dissabte, 22 de setembre de 2012

Els brams d'ase no arriben al cel!


 dissabte, 15 / setembre / 2012

Em desperto mitja horeta més tard: és dissabte. Faig bugada: llençols, tovalloles, roba personal... ben carregada. Quan arriba el moment de centrifugar, la rentadora sembla que s’ha endimoniat i salta esperitada per dintre el seu requartet. No sé si l’he carregada massa.

Després d’esmorzar, preparo les celebracions de les misses d’aquest diumenge.


En Manel Roura em comenta les seves amistats entre els capellans     i la seva oposició al plantejament de la independència.
   
El Barça ens dóna una alegria  i l’acaba d’arrodonir el Madrid. Potser si que amb la manifestació de dimarts passat s’haurà aconseguit alguna cosa.


diumenge, 16 / setembre / 2012

Fa un any que vaig celebrar la primera missa a Anglès, a la capella de les dominiques.

Al matí tinc les misses habituals de cada diumenge. A Sant Martí celebrem ja la missa a l’interior: no crec que la diem més a fóra fins a començament d’estiu, el 2013, segurament per Corpus (el 2 de juny). Hi assisteixen les famílies de dos germans coneguts de fa temps: en Joan Bofill i la Marta Bofill de Palafrugell que ara viuen a Salitja amb cases properes a altres germans (en Jordi i la Pilar). Val a dir que l’església gairebé queda plena.

Quan acabo visito dues àvies, al poble: la Maria de cal Curt i la Maria de cal Flequer Nou. 

A la missa de migdia, a Anglès, hi assisteix bona part de la família Fàbrega amb qui preguem fent memòria d’un germà que morí d’accident fa un parell d’anys. I també preguem per una cunyada.

Les celebracions del matí clouen amb el baptisme de la Maria, en un to cordial i senzill. En el moment de tirar-li l’aigua damunt del caparró, ha fet un moviment brusc i molta li ha regalimat al damunt de la cara amb el consegüent ensurt i un espeternec, sense que arribi a plorar.

La celebració acaba amb un poema que li dedica la seva mare:

Ja hi veig!
Amb la mirada pura, veig
somriures sincers
i ulls inquiets que
m’observen esperant respostes.

Ja hi sento!
Escolto cançons de bressol
a cau d’orella, rialles i
els batecs dels vostres cors
quan m’acosteu al pit.

Ja toco!
Noto pells fines que m’acaronen
i també rostres que han
viscut més temps. Agafo
dits que s’apropen i estiro
els colls de les bruses quan vull
adormir-me.

Veig, sento i toco tot el que
m’oferiu, i m’omplo
de vivències i records
que heu viscut, viviu i viureu
amb mi.   

Vaig a dinar a cala Elisa. Em conviden a compartir taula en Narcís Figueres (professor de llatí a la UOC i a la Facultat de teologia), la Dolors (la seva muller) i el noi petit, en Narcís. Parlem cordialment dels temes més actuals i propers: la participació entusiasta a la manifestació de tota mena de gent i molts professors universitaris, camises, els mossens que han estat rectors de Sils i de Riudarenes, especialment Mn. Martirià Torras, del diccionari dels 800 selvatans il·lustres ...

Com sempre que vaig a Cala Elisa, l’àvia Elisa ens fa els compliments i em manifesta la seva generositat i el seu afecte. Per molts anys!

Em passo la tarda treballant i gairebé enllestint el llibret de la vida de sant Odó, abat de Cluny (+ 942), un gran abat que va promoure la reforma dels monestirs benedictins (s. X). 


dilluns, 17 / setembre / 2012

Faig bugada, com cada dilluns. Recordo que a casa, quan jo era petit, el dilluns era el dia de fer bugada. Venia la Maria Fernando, la mare de Mn. Pere Bach, a ajudar la mare. Amb sis germans, el pare malalt, la tia... de roba per rentar, n’hi havia força.

La roba la rentaven al rec de casa, el rec d’en Brugada Teixidor, al rentador de pedra que hi ha al pati. Un cop la roba era neta l’anaven a estendre a l’hort, on hi havia l’estenedor. La roba blanca la deixaven en lleixiu en un cossi de zenc i l’esbandien el dimarts.

Recordo que, alguna vegada, la Maria també m’hagué de rentar i canviar a mi. Era molt bona dona.

El dimarts a la tarda era dia de planxar la roba i de sargir-la. Per planxar-la, ajudava la mare, primer, la Dorotea i, posteriorment, la Margarita Congost de Can Ping-pong, casada amb en Josep Torras de cal Fiduer, cosí germà del pare (i cunyada de Mn. Martirià Torras). També havia vingut la Dolores Galí (germana de Mn. Galí, un capellà dels que foren assassinats el 1936).

El dimecres era dia de mercat i la mare anava a ajudar a la tia Conxita a la botiga de plaça, i també a comprar alguna cosa. El dinar, aquell dia, acostumava a fer-lo la Berta Zeilinger, una vídua austríaca que s’havia refugiat a casa en motiu de la primera guerra mundial i,  per segona vegada, quan enviudà amb cinc fills (crec que va ser el Nadal del 1950), i que va ser per la família una segona tia. I m’agradaven els macarrons que feia perquè eren cruixents.  

I el dijous, la Rosita de can Franch venia a ajudar la mare a sargir la roba, que s’anava aprofitant fins que quedava del tot esquinçada. Crec que la Siseta Dellonder, del carrer de Sant Antoni, sargia les coses més delicades.

El divendres era el dia de fer dissabte, és a dir, de fer endreça i neteja de la casa. Aquest dia solia venir la Camil·la Vda. Joanola, que venia tot sovint per altres feines.

I el diumenge, per ajudar a fer el dinar i rentar la vaixella, solia venir la Carolina Canta de Can Xampany (una pobra vídua, mare d’en Pere Tomàs Canta, que havia estat molt amic del pare i que, per haver mort al front republicà, la Carolina no tenia dret a res).

També havien vingut a donar un cop de mà a la casa la Magdalena de la Cademont de Sant Miquel de Campmajor, la Lola Nierga (germana de Mn. Nierga), la Carmot de Camós, la Lola d’en Pepet (que era manca d’una mà) amb la mare Font (que també era manca d’una mà), la Conxita Oliva de can Saleri (que anava i venia de França i ens portava pa de mel), la Teresa (una andalusa molt salerosa i cantarella), la Mercè de Can Maret, ...  Moltes d’aquestes dones també feien cap a casa quan hi havia un pic de feina especial: aplegar olives, fer conserves, matança del porc, espellonar (o espellifar)...

Altre cosa eren els mossos (homes solters que solien residir a la casa) i els jornalers que venien de fora (uns més fixes i altres en els moments més intensos de feina). D’aquests recordo en Pere de Sant Miquel de la Cademont  (que es casà amb la Magdalena), en Joan (que era molt nerviós i que s’encallava parlant), un tal Josep Reixach, el Dimoni de Borgonyà, en Panduro de Cors (tot un personatge embolcallat d’anècdotes especialment entorn de la Guerra Civil), en Xico de Mata, en Tianet de la Maria (que algun dilluns li donava per torejar les vaques quan anaven a abeurar al rec), en Nando Tarrés de Crespià i la seva colla que venien a podar i escatir els arbres i les oliveres, en Jose, un dels primers andalusos que vingué a Banyoles i que morí a les Saques (Can Ginferrer), en Jaume Mià (que fa poc ha quedat vidu de la germana de la Maria Gifre), el pare de la Pilar que portava l’hort...

La M. Pilar i en Josep em recorden moltes d’aquestes persones i els altres germans n’hi podrien afegir d’altres ja que jo era petit i no els recordava gaire. En fer-me gran, aquesta mena de col·laboradors deixaren de venir a casa ja sigui perquè també els meus germans ja feien més la feina, ja sigui perquè els més habituals s’anaren fent grans, ja sigui perquè la pagesia tradicional se n’anà en orris, ja sigui perquè les circumstàncies anaren canviant...

Això si, quan era hora de menjar, tots menjàvem a la mateixa taula, i tothom es beneficiava del que produïa l’hort, o l’aviram, o la llet de les vaques, o a la matança del porc... I és que una casa de pagès era com un petit poble, una unitat de producció on se’n beneficiava una bona colla de gent.

El pare, tot i estar malalt i enllitat, i la mare anant amunt i avall, vetllaven perquè tot funcionés. Però no sempre tothom anava a rega i alguna vegada hi hagués més d’un embolic.

Al vespre vaig a la sala de les entitats, l’antiga sala de plens, a l’Ajuntament vell, a la Plaça de la Vila. Hi ha la reunió de la junta dels Amics de Sant Amanç. Fan una bona feina i ara cal acabar d’arrodonir l’aplec del dia 30. L’any passat, quan hi vaig venir, no coneixia a ningú dels assistents i m’hi sentia estrany. M’hi trobava com un gos a missa. Ara ja conec tots els assistents, en recordo el nom de molts, i ells em coneixen i m’acullen a mi.


dimarts, 18 / setembre / 2012

Quan em llevo, un cop estrijolat i vestit, ja són cap a un quart de vuit del matí. I en obrir la finestra de la meva cambra, encara es pot veure bé La Cellera
redossada a l’entorn del campanar de Santa Maria de Sales: “Beneït sigui el nou dia i el bon Déu que ens l’envia. Déu vos guard, Mare de Déu! Guardeu-me, sant Àngel meu!”. Ben aviat, el panorama serà ben enfosquit.  Mentre, m’acompanya el res del rosari des de Ràdio Estel.

Les vistes panoràmiques que he tingut, des de la finestra del meu dormitori, mai han estat massa agradables. A Calella (Maresme), a Sant Jordi Desvalls i a Palafrugell, la finestra s’obria a un carrer estret i, per tant, únicament veia la casa del davant: a Calella, la casa de la Maria (que venia de cuinera a les colònies a Argelaguer); a Sant Jordi, la finestra s’obria al carrer de les mosques  i donava a la façana de la casa de l’Isidro, un personatge peculiar del poble, que alguna vegada m’havia fet llevar a mitjanit perquè en portava més al cap que als peus; a Palafrugell, la finestra s’obria a la façana de la Fonda l’Estrella on, els estadants, alguna vegada m’havien ofert algun espectacle visual (bé, de fet, mentre vaig estar al pis del c. Ample, la finestra s’obria a un pati interior atapeït d’arbres polls que ho tapaven tot).

Als altres llocs,  s’hi endevina algun paisatge: a Banyoles es veu un xic el monestir, però al davant hi ha les parets fosques i tristes de l’adoberia de can Torrent i els silos de can Belem; a Sant Cristòfor les Fonts, el paisatge era la carretera de Santa Pau i els marges que pujaven cap a Batet. Per tant, en conclusió, el paisatge que veig ara, des del meu dormitori, es agradable i més que acceptable, si bé queda força acotat per uns pisos que tinc al davant. Val a dir que el millor paisatge que he tingut, però, és el que es veu des de la galeria del menjador des d’on es pot contemplar com les petjades del pas de les estacions a Santa Bàrbara, Bellveí, can Figueres...

A mig matí vaig a ingressar la quantitat recollida per en Pep Frigola (525’- €). A l’oficina on m’atenen, a una paret, hi ha un plafó de gres que representa uns treballadors que pelen de suro. La peça em cau bé, és simpàtica i ben feta. Em resulta curiós trobar-ho a Anglès, si bé em cal recordar que som a la Selva i, sobretot a la zona més meridional, el cultiu dels surers no hi falta (o no hi faltava). El mural veig que està signat pel conegut ceramista Jordi  Aguadé i  per la també coneguda il·lustradora la Mariona Lluch.

A la tarda, a Anglès, oficio les exèquies d’en Joan Suy de Ca la Rossa (92a). Havia estat fuster i és força conegut al poble. Havia format part de la junta del Casal dels Jubilats.

Cap a les 9 del vespre comença a ploure i fa un bon ruixadot.


dimecres, 19 / setembre / 2012

Quan em llevo (6m) està plovent a bots i a barrals. Entre ahir vespre i aquesta matinada arriben a caure 23 litres. Potser es farà algun bolet: no sé, però, si en veuré cap. Algun boletaire de debò em diu que no, que encara manca massa aigua. Jo diria que potser se’ls vol tots per ell, però que no pateixi que jo no sóc boletaire.

Avui, dia per dia,  fa 18 anys que vaig arribar a Palafrugell. Provenia de Sant Jordi Desvalls, Colomers, Vilopriu, Gaüses... Quan vaig arribar a Palafrugell, tot ho veia gros i fosc. Quantes vegades no em vaig estar de repetir: i tan bé que estava a Sant Jordi!

Quan poso la roba a la rentadora i la poso en marxa, m’adono que fa el boig. Tot d’una peta tot, salten els diferencials i quedo a les fosques. Alguna cosa de la rentadora s’ha cremat perquè s’ensuma pudor. Total que se m’ha espatllat la màquina i no puc rentar.

Vaig a dinar amb els de casa. Parlem de l’hort, dels olivets, dels mossos i jornalers que havien vingut per casa... En Josep me n’explica alguna d’en Panduro.  La Nuri em dóna alguna altra lliçó per fer funcionar el meu mòbil.

De retorn a Anglès m’aturo a proveir. Si bé tinc les meves preferències, alguna vegada m’agrada variar o, també, a voltes no tinc altre remei de proveir en llocs diferents als que més m’agraden.  


dijous, 20 / setembre / 2012

Oficialment aquest és el darrer dia d’estiu, si bé astronòmicament serà estiu també demà. Sembla que es presenta agradable.

Al matí venen els de can Gamell a reparar-me la rentadora. No hi estan pas gaire estona. Es veu que les darreres vegades (especialment dissabte) la vaig carregar massa de roba i es va fondre alguna cosa dels transmissors elèctrics. I faig la bugada dels dos dies. 

També Transport Pau porten la comanda de llibres de la catequesi. De moment ja estarem proveïts. Ara faltaran els lectors que vulguin llegir-los i treballar-los.

En Mas diu que no ha anat bé l’entrevista amb en Rajoy. No se’n podia esperar altra cosa. I ara què? O és que ja ningú es recorda del que succeí el dimarts 11 de setembre i del que es va dir? O és que sempre ens ha de fer més por els cavernícoles de sempre que no pas el clam popular? O potser hem de tornar a Barcelona?

Al vespre tinc reunió del Consell Parroquial de Bonmatí. Hi participen tots els que en formen part. Parlem amb cordialitat i de forma distesa: les celebracions, la catequesi, Caritas, la Pietat, Calders...

A l’hora de parlar, gairebé tothom diu alguna cosa. Em va bé per conèixer el batec de la parròquia i la vida del poble. En Josep em comenta la lectura del DIARI DEL CAPELLÀ. L’Àngel, cap a les 9, ja comença a pesar figues.


divendres, 21 / setembre / 2012

Quan em llevo, al pati de la Doma, hi veig un colomí que no sap volar. Baixo, l’arreplego i el porto a l’hort. Si més no, hi tindrà menjar i aigua. De tant en tant li dono una ullada i cada vegada que veu que m’hi apropo està menys suspicaç.

Al matí enllesteixo les cartes que s’envien als pares convidant la mainada a participar a la catequesi. I les començo a repartit portant-ne un plec al col·legi de les dominiques, la Vall dels Àngels. La setmana vinent repartiré les altres.

Al migdia, els capellans de l’arxiprestat fem una reunió d’emergència per precisar i coordinar quatre aspectes fonamentals de les nostres parròquies. Primer visitem l’església nova de Bescanó, la de l’Assumpció. Feia temps que no la veia. Està molt ben dissenyada, ben proporcionada (segueix la proporció aurea), molt senzilla...  únicament que és excessivament gran. Ja m’agradaria que l’església de Bonmatí seguís un disseny semblant, encara que de proporcions més reduïdes.

Dinem a La Barca. Quan anem a entrar ens trobem amb en Xavier Soy que ens comenta quina se n’han ideat per eludir el pagament de l’IVA (del 20%) a hisenda al teatre de Bescanó, quan es facin representacions. Resulta que, per entrar, s’haurà d’adquirir una pastanaga (amb un IVA del 4%). I sense aquella pastanaga, no es podrà accedir a la sala d’espectacles. No sé si només ho fan un dia o si bé ho seguiran fent a tots els espectacles. Feta la llei, feta la trampa.

És com els metges que recepten capses més petites amb menys medicaments per tal que els pacients puguin eludir els impostos especials. Únicament que hauran d’anar més sovint a la farmàcia.

A la reunió parlem de la possibilitat de la Independència i com ens hem de situar davant del moviment popular que sembla creixent i inaturable. Déu faci que tot acabi correctament. També parlem del nou curs a les nostres parròquies, de Caritas, de com col·laborar en la feina, de la catequesi, de l’any de la fe..

A la tarda preparo un xic la reunió del vespre. S’exhaureix la tinta de la copiadora. Encara bo que en tinc de recanvi.

Al vespre hi ha la reunió del Consell Parroquial d’Anglès: Catequesi, Caritas, Litúrgia, religiositat popular, el moviment per la independència (gairebé tots els que formen part del Consell van participar a la manifestació, i els que no, és que no els va ser possible) i de la organització de CRISTIANS PER LA INDEPENDÈNCIA, de Sant Amanç i la possibilitat de col·locar-hi una campaneta que hi ha arraconada, de la festa de la Mare de Déu del Remei, dels Pastorets, de la calaixera de la sagristia i dels tèrmits... Cordialitat, participació... I fins demà, si Déu plau. 

Cap comentari:

Publica un comentari