dissabte, 3 / desembre / 2011
Al matí mandrejo una mica i em llevo més tard. A les 10 ve un grup de mainada de catequesi.
Ja tinc acabat el programa. Només falta repassar-lo i, sobretot, hi manca el poema que m’ha d’arribar des d’Amer. Potser hauré d’acabar posant-n’hi un d’en Manel Pont.
Faig un tomb pel poble. Fresqueja. Quan retorno a la Doma, em telefonen en Pere Artigas i el meu germà.
A Bonmatí, en Rodrigo m’obsequia amb una nadala que ha confeccionat ell mateix. M’agrada l’accent que té i com parla el català, com si fos un pagesot de tota la vida. Si continua, serà un bon lector i podria ser un bon rapsode.
Vaig a sopar a La Cellera, amb en Ramon, la Montse i en Josep. Fem una bona menjada de bolets que ha guisat la Montse. Comentem diverses coses de Banyoles, d’Anglès i de Palafrugell sobretot parlant de persones conegudes: l’onomàstica d’en Xavier Baus, la Conxita, en Pitu Naya i en Licus (ben coneguts per tots els que acostumen anar a Lourdes), la Mina i en Pareras de Llafranc, de les indústries de la vall...
Retorno a la Doma a quarts de dotze. Gairebé podria haver anat i tornat a peu: des de cal Domer d’Anglès i fins a Cal Sagristà de La Cellera encara no hi ha tres quilòmetres.
diumenge, 4 / desembre / 2011
És el dia de santa Bàrbara. Per aquesta vall, amb certa tradició de mines i miners, ha estat molt venerada. Només dir que a l’església d’Anglès, la santa hi té dues imatges, una talla amb la signatura RIPOLL 81 i una imatge acolorida procedent d’un taller d’Olot i que es venerava a les oficines de les mines d’Osor. A més, hi ha l’ermita de Santa Bàrbara, mirador privilegiat de la vall, també molt estimada.
El fred comença a fer-se sentir. Celebro la missa de les 9 i vaig cap a Sant Martí. Al primer banc ja hi assisteixen en Joan i la Maria de Cal Curt, que els ha acompanyat en Jordi, el seu nét. A l’església hi ha una trentena de feligresos. Damunt l’altar, un ram de menta romana florida i els ciris d’advent dintre una cistella amb heures. Acabada la missa, sortint de l’església, es veu tot de gent amuntegada a la carretera. Hi ha hagut un accident al començar la missa i encara no ha arribat ningú per atendre l’accidentat.
En Ramon venia a missa amb el seu tot terreny. Ha posat l’intermitent per girar a l’esquerra i estava girant. Una moto li venia pel darrera i volia avançar-lo per la dreta però l’ha impactat pel esclafant-li els llums del costat dret de la part posterior del cotxe. La moto ha rebotit uns metres enllà i ha quedat tombada a la vorera, i el motorista, també. Esvalot. L’impacte ha estat cap a 3/4 11 i els bombers han arribat cap a 1/4 de 12. Tot seguit venen l’ambulància, l’helicòpter i, finalment, els mossos. El noi, estirat a la vorera, sembla que ha anat revenint i recuperant la consciència. No pot moure una cama i li surt un regalim de sang del nas. Malament. Tot plegat, un autèntic daltabaix. Al vespre, La Vanguardia ho deixa clar.
No em queda temps per visitar cap malalt de Sant Martí i retorno cap a Anglès, a celebrar-hi la missa del migdia sense treure’m del cap els implicats a l’accident.
A la tarda volto tot el nucli del poble medieval, baixant per l’Empedrat, pujant pel camí del molí, baixant fins la font del Canyo i, vorejant el torrent, retornant cap al molí i pujant per l’Empedrat, cap a la Doma. Total, uns 40 minuts. Telefonades rebudes: la Mireia, la Teresa d’en Guillem, una catequista...
El meu nebot, en Tiri, surt a La Vanguardia.
Prego pel motorista, per la seva família...
dilluns, 5 / desembre / 2011
M’assabento de la mort d’en Joel Coll. Tot i ser tan menut, la seva vida no ha estat inútil: va desvetllar un allau de solidaritat cercant donadors de medul·la òssia.
Poc després de les nou arriba en Paco amb la seva brigada, l’Antonio i en Jose. Em transmeten salutacions de tots els habituals del Fraternal. Fan una bona esporgada al pati eliminant bona part de les plantes. L’hort queda airejat i ben il·luminat. Potser es podrà utilitzar com a hort. En Joan Garceso ve a fer de capatàs i, parlant amb en Paco, resulta que els dos són de Campillos i que fins i tot i ha un cert parentiu.
Anem a dinar plegats a Can Tarrès, si bé abans fem un tomb pel centre del poble. A en Paco, el mòbil li truca contínuament. Sembla que hi ha algú que li vol prendre el pèl. No es pas que s’arribi a empaparinar, però es nota l’efecte del vi. Diu que jo li dono alegria. Serà això.
A la tarda vaig a Bonmatí: hi ha assaig de la Coral Ipso Lauro. Mentre espero, miro l’arxiu musical de Mn. Àngel Pla. Hi ha de tot! Es nota que ha tingut una selecta formació musical que l’ha comunicada al seu entorn. En Josep M. Quer és un dels seus alumnes i n’està content.
Retorno cap a Anglès a celebrar la missa vespertina. Sortint, pujo a la Doma, entro el cotxe a la Catequística, tanco les portes de l’església, telefono en Ramon de Can Lladó per veure com està... La Mei em telefona per comentar-me que els radiadors de l’església de Bonmatí estan que bullen: m’he oblidat d’aturar la calefacció. Torno a Bonmatí. “Vinc i vaig, i vaig i vinc”.
dimarts, 6 / desembre / 2011
Es coneix la identitat de la víctima de l’accident de diumenge a l’encreuament de Sant Martí Sapresa: Antonio Sancho Coca, de 51 anys, natural de Mollina (Màlaga). Estava casat i tenia una filla. Les seves exèquies s’oficien aquesta tarda a Sant Roc d’Olot. Doneu-li, Senyor, el repòs etern.
El doctor Brugada protesta perquè s’abaixa el pressupost dels serveis sanitaris però, en canvi, no s’abaixa el pressupost militar (més aviat al contrari).
Venen a visitar-me: en Manel i l’Anna. Quan marxen ells, ve un matrimoni amic de Palafrugell que em conviden a dinar a La Alianza: una amanida de verdures i bacallà. Renoi, els lligams no es tallen i les amistats continuen!
A Bonmatí hi vaig trobar una carta que Mn. Joan Costa, rector de Sant Julià, va escriure el 1944 al Sr. Bisbe de Girona. La transcric aquí:
En Vadó, en Jaume, en Jordi i la Quima venen a projectar diapositives a l’església per triar les que poden anar millor per fer decorats dels Pastorets.
dimecres, 7 / desembre / 2011
Un dimecres que és dissabte. Venen a comptar la menudalla. Vaig a la ferreteria que hi ha al c. Antoni Gaudí a comprar uns claus que serveixen per sostenir enfiles. Entro a una botiga a comprar cigrons i veig que hi tenen xaiotes. Em diuen que els llatins les anomenen patates peludes. Vaig a comprar uns medicaments i, finalment, vaig a la farmàcia i a correus a retirar un enviament que m’han fet. D’un cap a l’altre del poble.
A la tarda celebro la missa anticipada a Bonmatí: hi ha un increment notable d’assistents. Veig que la gent recorda que la Immaculada és la patrona de la Parròquia. També hi ha la Carme Torns de Palafrugell que ha vingut a visitar els seus pares, en Miquel i la Teresa (de fet, viuen a Anglès). Per la sagristia i la rectoria, enlloc trobem la medalla de la Immaculada per donar-la a besar. La Paquita s’exclama: “Mn. Joan va dir que la deixava vistenta i, morrango!, no es veu enlloc”. El petó a la imatge l’hem de fer com faig fer a la mainada quan saludem la imatge de la Mare de Déu: fent un petó a la mà i llençant-li. Suposo que també arribarà.
A la missa anticipada d’Anglès hi fan d’escolans la Júlia i en Roger de Can Panosa, que també van fer-me d’escolà a la primera missa que vaig celebrar a aquesta església. Els pares són veterinaris. Si conec algun animal, ja sabré on enviar-lo.
Després de la missa d’Anglès, torno altra vegada a Bonmatí per passejar-me per tots els carrer i comptar així els fanalets de la Puríssima. Primer ho faig al barri de baix o la colònia: C. Flaçà (9 fanalets), Pi (3), St. Ramon (10), Lluís Companys (3), Josep Tarradellas (1), Jordi Pujol (14). Després vaig al barri de dalt: C. Eugeni Casacuberta (15 fanalets), Vista Alegre (12), Pere Serrat (9), Balmes (27), Germans Griera (10), Remences (4), Veïnat de Cabanyes (6), Pujada de Vista Alegre (10), Aulina (15), Sardana (18), St. Grau (10), Ronda de Dalt (34), Ramon Muñoz González (30), Pl. Massana (12), St. Julià (10), Constantins (16), Església (24), Ponent (6), Selva (26), dels Mestres (4), travessia dels Mestres (6), Ipso Lauro (2). També comptabilitzo els que he vist apagats, encara que possiblement n’hi ha algun que no he vist. Sembla doncs que s’han col·locat cap a 350 fanalets. Espero que algú m’ho corrobori, si més no, els carrers més destacats. Llàstima que no s’hagi baixat un xic la intensitat de l’enllumenat públic. Dintre meu he anat recitant el poema d’en Joan Maragall: “Quin cel més blau aquesta nit: sembla que es vegi l’infinit...”
Després de la missa de les 9 ve en Josep Serramitja. Em diu que és l’avi de Can Rabell, l’avi d’en Marc. Li dic que el seu nét m’atengué i m’assistí molt bé, fa una setmana. Crec que no em vaig identificar. El cert és que el noi em reconegué. En Josep em comenta que, al clos, hi tenen uns cinc mil ànecs mascles (no hi volen femelles que esvaloten el personal) per engreix i per paté. Ja ho deia jo: unes quantes dotzenes! Guanya per golejada al meu germà!
Celebro una darrera missa a Bonmatí. Té tocs d’ofici de festa major, si bé hi participen menys feligresos que a la missa d’ahir, i encara hi veig algú que repeteix. Hi fan d’escolà en Robert, l’Elsa, la Sandra, l’Ariadna i en Rodrigo, el més escotorit. Dos vesteixen túnica blanca i, els més menuts, sotana vermella i roquet. Al dir de la Paquita, aquesta vegada es porten molt bé i es mereixen més dolços que mai (patrocinats per HARIBO, la competència de GERIO que és producte produït al poble). Semblen canonges!
Dino a Banyoles i faig festa major amb l’escudella i carn d’olla que ha cuinat la Carme. I encara me’n prepara un xic per emportar-me. De retorn, la Conxita Balaguer, em diu que m’adquirirà una participació a la loteria de Nadal que el número acabi en 7. Al captard, per telèfon, parlo amb els altres germans felicitant les que celebren el sant i localitzant-ne alguna que ningú sabia on era (la Montse, la Pepi, la Carme... tothom telefonant!).
divendres, 9 / desembre / 2011
En aquesta setmana dels tres dijous, aquest divendres sembla dilluns, és
el dia de santa Llogaia. La Pepi em va dir que una seva tia es deia Leocadia. També se n’havia de dir una mini neboda meva, si hagués arribat. A casa això no és estrany: una neboda s’havia de dir Rocacorba. I jo em dic Martirià.
Vaig a la barberia, a Can Boix: hi reconec el patriarca, en Ramon. El seu físic em recorda el d’en Joan Daunis (segurament ara en Daunis està molt més atrotinat que en Ramon, i ningú el pentina). Dos fills d’en Ramon, en Josep i en Joan, són els que ara porten la barberia: són la quarta generació de barbers. M’expliquen que abans, el pare, tenia la barberia al costat de la capella de Santa Magdalena i la família vivia al damunt de l’esglesiola. En Joan és cunyat de la Carme Torns de Palafrugell. Mentre en Josep m’esquila, els suggereixo que seria bo organitzar la celebració de la sortida del sol, el primer dia de l’any, com es fa a Palafrugell, dalt de Sant Sebastià, amb una gran concurrència. Però, ja prou que fan, allà dalt!
M’arribo a una oficina bancària per liquidar una felicitació que m’ha arribat des de Trànsit. A veure si hauré d’acabar anant a peu!
En Ricardet ve per pactar l’ornamentació de Nadal a l’església. Espero que no converteixi l’església en una dependència del Corte Inglés. Em parla de la Baguenya, que tenia una botigueta al carrer del Comerç. Presidint la botiga hi havia un Sagrat Cor i l’acompanyava la inscripció “Viva Cristo Rey”.
Acabo els comentaris dels dia recollint una llegenda. Aquesta m’arribà em sembla molt de Mn. Joan Pagès que vaig conèixer quan era rector de Les Preses . Mn. Joan havia estat un dels darrers rectors que residí a la rectoria de Constantins.
Resulta que un rector d’aquesta parròquia tenia una especial devoció en pregar pels difunts, especialment els de la seva parròquia. I cada dia, matí, migdia i vespre, acabava les seves pregàries amb un responsori, mentre, des de la finestra del menjador, beneïa les tombes de la cellera que era adossada a l’església. Aquesta pregària procurava fer-la acompanyat d’una germana seva que l’assistia i d’alguna altra persona que, pel que fos, era a la casa.
Un dia, ja entrada de fosc, arribà panteixant a la rectoria un bon feligrès fent sonar el picaporta amb nerviosisme. Alguna versió de la història diu que era de Can Pou, altres diuen que era de Can Furroy o de Can Ponsatí. El cert és que, quan el rector s’adonà qui era el qui trucava, l’obrí preguntant que era tot aquell futris.
L’home s’havia arribat fins a Sant Gregori (o a Anglès? ara no ho recordo bé) per negociar per algun cap de bestiar. S’havia aturat a una taberna a fer-hi un toc i refer-se del cansament i la climatologia del dia. Mentre feia un mos, d’una taula propera li arribà un comentari que feien tres o quatre homes planejant un assalt aquella mateixa nit. El tema, com és lògic, li interessà i va afinar bé les orelles. S’adonà volien assaltar la rectoria de Cotestins. Va ser aleshores que l’home volgué avançar-se i anar-ho a comunicar al bon rector.
El mossèn, que ja s’havia acotxat i anava amb camisa de dormir, començà a exclamar-se, anant amunt i avall per la sala: “Però, perquè volen venir? Què hi trobaran, aquí? Si només tinc quatre conills i un parell de gallines... Ai, i les monedes de les confraries, que no són meves...”. Quins canguelis! I mentre el capellà s’exclamava, també invocava la protecció de Déu, de la Mare de Déu del Roser, de sant Vicenç, del sant Centurió, de sant Dimas, de sant Ferriol... i dels seus estimats difunts.
Tot d’una es començà a sentir el xivarri llunyà d’una colla d’homes que s’apropava i que no s’estaven de renegar i maleir sant Patllari i tots els sants del calendari. Els bandolers, amb els seus trabucs, s’apropaven i eren a poques passes de la rectoria.
El mossèn va fer apagar tots els llums, ciris i quinqués. Tot quedà a les en fosques. Mentre el mossèn i els que l’acompanyaven miraven d’amagatotis des d’una finestra ben enreixada i estreta. Aviat, darrera les alzines més properes, van aparèixer un grup d’uns deu homes, amb la barretina calada fins el nas, amb un bon trabuc cadascú d’ells, evidenciant males intencions.
Davant el panorama, el mossèn i els seus familiars tremolaven com fulles d’arbre. Però de cop succeí quelcom estrany. Els homes s’aturaren en sec. Des de dintre la rectoria veieren que s’alçaven les làpides de les sepultures del cementiri i d’enmig de la terra, n’anaven sortint esquelets que, esperpèntics, s’abalançaven cap els trabucaires. I, aquests, esglaiats saltaven rostos avall fugint, xisclant, embrutant-se les calces per tots costats...
I el mossèn, amb els familiars i el bon home que l’havia advertit, queien de genollons a terra i, amb llàgrimes als ulls, iniciaven un responsori: Kyrie eleison... Pater noster... Requiem aeternam... Quan ja tot era calma, enmig d’un immens silenci, els esquelets, retornaven calmosament a la cellera anant-se fonent amb la terra sagrada que els custodiava fins el dia de la Resurrecció gloriosa.
Anà tot així? No ho se pas! Però val més creure-ho que anar-ho a veure-ho.
Al matí mandrejo una mica i em llevo més tard. A les 10 ve un grup de mainada de catequesi.
Ja tinc acabat el programa. Només falta repassar-lo i, sobretot, hi manca el poema que m’ha d’arribar des d’Amer. Potser hauré d’acabar posant-n’hi un d’en Manel Pont.
Faig un tomb pel poble. Fresqueja. Quan retorno a la Doma, em telefonen en Pere Artigas i el meu germà.
A Bonmatí, en Rodrigo m’obsequia amb una nadala que ha confeccionat ell mateix. M’agrada l’accent que té i com parla el català, com si fos un pagesot de tota la vida. Si continua, serà un bon lector i podria ser un bon rapsode.
Vaig a sopar a La Cellera, amb en Ramon, la Montse i en Josep. Fem una bona menjada de bolets que ha guisat la Montse. Comentem diverses coses de Banyoles, d’Anglès i de Palafrugell sobretot parlant de persones conegudes: l’onomàstica d’en Xavier Baus, la Conxita, en Pitu Naya i en Licus (ben coneguts per tots els que acostumen anar a Lourdes), la Mina i en Pareras de Llafranc, de les indústries de la vall...
Retorno a la Doma a quarts de dotze. Gairebé podria haver anat i tornat a peu: des de cal Domer d’Anglès i fins a Cal Sagristà de La Cellera encara no hi ha tres quilòmetres.
diumenge, 4 / desembre / 2011
És el dia de santa Bàrbara. Per aquesta vall, amb certa tradició de mines i miners, ha estat molt venerada. Només dir que a l’església d’Anglès, la santa hi té dues imatges, una talla amb la signatura RIPOLL 81 i una imatge acolorida procedent d’un taller d’Olot i que es venerava a les oficines de les mines d’Osor. A més, hi ha l’ermita de Santa Bàrbara, mirador privilegiat de la vall, també molt estimada.
El fred comença a fer-se sentir. Celebro la missa de les 9 i vaig cap a Sant Martí. Al primer banc ja hi assisteixen en Joan i la Maria de Cal Curt, que els ha acompanyat en Jordi, el seu nét. A l’església hi ha una trentena de feligresos. Damunt l’altar, un ram de menta romana florida i els ciris d’advent dintre una cistella amb heures. Acabada la missa, sortint de l’església, es veu tot de gent amuntegada a la carretera. Hi ha hagut un accident al començar la missa i encara no ha arribat ningú per atendre l’accidentat.
En Ramon venia a missa amb el seu tot terreny. Ha posat l’intermitent per girar a l’esquerra i estava girant. Una moto li venia pel darrera i volia avançar-lo per la dreta però l’ha impactat pel esclafant-li els llums del costat dret de la part posterior del cotxe. La moto ha rebotit uns metres enllà i ha quedat tombada a la vorera, i el motorista, també. Esvalot. L’impacte ha estat cap a 3/4 11 i els bombers han arribat cap a 1/4 de 12. Tot seguit venen l’ambulància, l’helicòpter i, finalment, els mossos. El noi, estirat a la vorera, sembla que ha anat revenint i recuperant la consciència. No pot moure una cama i li surt un regalim de sang del nas. Malament. Tot plegat, un autèntic daltabaix. Al vespre, La Vanguardia ho deixa clar.
No em queda temps per visitar cap malalt de Sant Martí i retorno cap a Anglès, a celebrar-hi la missa del migdia sense treure’m del cap els implicats a l’accident.
A la tarda volto tot el nucli del poble medieval, baixant per l’Empedrat, pujant pel camí del molí, baixant fins la font del Canyo i, vorejant el torrent, retornant cap al molí i pujant per l’Empedrat, cap a la Doma. Total, uns 40 minuts. Telefonades rebudes: la Mireia, la Teresa d’en Guillem, una catequista...
El meu nebot, en Tiri, surt a La Vanguardia.
Prego pel motorista, per la seva família...
dilluns, 5 / desembre / 2011
M’assabento de la mort d’en Joel Coll. Tot i ser tan menut, la seva vida no ha estat inútil: va desvetllar un allau de solidaritat cercant donadors de medul·la òssia.
Poc després de les nou arriba en Paco amb la seva brigada, l’Antonio i en Jose. Em transmeten salutacions de tots els habituals del Fraternal. Fan una bona esporgada al pati eliminant bona part de les plantes. L’hort queda airejat i ben il·luminat. Potser es podrà utilitzar com a hort. En Joan Garceso ve a fer de capatàs i, parlant amb en Paco, resulta que els dos són de Campillos i que fins i tot i ha un cert parentiu.
Anem a dinar plegats a Can Tarrès, si bé abans fem un tomb pel centre del poble. A en Paco, el mòbil li truca contínuament. Sembla que hi ha algú que li vol prendre el pèl. No es pas que s’arribi a empaparinar, però es nota l’efecte del vi. Diu que jo li dono alegria. Serà això.
A la tarda vaig a Bonmatí: hi ha assaig de la Coral Ipso Lauro. Mentre espero, miro l’arxiu musical de Mn. Àngel Pla. Hi ha de tot! Es nota que ha tingut una selecta formació musical que l’ha comunicada al seu entorn. En Josep M. Quer és un dels seus alumnes i n’està content.
Retorno cap a Anglès a celebrar la missa vespertina. Sortint, pujo a la Doma, entro el cotxe a la Catequística, tanco les portes de l’església, telefono en Ramon de Can Lladó per veure com està... La Mei em telefona per comentar-me que els radiadors de l’església de Bonmatí estan que bullen: m’he oblidat d’aturar la calefacció. Torno a Bonmatí. “Vinc i vaig, i vaig i vinc”.
dimarts, 6 / desembre / 2011
Es coneix la identitat de la víctima de l’accident de diumenge a l’encreuament de Sant Martí Sapresa: Antonio Sancho Coca, de 51 anys, natural de Mollina (Màlaga). Estava casat i tenia una filla. Les seves exèquies s’oficien aquesta tarda a Sant Roc d’Olot. Doneu-li, Senyor, el repòs etern.
El doctor Brugada protesta perquè s’abaixa el pressupost dels serveis sanitaris però, en canvi, no s’abaixa el pressupost militar (més aviat al contrari).
Venen a visitar-me: en Manel i l’Anna. Quan marxen ells, ve un matrimoni amic de Palafrugell que em conviden a dinar a La Alianza: una amanida de verdures i bacallà. Renoi, els lligams no es tallen i les amistats continuen!
A Bonmatí hi vaig trobar una carta que Mn. Joan Costa, rector de Sant Julià, va escriure el 1944 al Sr. Bisbe de Girona. La transcric aquí:
“Dolorosamente sorprendido por la vil calumnia de que me dedico a la cría de cabras y macho cabrío con escándalo de los fieles, a S. R. acudo para sincerarme de tal insidia pues que hace muchos años que no tengo cabras ni ganado de esta especie, ni me dedico a negocio alguno prohibido por los cánones. Además debo hacer constar que cuando vivía mi madre q.e.p.d. en San Julián antes de la Revolución, dos cabras que tenia eran para nuestras necesidades de leche y demás, como hacen muchos párrocos, de lo cual nunca se ha escandalizado nadie, porque no es ningún negocio sino una necesidad. Apelo además al testimonio de los párrocos vecinos y demás testigos de solvencia para desmentir tal calumnia.”
Amb perspectiva, hi ha coses que fan riure, per no dir que fan pena. Però, ben segur que aquest capellà, que tan bon record deixà a Sant Julià, s’ho deuria passar molt malament per culpa d’aquesta “calúmnia”. No m’estranyaria que, alguna taca que es veu al paper de l’escrit, fos el que queda d’alguna llàgrima que li va caure damunt de l’esborrany de la resposta a un requeriment que li hauria arribat de Girona. En Vadó, en Jaume, en Jordi i la Quima venen a projectar diapositives a l’església per triar les que poden anar millor per fer decorats dels Pastorets.
dimecres, 7 / desembre / 2011
Un dimecres que és dissabte. Venen a comptar la menudalla. Vaig a la ferreteria que hi ha al c. Antoni Gaudí a comprar uns claus que serveixen per sostenir enfiles. Entro a una botiga a comprar cigrons i veig que hi tenen xaiotes. Em diuen que els llatins les anomenen patates peludes. Vaig a comprar uns medicaments i, finalment, vaig a la farmàcia i a correus a retirar un enviament que m’han fet. D’un cap a l’altre del poble.
A la tarda celebro la missa anticipada a Bonmatí: hi ha un increment notable d’assistents. Veig que la gent recorda que la Immaculada és la patrona de la Parròquia. També hi ha la Carme Torns de Palafrugell que ha vingut a visitar els seus pares, en Miquel i la Teresa (de fet, viuen a Anglès). Per la sagristia i la rectoria, enlloc trobem la medalla de la Immaculada per donar-la a besar. La Paquita s’exclama: “Mn. Joan va dir que la deixava vistenta i, morrango!, no es veu enlloc”. El petó a la imatge l’hem de fer com faig fer a la mainada quan saludem la imatge de la Mare de Déu: fent un petó a la mà i llençant-li. Suposo que també arribarà.
A la missa anticipada d’Anglès hi fan d’escolans la Júlia i en Roger de Can Panosa, que també van fer-me d’escolà a la primera missa que vaig celebrar a aquesta església. Els pares són veterinaris. Si conec algun animal, ja sabré on enviar-lo.
Després de la missa d’Anglès, torno altra vegada a Bonmatí per passejar-me per tots els carrer i comptar així els fanalets de la Puríssima. Primer ho faig al barri de baix o la colònia: C. Flaçà (9 fanalets), Pi (3), St. Ramon (10), Lluís Companys (3), Josep Tarradellas (1), Jordi Pujol (14). Després vaig al barri de dalt: C. Eugeni Casacuberta (15 fanalets), Vista Alegre (12), Pere Serrat (9), Balmes (27), Germans Griera (10), Remences (4), Veïnat de Cabanyes (6), Pujada de Vista Alegre (10), Aulina (15), Sardana (18), St. Grau (10), Ronda de Dalt (34), Ramon Muñoz González (30), Pl. Massana (12), St. Julià (10), Constantins (16), Església (24), Ponent (6), Selva (26), dels Mestres (4), travessia dels Mestres (6), Ipso Lauro (2). També comptabilitzo els que he vist apagats, encara que possiblement n’hi ha algun que no he vist. Sembla doncs que s’han col·locat cap a 350 fanalets. Espero que algú m’ho corrobori, si més no, els carrers més destacats. Llàstima que no s’hagi baixat un xic la intensitat de l’enllumenat públic. Dintre meu he anat recitant el poema d’en Joan Maragall: “Quin cel més blau aquesta nit: sembla que es vegi l’infinit...”
dijous, 8 / desembre / 2011
Quan obro l’església, cap a les 8, la Conxita Balaguer ja s’espera per entrar i em porta una capsa de bombons perquè celebri el seu sant. A la família, a més de la tia Conxita (a. C. s.), hi ha una germana que es diu Concepció i una cunyada, Conxita. Després de la missa de les 9 ve en Josep Serramitja. Em diu que és l’avi de Can Rabell, l’avi d’en Marc. Li dic que el seu nét m’atengué i m’assistí molt bé, fa una setmana. Crec que no em vaig identificar. El cert és que el noi em reconegué. En Josep em comenta que, al clos, hi tenen uns cinc mil ànecs mascles (no hi volen femelles que esvaloten el personal) per engreix i per paté. Ja ho deia jo: unes quantes dotzenes! Guanya per golejada al meu germà!
A Sant Martí, a la missa, preguem per la víctima de l’accident de diumenge passat, l’Antonio Sancho. Possiblement ara el que cal és sobretot pregar per la família, especialment la vídua i la filla. Sortint m’arribo al poble a visitar a la Nati. Cantem “Reina dels cors...”.
Quan arribo a Anglès em trobo amb tot de gent de Palafrugell que venen a visitar-me: la Maria (va trencar-se la cama a finals d’octubre) i en Teri, la Montserrat Tibau i la seva filla, la Carme Tibau i el seu marit. Perquè continuï pensant amb ells i recordant Palafrugell, m’obsequien amb alguns dolços de Cala Mercè Guitart: xocolata a dojo, melindros, llamins diversos... Celebro una darrera missa a Bonmatí. Té tocs d’ofici de festa major, si bé hi participen menys feligresos que a la missa d’ahir, i encara hi veig algú que repeteix. Hi fan d’escolà en Robert, l’Elsa, la Sandra, l’Ariadna i en Rodrigo, el més escotorit. Dos vesteixen túnica blanca i, els més menuts, sotana vermella i roquet. Al dir de la Paquita, aquesta vegada es porten molt bé i es mereixen més dolços que mai (patrocinats per HARIBO, la competència de GERIO que és producte produït al poble). Semblen canonges!
Dino a Banyoles i faig festa major amb l’escudella i carn d’olla que ha cuinat la Carme. I encara me’n prepara un xic per emportar-me. De retorn, la Conxita Balaguer, em diu que m’adquirirà una participació a la loteria de Nadal que el número acabi en 7. Al captard, per telèfon, parlo amb els altres germans felicitant les que celebren el sant i localitzant-ne alguna que ningú sabia on era (la Montse, la Pepi, la Carme... tothom telefonant!).
divendres, 9 / desembre / 2011
En aquesta setmana dels tres dijous, aquest divendres sembla dilluns, és
el dia de santa Llogaia. La Pepi em va dir que una seva tia es deia Leocadia. També se n’havia de dir una mini neboda meva, si hagués arribat. A casa això no és estrany: una neboda s’havia de dir Rocacorba. I jo em dic Martirià.
Vaig a la barberia, a Can Boix: hi reconec el patriarca, en Ramon. El seu físic em recorda el d’en Joan Daunis (segurament ara en Daunis està molt més atrotinat que en Ramon, i ningú el pentina). Dos fills d’en Ramon, en Josep i en Joan, són els que ara porten la barberia: són la quarta generació de barbers. M’expliquen que abans, el pare, tenia la barberia al costat de la capella de Santa Magdalena i la família vivia al damunt de l’esglesiola. En Joan és cunyat de la Carme Torns de Palafrugell. Mentre en Josep m’esquila, els suggereixo que seria bo organitzar la celebració de la sortida del sol, el primer dia de l’any, com es fa a Palafrugell, dalt de Sant Sebastià, amb una gran concurrència. Però, ja prou que fan, allà dalt!
M’arribo a una oficina bancària per liquidar una felicitació que m’ha arribat des de Trànsit. A veure si hauré d’acabar anant a peu!
En Ricardet ve per pactar l’ornamentació de Nadal a l’església. Espero que no converteixi l’església en una dependència del Corte Inglés. Em parla de la Baguenya, que tenia una botigueta al carrer del Comerç. Presidint la botiga hi havia un Sagrat Cor i l’acompanyava la inscripció “Viva Cristo Rey”.
Acabo els comentaris dels dia recollint una llegenda. Aquesta m’arribà em sembla molt de Mn. Joan Pagès que vaig conèixer quan era rector de Les Preses . Mn. Joan havia estat un dels darrers rectors que residí a la rectoria de Constantins.
Resulta que un rector d’aquesta parròquia tenia una especial devoció en pregar pels difunts, especialment els de la seva parròquia. I cada dia, matí, migdia i vespre, acabava les seves pregàries amb un responsori, mentre, des de la finestra del menjador, beneïa les tombes de la cellera que era adossada a l’església. Aquesta pregària procurava fer-la acompanyat d’una germana seva que l’assistia i d’alguna altra persona que, pel que fos, era a la casa.
Un dia, ja entrada de fosc, arribà panteixant a la rectoria un bon feligrès fent sonar el picaporta amb nerviosisme. Alguna versió de la història diu que era de Can Pou, altres diuen que era de Can Furroy o de Can Ponsatí. El cert és que, quan el rector s’adonà qui era el qui trucava, l’obrí preguntant que era tot aquell futris.
L’home s’havia arribat fins a Sant Gregori (o a Anglès? ara no ho recordo bé) per negociar per algun cap de bestiar. S’havia aturat a una taberna a fer-hi un toc i refer-se del cansament i la climatologia del dia. Mentre feia un mos, d’una taula propera li arribà un comentari que feien tres o quatre homes planejant un assalt aquella mateixa nit. El tema, com és lògic, li interessà i va afinar bé les orelles. S’adonà volien assaltar la rectoria de Cotestins. Va ser aleshores que l’home volgué avançar-se i anar-ho a comunicar al bon rector.
El mossèn, que ja s’havia acotxat i anava amb camisa de dormir, començà a exclamar-se, anant amunt i avall per la sala: “Però, perquè volen venir? Què hi trobaran, aquí? Si només tinc quatre conills i un parell de gallines... Ai, i les monedes de les confraries, que no són meves...”. Quins canguelis! I mentre el capellà s’exclamava, també invocava la protecció de Déu, de la Mare de Déu del Roser, de sant Vicenç, del sant Centurió, de sant Dimas, de sant Ferriol... i dels seus estimats difunts.
Tot d’una es començà a sentir el xivarri llunyà d’una colla d’homes que s’apropava i que no s’estaven de renegar i maleir sant Patllari i tots els sants del calendari. Els bandolers, amb els seus trabucs, s’apropaven i eren a poques passes de la rectoria.
El mossèn va fer apagar tots els llums, ciris i quinqués. Tot quedà a les en fosques. Mentre el mossèn i els que l’acompanyaven miraven d’amagatotis des d’una finestra ben enreixada i estreta. Aviat, darrera les alzines més properes, van aparèixer un grup d’uns deu homes, amb la barretina calada fins el nas, amb un bon trabuc cadascú d’ells, evidenciant males intencions.
Davant el panorama, el mossèn i els seus familiars tremolaven com fulles d’arbre. Però de cop succeí quelcom estrany. Els homes s’aturaren en sec. Des de dintre la rectoria veieren que s’alçaven les làpides de les sepultures del cementiri i d’enmig de la terra, n’anaven sortint esquelets que, esperpèntics, s’abalançaven cap els trabucaires. I, aquests, esglaiats saltaven rostos avall fugint, xisclant, embrutant-se les calces per tots costats...
I el mossèn, amb els familiars i el bon home que l’havia advertit, queien de genollons a terra i, amb llàgrimes als ulls, iniciaven un responsori: Kyrie eleison... Pater noster... Requiem aeternam... Quan ja tot era calma, enmig d’un immens silenci, els esquelets, retornaven calmosament a la cellera anant-se fonent amb la terra sagrada que els custodiava fins el dia de la Resurrecció gloriosa.
Anà tot així? No ho se pas! Però val més creure-ho que anar-ho a veure-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada