diumenge, 10 de setembre de 2017

ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME 10, 11 i 12

COM VEIEU EL QUE VAIG PENJANT?

He anat penjant els apartats del llibre esmentat. Avui en reprodueixo 3 més i, properarment, els 3 darrers. 

Algú ha penjat comentaris referits a vivències personals que els meus escrits li han desvetllat. Moltes gràcies. 

Algú, més personalment, m'ha comentat alguna errada o imprecisió: no oblideu que les vostres correccions o ampliacions sempre seran benvingudes i ho podeu penjar al lloc corresponent, al darrera de tot l'escrit. 

Algú demana que publiqui fotos referides a les informacions que aporto: ho faré tan aviat com pugui.   



COMUNICACIONS I DIVERTIMENTS  - 10

Recordo de petit que, a casa, sempre hi havia la radio engegada. Aquell aparell encara volta per allà i la placa de la marca diu “Castilla”. És una mena de Pye T9 que ja s’usava abans de la guerra civil.  Una de les emissores -la mare les anomenava estacions- eren Radio Nacional de España, sobretot per escoltar les notícies.

També es sintonitzaven les emissores més properes, com Radio Girona (que ja emetia des del 1933) i Radio Popular de Figueres (que començà a emetre el 1962). Ens feia gràcia escoltar-hi les paraules catalanes que se’ls escapava i sobretot des de Radio Figueres, la introducció progressiva del català en les seves emissions encara que algú digués que només emetien “sardanes i rosaris”.

Però també s’escoltaven dues altres emissores emblemàtiques, una era Radio Vaticana (especialment al matí quan s’emetia el rosari i la missa)  i a primera hora de la nit, després de sopar, quan s’emetia l’informatiu en castellà. Però també s’escoltava sovint Radio Pirenaica que ens resultava molt exòtica pel llenguatge, pels informatius...

El diari del pare era, òbviament, “El Correo Catalán” i la mare comprava sovint “Los Sitios”. I a casa arribaven moltes revistes religioses: Reinado Social (que editaven els religiosos dels Sagrats Cors  i que continua amb el nom “21 revista cristiana de hoy”), Horizontes (l’ara Revista de Banyoles) i altres butlletins més locals... Però també revistes d’interès agrícola (La Revista del Campo) i altres d’interès general (recordo La Actualidad Española). Alguna vegada arribava el Destino. I la mare era de llegir novel·les i sobretot s’entretenia amb les d’en Pérez y Pérez, que les col·leccionà totes.

I pels més menuts, a més de gaudir dels vells exemplars del Patufet que tenim, també érem assidus del TBO i el Ling-Ling (una revista religiosa infantil), i més ençà, el Cavall Fort, L’Infantil, El Tarlà...  Els nois grans també eren assidus de les Hazañas Bélicas, El Capitan Trueno... i les noies, de les revistes femenines paral·leles. Jo tendia més aviat a les Vidas Ejemplares i les Vidas Ilustres de la mexicana Editorial Nóvaro. I de la mateixa editorial mexicana arribaven els exemplars de Lulú, Fix y Fox, Supermán, Tarzán... col·leccions que guardem gairebé intactes, encara que un xic empolsades.  

La música, fins allà els anys seixanta, l’escoltàvem fent sonar plaques de pedra en una gramola. N’havíem tingut una d’aquelles de “trompeta” però va desaparèixer a casa d’algun tècnic que va dir que l’arreglaria. Després tinguérem una gramola més petitona que també feia el fet. La col·lecció de plaques era limitada i com a molt contenien una peça a cada costat, generalment sardanes, fragments de sarsueles o d’operes... Em penso que encara ho tenim tot.

La fotografia ens ha agradat a tota la família i els munts de fotografies que hi ha per la casa ho testimonien, algunes ja del s. XIX que som incapaços de identificar. La veritat és que no sé pas com posar-m’hi per classificar-les. La tia Conxita tenia la seva càmera Kodak que utilitzà sovint i ella mateixa en revelava les fotografies. Ens situem fàcilment als anys 20. També la mare tenia una altra Kodak, la Marina, aportà la seva afició a la família. Les càmeres em semblaven i són com petits acordions i si les poséssim en mans dels joves d’avui ben segur que no sabrien pas com fer-les funcionar. Ni jo, segurament. La qualitat dels reportatges no sempre és el desitjable. Com és de suposar, les càmeres, tant la de la tia com la de la mare, encara les guardem. Sort que, a més de les nostres fotografies hi ha hagut les que s’han adquirit als fotògrafs professionals de la ciutat, especialment en Josep M. Mateu.

El cinema era una diversió considerable, sobretot a l’anomenat Cine Petit que funcionava davant per davant de la Casa de la Vila, al costat de la caserna de la Guàrdia Civil. Ens empassarem amb devoció totes les pel·lícules hagiogràfiques: Molokai, Marcelino Pan y Vino, Fray Escoba, les que recollien les aparicions de Lourdes i les de Fàtima... A la diversió s’hi afegiren les vetllades de les “Fiesta en el Aire” que s’organitzaven els diumenges a la tarda al local dels Catòlics.

Les altres diversions són les que anaven vinculades a l’Escoltisme,  al Centre Excursionista, les excursions parroquials, el Casal d’Estiu... I sinó, a córrer pels camps o per la casa. Ah, i els meus germans, gairebé tots els estius, estiuejaven uns dies a Ca la iaia Enrica, a Valveralla. Jo, en canvi, la primera vegada que vaig passar alguns dies fora de casa va ser per fer una estada a Vidrà, a Can Santa, a casa d’un cosí germà del pare.
I si, per la raó que fos, s’havia de produir un trasllat a Barcelona o a Girona sempre era l’ocasió de visitar la Fira de Mostres,  la Catedral, alguna amistat o algun familiar més proper o més allunyat... 

La televisió la començàrem a veure a casa d’amics i algun bar i, a casa, no hi entrà fins més enllà de la meitat de la dècada del 60. I per telefonar, anàvem a Can Mariano Planas (al carrer Sant Martirià) i, més ençà, a Cal Bobu. El telèfon propi no ens arribà fins cap el 1970, amb el número 597.

LA BOTIGA - 11

Especialment la tia Conxita s’havia fet darrera el taulell de la fleca, a la Plaça Major, o sigui al cor de la vida vilatana. Quan, a partir del 1928, la família traslladà el seu domicili a la masia, a tota la família li entrà la recança, però d’una manera especial a la tia Conxita. El pare, continuava fent-se present a la plaça treballant a la oficina de la banca Arnús. L’avi Pep, estava prou enfeinat organitzant la feina de la finca –per ell força desconeguda- i l’àvia Pepa no va tenir gaire temps d’enyorar-se ja que morí sobtadament el 1933.

Després de la guerra, alguna vegada, l’avi Pep i la tia Conxita s’havien desplaçat a vendre al mercat de Girona, amb el carro i el burro carregats fins dalt. L’intent sembla que no va perdurar massa.

També l’avi Pep es dedicà a comprar llet a algunes masies de l’entorn. Juntament amb la que produïen les vaques de casa, la tia Conxita venia en un establiment a la cantonada de la plaça dels Estudis amb el carrer de la Canal, amb l’àvia Meiro. I també s’arriscaren a comprar una màquina de batre la llet per extreure’n la nata i vendre-la muntada o per fer-ne mantega. Per casa encara hi volten les peces d’aquesta ALFA – LAVAL K16 10liter   

L’avi Pep també havia intentat altres petits negocis com quan adquirí una petita ponedora BUCKEYE INCUBATOR CO. SPRINGFIELD O. MADE IN USA, o sigui una lloca que ponia ous com quatre o cinc lloques a la vegada. I un cop havien nascut i avivat el pollets, els venia també al mercat. 

Però l’enyorança no s’acabava de calmar. I així fou com el 1947 es presentà l’oportunitat d’adquirir l’establiment d’en Joan Porxas i la Mercè Comas. Fent mans i mànigues, en Pere (el pare) i la Conxita (la tia) van adquirir el negoci. I així, a la tia Conxita li fou possible retornar al cor de Banyoles no tant per fer-hi negocis sinó, més aviat, per saber millor i de primera mà que s’hi coïa.

El pare intentava fer quadrar els números. La mare sempre feia per una per donar-hi un cop de mà especialment els dies de mercat. I tots els germans hi donàvem un cop de mà més o menys significatiu, segons l’edat i segons el moment de l’any, ja sigui per fer-hi endreça o per despatxar.

Recordo aquell com que, amb el carro i el burro, anàrem a treure’n caixes de fusta que s’amuntegaven al soterrani. Jo estava damunt del carro i els meus germans l’anaven carregant. Tot d’una la burra s’esverà i es posà a córrer carrer Girona avall. Jo, encara menut, m’aguantava com podia. Els meus germans anaven corrent tot darrera. I les caixes anaven caient pel trajecte. Pel que fos, segurament llassada de cansament, la burra parà en sec al davant de l’oratori que hi ha a la farinera de Can Trull. Ben bé que sant Antoni em va guardar!   

LA VIVÈNCIA DE LA GUERRA CIVIL  (1936 – 1939) – 12  

La tia Conxita explicava que el 19 de juliol del 1936 s’esqueia en diumenge. Potser ja havia arribar el rumor de la revolta militar del divendres 17 al Marroc. Però semblava que no passava gaire res.

El 18 de juliol, un dissabte, el pare anà a Girona a visitar el seu oncle, el canonge Hermenegild Planadecursach. Allà hi va conèixer la que seria la seva promesa i la seva esposa, la Marina. El fet de la insurrecció militar, si bé en serien coneixedors, no els preocupava massa ni s’hi sentien implicats.

El 19 de juliol, que era diumenge,  la tia Conxita havia assistit amb normalitat a la missa dominical a Santa Maria dels Turers. Però a l’església ja es comentà que hi havia malestar, que a Barcelona hi havia trets al carrer i que calia estar a l’aguait.

Potser el mateix diumenge a la tarda o el dilluns, el pare, en Pere, anà a trobar diversos capellans que coneixia oferint-se per acompanyar-los a refugiar-se a algun lloc segur. Comentava que no li van fer massa cas. La situació no semblava alarmant  ni perillosa per ells. Però el cert és que el foc s’anava encenent i estenent.

Seria el 20 de juliol que el pare decidí refugiar-se ell mateix. Sabia que les persones de conviccions tradicionalistes i religioses estaven en el punt de mira. Primer es refugià a Can Boschmonar i finalment es traslladà a Can Ginebreda, a Sant Esteve de Guialbes.

Però quan les forces populars, els milicians, dominaren la situació, aviat es presentà un escamot a Can Teixidor del Terme per endur-se’l. Davant les amenaces, tant l’avi Pep com la tia Conxita es van atemorir i van fer arribar un avís al pare explicant el perill que els caldria afrontar. El missatger va ser un bon veí, en Xicu Dorca.

El cert és que el pare va retornar tot seguit a la casa i es va lliurar a les milícies populars. Aquestes el detingueren i l’empresonaren a una de les capelles de l’església del Monestir que es podia tancar fàcilment amb reixes. Una gosseta de la casa, la Perla, l’anava a visitar sovint passant entremig dels milicians que feien la guàrdia. 

A d’altres capelles hi havia detingudes altres persones, entre altres, una bona colla de capellans. I allí hi va romandre arrestat bona part d’aquell estiu.

La tia Conxita procurava portar-li menjar perquè pogués alimentar-se. I, entremig del menjar, hi col·locava una capseta d’alumini de les pastilles Joanola i, a dintre, unes Sagrades Formes perquè el pare, devot com era, pogués combregar. I amb ell, altres detinguts.

Amics i familiars es van moure per intentar l’alliberament, especialment els seus cosins Jaume Baus i Joan Duran com també en Pepet Freixes, el mateix Jacint Masgrau i algun amic de dintre el comitè mateix.  Tot fou en va.

Semblava que tot acabaria malament, com de fet així fou per algun capellà que hi havia detingut. Seria el 10 de setembre que es decidí treure’l a “passeig” a ell i a dos capellans, companys de reclusió: Mn. Narcís Galí i Mn. Rafael Fontané. Però al pare li sobrevingué un atac de peritonitis, que en aquell moment gairebé era mortal per la inexistència de la penicil·lina.

Així fou com el comitè decidí alliberar el pare, que segons es digué moriria igualment,  mentre que Mn. Narcís i Mn. Rafael foren cruelment sacrificats el 11 de setembre vora la carretera del bosc de Can Frigola de Borgonyà.

La tia Conxita, ajudada per la Berta, i gràcies al consell de la seva amiga Magdalena Aulina, van poder traslladar urgentment el pare a la Clínica Bofill. Allà, el mateix doctor Bofill va intervenir el pare d’urgència. La tia deia que, només apuntar-li el bisturí a la panxa, el pus va emergir-hi com un sortidor.

I si bé l’operació fou relativament ràpida, la convalescència s’allargà considerablement. Per tal que la infecció s’anés assecant, fou necessari posar un drenatge que li anés traient el pus de la panxa. I també, d’una forma molt primigènia, sembla que se li aplicaren sulfamides.

La tia Conxita relatava que, aquells dies de convalescència més intensiva, anava i tornava sovint de Banyoles. Ho feia acompanyada de la Berta, caminant tot el trajecte. Com que se’ls feia de nit, passaven molta por. I si veien apropar-se la llum d’algun cotxe, s’amagaven darrera les bardisses dels marges.

A la clínica, el pare també va rebre alguna visita de la que seria la seva promesa i, a partir del 1941, esposa.

Quan, finalment, el pare pogué traslladar-se a Banyoles, va estar convalescent una bona temporada. Ens deia que, des del seu dormitori, podia veure la silueta del santuari de la Mare de Déu dels Àngels i, des del llit, pregava sovint per la seva estimada Marina demanant a la Mare de Déu que protegís “la seva pubilla”.

A la casa, una casa de pagès, no es passava gana. Amb tot, a més de l’avi Pep, de la tia Conxita i de la Berta, hi havia la família dels darrers masovers. També se’ls adjudicà una família de refugiats (ningú en sap ni la procedència ni el destí) i, a les darreries del 1938, s’hostatjaren a la casa personal sanitari que portava l’Hospital Militar a Casa Missió.

Tot i així, a la casa fou possible oficiar-hi alguna missa clandestina (segurament seria Mn. Evarist Feliu o Mn. Joan Corominas). Encara es conserva la copa que s’usava com a calze i la capseta que feia de sagrari on s’hi guardaven Sagrades Formes. L’avi Pep, sempre que passava al seu davant, dissimuladament  però molt respectuosament, es treia la gorra i s’inclinava.

Els de la casa intentaven viure com podien. La Berta també hi feia les seves aportacions amb les racions de farina que obtenia de Can Trull, on treballava.

La mort d’un bon amic (en Pere Tomàs Canta) i d’un cosí germà (en Pere Torras) al front republicà (en Pere Torras) i de l’assassinat d’un oncle capellà (Mn. Joaquim Deu Pinós) es feren sentir com un terratrèmol.

La tia Conxita, juntament amb altres noies Filles de Maria, fou castigada a treballar en la neteja de la “Caserna de les Milícies Antifeixistes” que s’instal·là a l’edifici del convent de les carmelites.  La tia ens comentava que quedà sorpresa i trasbalsada quan veié que una de les responsables del manteniment de la “Caserna de les Milícies Antifeixistes”, una destacada miliciana que participava en les manifestacions enarborant amb la bandera de la FAI, quan les tropes franquistes entraren a Banyoles (6 de febrer del 1939), era la noia que més enarborava la bandera de la Falange Española.

La guerra deixà un record inesborrable que, com una cantarella angoixant s’anava repetint sovint dintre la família. De la immediata post guerra se’n tenia un record trist i agredolç. Al front “republicà” hi moriren bons amics, com en Pere Tomàs Canta i el seu cosí germà Pere Torras Planadecursach. Altres bons amics els tocà exiliar-se per salvar la pell, com el seu bon amic Jacint Masgrau.

Hi havia pau i llibertat religiosa. Però, disfressada de justícia, es respirava set de venjança més que no pas de perdó i de caritat cristiana. Ens consta que més d’un cop el pare hagué de signar avals de “bona conducta” per salvar la vida a persones que, si bé van ser reconeguts republicans, ell apreciava i valorava el seu treball. I no ens consta que signés cap tipus de denúncia que, aleshores, podien ser mortals.

Algun record físic d’aquella confrontació? En un dels terrenys de la finca, al Rost o Pissarrí, sota el puig de Sant Martirià, al costat de l’estany, on hi havia les restes de la fracassada fàbrica de cimà, s’hi planificà la construcció d’un polvorí. Allí s’hi soscavà un trenc per tal que el polvorí quedés soterrat  a la muntanya, amb uns contraforts per contenir les esllavissades de la muntanya. Però la guerra acabà abans d’acabar-ne la construcció i així va quedar. 


Cap comentari:

Publica un comentari