu faci que trobi un bon Cirineu d’allà (a l'estil d'en Miquel i d'en Paco de Palafrugell) que em vingui a donar un cop de mà. Acaben quan ja han passat les 9 del vespre. Em tocarà pagar 2.153 € a l’empresa de mudances.Cal advertir que des del bisbat, que es veu fa poc que s’ha assabentat del canvi de rectors, ara se'n recorden de fer-hi anar operaris per reparar portes i pintar una mica. Quin garbuix.
Estant per la doma, ja volen que faci de domer: la Dolors Pujolràs ve per encomanar-me una intenció de missa pel dia de sant Amanç; i em telefona la Sònia demanant el bateig del seu fill i del seu nebot, l’Oriol i en Nil. Si Déu plau, tot es farà.
Quan vaig per tancar les portes, resulta que no trobo les claus de la doma enlloc. Sort que les dominiques també tenen les claus i, quan les telefono per comentar-los el fracàs, no tarden a venir la germana Pilar i la germana Mercè a tancar. Surto d’Anglès a tres quarts de 10 del vespre. Fins a Palafrugell hi estic una hora picada. Aquesta vegada he passat per Bonmatí, Vilanna, Bescanó, Salt... Seguint aquest camí, el cotxe em senyala que he fet 67 km. Estic llassat.
dijous, 1 / setembre / 2011
Ja hem girat el mes. He dormit d’una tirada a l’únic llit que he deixat a la casa, a la segona planta. Passo amb un sol transistor i em limito a escoltar Catalunya Informació (per les notícies) i Ràdio Estel (pel rosari i les laudes). La Pilar Rahola elogia el to de les exèquies i la imatge que se li ha transmès de Déu amb en Jaume Angelats i amb l’Enric Canet a SI TU NO HI ETS... En definitiva, possiblement, en el Déu que alguns volen anunciar, ben segur que tampoc és en el que jo crec.
Toca celebrar sant Llop de Sens (+ 623), a Sant Antoni de Calonge. I hi faig l’homilia, la meva darrera homilia a les festes majors de l'arxiprestat. Em centro en dues idees que miro de desglossar. En primer lloc la idea central de l’Evangeli: “Quan aneu a un lloc, porteu-hi la pau i dieu: el Regne del cel ja arriba”. Això vol dir que en les nostres poblacions els cristians hem de ser llavor de pau, d’acolliment, de respecte... en definitiva, del Regne del cel que va arribant. En segon lloc, sant Lloc, que va ser aquesta llavor del Regne de Déu a Sens, li tocà afrontar elements dels més corrosius en la convivència humana i social, com són la difamació, la murmuració, la calúmnia... fins el punt que el mateix rei Clotari desterrà el sant. Possiblement per això se li demana a sant Llop tenir una gorja saludable de la que únicament ens en surtin paraules de bondat, amables, portadores de pau, de respecte... I qui tingui orelles, que escolti.
Amb els companys de l’arxiprestat dinem junts a Can Guillermo. A un parell de lluços que passaven per allà els toca pagar la festa. En Josep Colomer em continua parlant d’Anglès i de Bonmatí, on hi té bons amics.
Penso en l’amuntegament de mobles, llibres, roba, trastos... que tinc a Anglès, talment una pira de sant Joan. Ja només es necessitaria un misto per acabar de fer la feina. Déu nos en guard!
Quan més s’apropa la fi, més pressa tens d’arribar-hi. És com quan a una família, algú estimat agonitza: s’acostuma a voler que acabi aviat aquella situació angoixant per més que suposi la separació definitiva, tan temuda i dolorosa. Amb tot, hi ha comiats entranyables fets amb discreció i senzillesa com el d’en Carles, un noi deficient que ve a trobar-me a l’església.
divendres, 2 / setembre / 2011“Ell és la nostra pau” (Efesis, 2). Oficio les exèquies d’en Salvador. Una part de la família està vinculada als Testimonis de Jehovà i els plantejo la possibilitat de fer una cerimònia conjunta o, si ho prefereixen, que ells facin una cerimònia quan finalitzi la que ha demanat la vídua. Amb tot, ho refusen.
El telèfon no s’atura i les visites al despatx són continuades fins al punt de coincidir-ne diverses. Amb tot, l’atabalament és més d’ordre intern que no pas d’ordre extern.
Aquests dies, sense nevera i amb la cuina desballestada, de nou faig algun àpat a alguns dels restaurants populars i així retorno als orígens. Dino amb l’Albert. Feia dies que no ens vèiem. Em posa al corrent de diverses novetats. També, n’hi comento alguna.
A la tarda celebro la missa al geriàtric. Quan acabo, vaig a acomiadar-me de l’Esperança: sembla que vol marxar aviat. També passo a saludar la Maria que no està gaire fina. Sortint vaig a pagar l’Esteve el lloguer de les furgonetes, el dilluns passat. Agraeixo el bon tracte que em fa.
Tinc la darrera celebració del primer divendres amb la feligresia més devota. Hi comento el sentit d’aquesta senzilla trobada mensual, en el goig de saber que el Nuvi és enmig nostre. Són ben suggeridores i suggerents les comparacions que ens fa Jesús d’ell mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada