dissabte, 31 / desembre / 2011
Quan em desvetllo no se pas si som ahir o demà, si som avui o demà passat, si al matí o a la tarda. Però he dormit com un tronc. La foscor del matí encara es va allargant un xic. A la tarda, el sol ja ha guanyat més de 10 minuts, des del dia de santa Llúcia: un pas de puça, un pas de pardal, un pas de llebre, un pas de bou... Llegeixo, a La Vanguardia, l’article d’en Rafael Nadal UN DEFENSA DEL NADAL on parla elogiosament de Mn. Sebastià, el meu predecessor a Anglès.
Al matí feinejo pel despatx. Rebo algun missatge i alguna felicitació i jo faig el mateix, contestant la Martina, l’Àngel... Per la sagristia i l’església deixo les coses arreglades per la missa del vespre i per demà.
A la tarda batejo en Carles i vaig a celebrar la missa a Bonmatí (amb la participació d’unes 40 persones). La Tarsi em comenta que la Coloma li ha dit que la Pilar Pol va anar a veure l’exposició de pessebres a Olot i que, allà, creuant un carrer, un cotxe l’embastí i li provocà diverses fractures. Ara la Pilar és al Trueta. També m’informen que hi ha en Julià Gifre. Esperem que, el proper any, es puguin anar refent i els puguem veure aviat a casa ben reixinxolats.
A la missa vespertina d’Anglès hi ha poca gent, amb la família d’en Fonso que venen a recordar-lo i a pregar per ell en l’aniversari de la seva mort.
Quan acabo, vaig cap a La Cellera. En Ramon, la seva germana, la Montse, i el nebot, en Josep, ens fan d’amfitrions a en Fèlix, l’Elies i a mi mateix. En Ramon fa molt bona pinta amb la musca barretina que li he portat. Amb tot ni ell, ni la Montse, ni en Josep veuen gaire clar que l’hagi de portar sempre. Al sopar mengem un parell de kirches que ha preparat en Josep a Can Casadevall, amb pollastre de Puigemmà, pastissets de Les Planes i torró de Can Tuyarro. Els comento la meva estada, la tardor del 1979, a Santa Coloma, amb el Josep M. Pont que venia a vigilar-me. També parlem d’algun tema de la història, dels indiots i gats de Can Teixidor que alguna vegada van de passeig a casa d’en Josep... Abans de marxar, en Ramon i en Josep m’ensenyen l’exposició de pessebres que hi ha als baixos de la rectoria: excel•lent!
Abans de mitjanit ja sóc a la rectoria. I cap al llit hi falta gent, això si, enviant abans alguns SMS de felicitació i contestant els que m’arriben.
diumenge, 1 / gener / 2012
Qui dies passa, anys empeny. He passat un parell d’anys força trasbalsats, amb la mort de la mare (el 2010) i el trasllat (el 2011). Demano a Déu que els propers siguin un xic més tranquils. Encara que sempre hi ha qui li agrada tocar els nassos de la gent.
Quedo agradablement sorprès de la participació a les misses del matí d’aquest dia, a Anglès, tant la del matí com a la del migdia, i a la de Sant Martí.
A la primera missa (9m) la Conxita Balagué em lliura publicacions relacionades amb en Manel Pont Bosch de Can Hilari d’Anglès perquè en pugui treure còpies. Hi ha la carta de comiat (amb un bonic poema) als feligresos de Vilamarí, el 1991. També hi ha un llibret, una mena de guia pel pessebre vivent de Castell d’Aro, amb una introducció del aleshores bisbe de Girona Narcís Jubany i que s’anomena TU, JO, ELLS... I EL PESSEBRE (publicat el 1971). A més hi ha uns pastorets anomenats L’ABRAÇ DE NADAL. Són mecanografiats i no hi ha constància de l’any que van ser redactats. Són una mena de dramatització de la paràbola del fill pròdig i jo diria que van ser un intent de traduir els pastorets de Banyoles, els mateixos que encara es representen a Olot, d’on provenien. Segons diu el mecanoscrit d’aquest drama nadalenc anava acompanyat de música que havia compost Mn. Verdura, rector de Camós. Espero que pugui anar aplegant material d’en Manel. De moment, el recull relacionat amb el Nadal queda força bé.
A Sant Martí els mostro la fotografia que vaig trobar aquesta setmana. Hi ha un grup de 8 adolescents (d’uns 12 o 13 anys) amb Mn. Miquel Guitart. Seria el dia de la comunió solemne, sortint de l’església de Sant Martí. Ha estat possible identificar els tres nois: en Ramon Julià Bosch (que ara te 59 anys), en Robert Boada Verdaguer (60) i en Joan Viñets Julià (60). De les cinc noies se n’han identificat tres: la M. Dolors Planxart Julià, la M. Dolors Pujadas Taberner i la Llúcia Bayé Rabaseda. De les noies no en dic l’edat. Però, quan algú de la colla es mori de veior, l’altre o l’altra es morirà de tremolor. Per cert, hi havia unes 60 persones a missa (és a dir, unes 3 persones a cada banc i, a cada costat, hi ha 10 bancs). No érem pa tants ahir a Anglès.
Quan estic endreçant l’església d’Anglès arriba en Josep amb els seus pares (en Jaume i la Irene, amb una tia de la Irene) i amb Mn. Ramon. Venen a veure els pessebres de l’església i a desitjar-me un bon 2012. En Jaume és un dels millors pessebristes de Banyoles i porta el tema del pessebre molt a dintre, com molts banyolins. I a en Josep li agrada visitar tots els llocs on n’hi ha. A veure si pel Nadal d’aquest any 2012, a Anglès, hi podrem fer una exposició un xic més lluïda.
Dino a Banyoles, amb la meva cunyada i el meu germà, i tres gossets (en Triqui, en Pitu i la Til•la) que no paren de passar entre les cames. Ens cruspim una amanida i canelons i, per acabar, una taronja i algun trosset de torró. Com diria la mare (a.c.s.) “així tots els pobres de Jesucrist”. Parlem de Can Casadevall de Serinyà (on hi havia treballat de cuinera la Carme abans de començar a trobar-se malament) i del bon servei que fan a molts nois i noies i a les seves famílies. També parlem de la família i d’altres temes.
Al cap de poc d’haver retornat a la Doma, m’arriba la visita d’en Josep Girbal Capellà, amb els seus pares i la seva germana, la Berta. Ara fa una setmana, ja m’havien anunciat que avui vindrien a visitar-me. Els ensenyo l’església i la casa i estem un parell d’hores fent tertúlia parlant de la feina d’en Josep a Paris, de l’apartament on viu a la Rue Saint Roch (prop del Louvre i de l’Opera), d’en Sarkozy i de la Merkel, de les àvies (la Maria i la Teresa), de famílies conegudes de Banyoles (els Gimferrer, els Agustí...)... M’obsequien amb un torró de Can Foix de Sarrià. Lleparem!
dilluns, 2 / gener / 2012
Post festum, pestum. I encara no estem, si bé ja ha passat el gruix de les celebracions. El dia és cluc i tristoi. Després d’esmorzar, em cofo la corona i vaig a fer de rei per algú de la família. També ho aprofito per portar unes catifes a netejar i caminar mínimament pel centre del poble. Qualsevol excusa em va bé per fer un xic de llançadora, amunt i avall.
A la tarda, poso un xic d’ordre a la sagristia, buido un parell de capses a l’estudi, llegeixo una mica, escric quatre notes, vaig indagant quins han estat els meus antecessors a Sant Martí Sapresa i a Anglès... Descobreixo que el bisbe Enric Pélach va néixer a Anglès on també hi va ser batejat (el 1917), com també Mn. Cosme Badia Bellvehí (1944)... Que Mn. Andreu Soler Solei va ser l’encarregat de Sant Martí (1983 – 1985)...
Els tramoistes dels pastorets venen a retirar de l’església la tarima i els llums que s’havien instal•lat per la representació. Algú em retreu el que escric parlant d’en Lluís, al Diari del Capellà, de l’altre setmana. Amb tot em diuen que “encara bo que ens fas quedar bé!”. Quina pell tan fina!
M’arriba un missatge i una carta d’en Josep Frigola des del Níger. “”Vés molt en compte i sigues prudent.” Això em recomanava el comandant de la guàrdia nacional de Tillaberi fa cosa d’un mes. Fins aquell dia ningú no m’havia dit ni piu. Que m’ho facin saber ara no m’estranya gens ni mica.” Sela que perllà pinten bastos i perillen els missioners i cristians que hi viuen. I, per aquí, els que anomenem cristians tan preocupats pels obsequis, els àpats, les festes.
Al vespre ve a visitar-me un amic de Calella. Quan hem sopat i parlat una mica, el porto fins a Girona.
dimarts, 3 / gener / 2012
Al Diari de Girona hi ha una carta de l’alcalde d’Anglès, en Pere Espinet: Temps Moderns, de Charles Chaplin. Hi compara la situació actual amb la que retrata la pel•lícula. De fet, és el seu tema. També llegeixo un comunitat de l’Ajuntament d’Anglès entorn del teatre del Pal•làdium.
Passo per Can Cendra. L’Emili Rams m’ha preparat els programes de l’Aplec de la Sardana que, des del 1955, organitza l’Agrupació Sardanista Floricel. Llàstima que hi manca el programa del 1962. Ara, ves a saber on el puc trobar i qui el pot tenir. Trec còpia dels escrits d’en Manel Pont. Els poemes que hi trobo són: Les mans enllaçades emplenen el cor del nostre país de roselles de pau (1966), Enyorant Anglès (1972), Poema de l’èxtasi amb accent profètic (1972), Anglès, vila del meu somni (1992), Senyals autobiogràfics (1993).
En Bartomeu Carrillo em comenta alguna anècdota d’en Lari (que se’l coneixia com “el Botones” perquè anava pel poble fent recados), d’en Poriol, d’en Saca... Ja m’agradaria saber-ne més.
Per correu m’arriba el llibre d’en Modest Prats que l’Octavio Mestre m’ha enviat, Homilies de Medinyà. A la darrera part s’hi recull un diari que va escriure el gener del 1980. Ostres, que bé que escriu! Ja m’agradaria que el Diari del Capellà s’hi assemblés una mica. Em serà una bona referència.
A la tarda treballo una mica ordenant a l’escriptori biblioteca de dalt de tot de la torre. Sembla que manca un xic d’espai on col•locar els llibres i els arxius que encara no he obert (unes 10 capses). De fet, és la sensació que he tingut constantment mentre he anat col•locant les coses bé. No vol dir que no hagi d’anar sacsejant, com aquell que omple un sac de patates.
Venen els tramoistes dels Pastorets per acabar de retirar el material. Tot queda al seu lloc. Algú, aquests dies, m’ha comentat que, a l’església, s’hi havia d’haver deixat la tarima.
dimecres, 4 / gener / 2012
Des de Bolívia, m’ha escrit la Carme Colomer. Em comenta que se’n va de Santa Cruz i va destinada a El Alto, a Bolívia mateix. Em diu que està “il•lusionada amb la nova missió: és un lloc molt pobre en tots els sentits. La meva tasca apart de classes, catequesis i el menjador, també serà de visitar les cases i mirar de crear un clima de confiança i bon ambient perquè és una zona una mica conflictiva per la mateixa pobresa”. I acaba dient: “M’encomano a les vostres pregàries”. Espero que, des d’Anglès, també puguem enviar-li un xic d’ajut.
Hem hagut de suspendre la sortida dels capellans de l’arxiprestat per celebrar el Nadal. El mossèn d’Amer està refredat i jo, a Bonmatí, he oficiat les exèquies de la Montserrat. A l’acabament m’han saludat uns familiars seus de Torrent i també una noia de Salt que havia fet de dependenta a Can Pons, al costat de la botiga de la M. Àngels.
De retorn cap Anglès, m’acompanya l’avi Danés, en Venanci. Quan arribem al Pla d’Avall, al passar al davant de Can Biel, em comenta la llegenda de “La núvia de Can Biel”. També m’explica que, una vegada, fent un enterrament d’algú que havia viscut més enllà de la casa vella de Can Mas, el xofer de la funerària va fer una maniobra sobtada, enfilà una roda al marge i, tots plegats, van fer una tombarella i van quedar tombats avall. I sort que no passà res a ningú, ni al mort. Van sortir com van poguer de dintre el cotxe –m’imagino en Venanci de caps per avall i sortint de quatre gates- i van anar a l’Antex a demanar una furgoneta per portar el fèretre fins a l’església on la gent ja feia estona que s’esperava sense saber què passava (no ni havia mòbils, encara). Mn. Isidre, amb l’escolà, anava amb ells: i sort que anava a peu, però no deixava d’exclamar-se!
He rebut tres impactes emocionals d’infart:
1r. Uns pares em comenten que al seu fill, un adolescent de 16 anys (esportista, eixerit, bon estudiant, bon noi), se li ha detectat un tumor a l’espina dorsal. Cop de puny a la taula: ei, Senyor, què badem? Ja està bé. Mestressa, potser que hi feu alguna cosa. Què puc fer-hi jo? I és que, al Seminari, no ens van ensenyar a fer miracles.
2n. Una àvia em comenta la situació familiar: els fills viuen lluny i a ella li cal atendre el marit (força limitat), la germana, el cunyat... La pensió no arriba per anar a una residència. Sovint se li escapa: “No puc més”. I al vespre, cada dia, a casa seva, diuen plegats el rosari. “Filla, la teva fe t’ha salvat: vés-te’n en pau!”
3r. Dos joves d’uns 25 anys em demanen per rebre el baptisme. De forma elemental parlem de les motivacions i del procés que els ha portat a prendre aquesta decisió i de l’itinerari que els caldrà seguir. Penso en un episodi semblant de l’evangeli de sant Joan: “voldríem veure Jesús”. Intento comunicar-los la resposta de Jesús: “les guineus tenen caus i els ocells tenen nius, però el Fill de l’Home no té on reposar al cap”. Tot i el goig que això suposa, no es poden amagar les dificultats.
Total, que a la tarda, quan vaig al traumatòleg per fer una revisió, li sembla que em detecta la possibilitat d’una arítmia i ell mateix em demana hora per fer treure un electrocardiograma (sic!). Amb tota la sotragada de l’estiu, no m’estranya res (i no tant el fet físic del trasllat). Ben bé que olla vella, bony o forat, i de vegades, tot plegat. O sigui que agafar-s’ho amb calma.
Al vespre vaig al pavelló d’Anglès. Hi ha el sopar amb tots els que han intervingut als pastorets. Mentre mengem, em comenten la versió B de la nota de premsa de l’Ajuntament i que es publicava dimarts. En Jordi també em parla del conflicte de la Triasa. És a dir, començo a conèixer els conflictes del poble, sense que hi pugui fer massa res. Dir, potser si.
dijous, 5 / gener / 2012
Venen a visitar-me en Josep M. i la Mercè, neboda de Mn. Manel Balasch. Estem una bona estona parlant dels seus projectes i de l’ajut que els puc oferir (no massa).
Amb uns amics, dinem plegats al menjador de casa. L’Esperança ja deu sospitar qui són. Comentem les incidències d’aquestes festes, les que ells han viscut i les que he viscut jo, a Anglès, amb tantes coses diferents.
A la tarda anem fins a Contestins, a visitar l’església parroquial. Està neta i endreçada. Remeno uns quants papers i llibres vells que hi ha per allí. Però la pols m’afecta i començo a estossegar.
També ens arribem a Calders. Quan arriba la Matilde ens troba tafanejant per allà. Ha anat a fer de reina pels seus néts. La felicito pel paperàs que, a Els Pastorets, ha interpretat el seu nét, en Nil Bonadona, fent de Banyeta. Obrint la capella ens diu que se li ha girat la clau de l’armari. M’adono que vol dir que se li ha perdut. Ja la trobarem, Matilde. I, sinó, farem venir en Josep Pi, que fins i tot va obrir una caixa forta del Banc Exterior, que no sabien com fer-ho.
A Bonmatí, la Paquita de nou em parla que els ratalins es menjaven la roba. Jo dic que, ben estofats, serien ben bons. Fa cara de fàstic. Però li dic que a a algun país, bé que se’ls mengen, i nosaltres mengem cargols i que, als anglesos, es fa molt fàstic. A la missa de Bonmatí els feligresos no arriben a 40. Arriba l’esclat dels petards anunciant l’arribada dels reis al poble. A la missa vespertina d’Anglès, encara hi ha menys persones. I no m’he tret la tos del damunt, tota la tarda.
divendres, 6 / gener / 2012
Em llevo amb la il•lusió del matí de reis: quantes coses agradables he rebut i quantes n’he desembolicat, aquests dies de Nadal i a la meva vida!
Al diari El Punt hi llegeixo que han atorgat el certificat de qualitat Systecode Premium a l’empresa sureda J. Vigas S. A., a la vegada que celebren el 125 aniversari de la fundació. Es veu que és la primera empresa de l’estat que ha assolit aquest sistema de garantia de qualitat, un dels més alts en exigència, que vetlla tot el procés, des del cultiu i l’extracció del suro fins al producte final, el tap i el seu funcionament en les ampolles de bon vi. L’obtenció del Systecode Premium és un reconeixement internacional que s’afegeix a d’altres obtinguts per aquesta empresa. Al vespre telefono els avis per felicitar-los.
Si bé a les misses d’aquest matí no s’hi veu tanta gent com a les altres festes d’aquests dies, la participació és considerable, com a les misses d’un diumenge.
A la missa del migdia hi participa la Paquita Xarles. Ens coneixem de les trobades amb les col•laboradores dels capellans. També hi participen la Joana Guadalupe i en Ramon Sala. Es veu que, aquesta diada, venen cada any a Anglès, a dinar a casa d’uns amics. Em parlen dels seus fills i néts de Mèxic i Suïssa. M’obsequien amb un tortell de Reis de Cala Teresa Guitart. Tant la Joana com en Ramon són d’aquelles persones que sempre encomanen allò que ara se’n diu “energia positiva”, o sigui, ànims i, sobretot, afecte.
Aquests dies he vist que s’ha escampat un costum d’abraçar, com un gran regal promocionat per una mena de corrent místico-religiós de caire oriental. Fins i tot hi ha alguna mena de guru que n’ha fet el seu missatge. Hi ha gent que, sense que t’abracin físicament, ho saben fer amb la seva mirada, amb les seves paraules, amb la seva cara...
Dino amb els de casa. Els menuts tornen a recitar els poemes de Nadal i hi afegeixen les cantarelles d’anar a esperar els Reis: no són ben iguales si són d’Olot o de Banyoles. Mentre dinem, costa retenir-los perquè no pugin a la sala de dalt, on hi ha l’estesa de d’obsequis que ens hi han deixat els Reis. Quan hi accedim, tot són exclamacions i admiracions. Sembla que hi ha hagut algun encreuament en algun dels obsequis. Però tothom té el seu. A mi m’han portat un parell de telèfons innalambrics que em permetran voltar per la rectoria sense patir ni haver de córrer pel telèfon.
Quan em desvetllo no se pas si som ahir o demà, si som avui o demà passat, si al matí o a la tarda. Però he dormit com un tronc. La foscor del matí encara es va allargant un xic. A la tarda, el sol ja ha guanyat més de 10 minuts, des del dia de santa Llúcia: un pas de puça, un pas de pardal, un pas de llebre, un pas de bou... Llegeixo, a La Vanguardia, l’article d’en Rafael Nadal UN DEFENSA DEL NADAL on parla elogiosament de Mn. Sebastià, el meu predecessor a Anglès.
Al matí feinejo pel despatx. Rebo algun missatge i alguna felicitació i jo faig el mateix, contestant la Martina, l’Àngel... Per la sagristia i l’església deixo les coses arreglades per la missa del vespre i per demà.
A la tarda batejo en Carles i vaig a celebrar la missa a Bonmatí (amb la participació d’unes 40 persones). La Tarsi em comenta que la Coloma li ha dit que la Pilar Pol va anar a veure l’exposició de pessebres a Olot i que, allà, creuant un carrer, un cotxe l’embastí i li provocà diverses fractures. Ara la Pilar és al Trueta. També m’informen que hi ha en Julià Gifre. Esperem que, el proper any, es puguin anar refent i els puguem veure aviat a casa ben reixinxolats.
A la missa vespertina d’Anglès hi ha poca gent, amb la família d’en Fonso que venen a recordar-lo i a pregar per ell en l’aniversari de la seva mort.
Quan acabo, vaig cap a La Cellera. En Ramon, la seva germana, la Montse, i el nebot, en Josep, ens fan d’amfitrions a en Fèlix, l’Elies i a mi mateix. En Ramon fa molt bona pinta amb la musca barretina que li he portat. Amb tot ni ell, ni la Montse, ni en Josep veuen gaire clar que l’hagi de portar sempre. Al sopar mengem un parell de kirches que ha preparat en Josep a Can Casadevall, amb pollastre de Puigemmà, pastissets de Les Planes i torró de Can Tuyarro. Els comento la meva estada, la tardor del 1979, a Santa Coloma, amb el Josep M. Pont que venia a vigilar-me. També parlem d’algun tema de la història, dels indiots i gats de Can Teixidor que alguna vegada van de passeig a casa d’en Josep... Abans de marxar, en Ramon i en Josep m’ensenyen l’exposició de pessebres que hi ha als baixos de la rectoria: excel•lent!
Abans de mitjanit ja sóc a la rectoria. I cap al llit hi falta gent, això si, enviant abans alguns SMS de felicitació i contestant els que m’arriben.
diumenge, 1 / gener / 2012
Qui dies passa, anys empeny. He passat un parell d’anys força trasbalsats, amb la mort de la mare (el 2010) i el trasllat (el 2011). Demano a Déu que els propers siguin un xic més tranquils. Encara que sempre hi ha qui li agrada tocar els nassos de la gent.
Quedo agradablement sorprès de la participació a les misses del matí d’aquest dia, a Anglès, tant la del matí com a la del migdia, i a la de Sant Martí.
A la primera missa (9m) la Conxita Balagué em lliura publicacions relacionades amb en Manel Pont Bosch de Can Hilari d’Anglès perquè en pugui treure còpies. Hi ha la carta de comiat (amb un bonic poema) als feligresos de Vilamarí, el 1991. També hi ha un llibret, una mena de guia pel pessebre vivent de Castell d’Aro, amb una introducció del aleshores bisbe de Girona Narcís Jubany i que s’anomena TU, JO, ELLS... I EL PESSEBRE (publicat el 1971). A més hi ha uns pastorets anomenats L’ABRAÇ DE NADAL. Són mecanografiats i no hi ha constància de l’any que van ser redactats. Són una mena de dramatització de la paràbola del fill pròdig i jo diria que van ser un intent de traduir els pastorets de Banyoles, els mateixos que encara es representen a Olot, d’on provenien. Segons diu el mecanoscrit d’aquest drama nadalenc anava acompanyat de música que havia compost Mn. Verdura, rector de Camós. Espero que pugui anar aplegant material d’en Manel. De moment, el recull relacionat amb el Nadal queda força bé.
A Sant Martí els mostro la fotografia que vaig trobar aquesta setmana. Hi ha un grup de 8 adolescents (d’uns 12 o 13 anys) amb Mn. Miquel Guitart. Seria el dia de la comunió solemne, sortint de l’església de Sant Martí. Ha estat possible identificar els tres nois: en Ramon Julià Bosch (que ara te 59 anys), en Robert Boada Verdaguer (60) i en Joan Viñets Julià (60). De les cinc noies se n’han identificat tres: la M. Dolors Planxart Julià, la M. Dolors Pujadas Taberner i la Llúcia Bayé Rabaseda. De les noies no en dic l’edat. Però, quan algú de la colla es mori de veior, l’altre o l’altra es morirà de tremolor. Per cert, hi havia unes 60 persones a missa (és a dir, unes 3 persones a cada banc i, a cada costat, hi ha 10 bancs). No érem pa tants ahir a Anglès.
Quan estic endreçant l’església d’Anglès arriba en Josep amb els seus pares (en Jaume i la Irene, amb una tia de la Irene) i amb Mn. Ramon. Venen a veure els pessebres de l’església i a desitjar-me un bon 2012. En Jaume és un dels millors pessebristes de Banyoles i porta el tema del pessebre molt a dintre, com molts banyolins. I a en Josep li agrada visitar tots els llocs on n’hi ha. A veure si pel Nadal d’aquest any 2012, a Anglès, hi podrem fer una exposició un xic més lluïda.
Dino a Banyoles, amb la meva cunyada i el meu germà, i tres gossets (en Triqui, en Pitu i la Til•la) que no paren de passar entre les cames. Ens cruspim una amanida i canelons i, per acabar, una taronja i algun trosset de torró. Com diria la mare (a.c.s.) “així tots els pobres de Jesucrist”. Parlem de Can Casadevall de Serinyà (on hi havia treballat de cuinera la Carme abans de començar a trobar-se malament) i del bon servei que fan a molts nois i noies i a les seves famílies. També parlem de la família i d’altres temes.
Al cap de poc d’haver retornat a la Doma, m’arriba la visita d’en Josep Girbal Capellà, amb els seus pares i la seva germana, la Berta. Ara fa una setmana, ja m’havien anunciat que avui vindrien a visitar-me. Els ensenyo l’església i la casa i estem un parell d’hores fent tertúlia parlant de la feina d’en Josep a Paris, de l’apartament on viu a la Rue Saint Roch (prop del Louvre i de l’Opera), d’en Sarkozy i de la Merkel, de les àvies (la Maria i la Teresa), de famílies conegudes de Banyoles (els Gimferrer, els Agustí...)... M’obsequien amb un torró de Can Foix de Sarrià. Lleparem!
dilluns, 2 / gener / 2012
Post festum, pestum. I encara no estem, si bé ja ha passat el gruix de les celebracions. El dia és cluc i tristoi. Després d’esmorzar, em cofo la corona i vaig a fer de rei per algú de la família. També ho aprofito per portar unes catifes a netejar i caminar mínimament pel centre del poble. Qualsevol excusa em va bé per fer un xic de llançadora, amunt i avall.
A la tarda, poso un xic d’ordre a la sagristia, buido un parell de capses a l’estudi, llegeixo una mica, escric quatre notes, vaig indagant quins han estat els meus antecessors a Sant Martí Sapresa i a Anglès... Descobreixo que el bisbe Enric Pélach va néixer a Anglès on també hi va ser batejat (el 1917), com també Mn. Cosme Badia Bellvehí (1944)... Que Mn. Andreu Soler Solei va ser l’encarregat de Sant Martí (1983 – 1985)...
Els tramoistes dels pastorets venen a retirar de l’església la tarima i els llums que s’havien instal•lat per la representació. Algú em retreu el que escric parlant d’en Lluís, al Diari del Capellà, de l’altre setmana. Amb tot em diuen que “encara bo que ens fas quedar bé!”. Quina pell tan fina!
M’arriba un missatge i una carta d’en Josep Frigola des del Níger. “”Vés molt en compte i sigues prudent.” Això em recomanava el comandant de la guàrdia nacional de Tillaberi fa cosa d’un mes. Fins aquell dia ningú no m’havia dit ni piu. Que m’ho facin saber ara no m’estranya gens ni mica.” Sela que perllà pinten bastos i perillen els missioners i cristians que hi viuen. I, per aquí, els que anomenem cristians tan preocupats pels obsequis, els àpats, les festes.
Al vespre ve a visitar-me un amic de Calella. Quan hem sopat i parlat una mica, el porto fins a Girona.
dimarts, 3 / gener / 2012
Al Diari de Girona hi ha una carta de l’alcalde d’Anglès, en Pere Espinet: Temps Moderns, de Charles Chaplin. Hi compara la situació actual amb la que retrata la pel•lícula. De fet, és el seu tema. També llegeixo un comunitat de l’Ajuntament d’Anglès entorn del teatre del Pal•làdium.
Passo per Can Cendra. L’Emili Rams m’ha preparat els programes de l’Aplec de la Sardana que, des del 1955, organitza l’Agrupació Sardanista Floricel. Llàstima que hi manca el programa del 1962. Ara, ves a saber on el puc trobar i qui el pot tenir. Trec còpia dels escrits d’en Manel Pont. Els poemes que hi trobo són: Les mans enllaçades emplenen el cor del nostre país de roselles de pau (1966), Enyorant Anglès (1972), Poema de l’èxtasi amb accent profètic (1972), Anglès, vila del meu somni (1992), Senyals autobiogràfics (1993).
En Bartomeu Carrillo em comenta alguna anècdota d’en Lari (que se’l coneixia com “el Botones” perquè anava pel poble fent recados), d’en Poriol, d’en Saca... Ja m’agradaria saber-ne més.
Per correu m’arriba el llibre d’en Modest Prats que l’Octavio Mestre m’ha enviat, Homilies de Medinyà. A la darrera part s’hi recull un diari que va escriure el gener del 1980. Ostres, que bé que escriu! Ja m’agradaria que el Diari del Capellà s’hi assemblés una mica. Em serà una bona referència.
A la tarda treballo una mica ordenant a l’escriptori biblioteca de dalt de tot de la torre. Sembla que manca un xic d’espai on col•locar els llibres i els arxius que encara no he obert (unes 10 capses). De fet, és la sensació que he tingut constantment mentre he anat col•locant les coses bé. No vol dir que no hagi d’anar sacsejant, com aquell que omple un sac de patates.
Venen els tramoistes dels Pastorets per acabar de retirar el material. Tot queda al seu lloc. Algú, aquests dies, m’ha comentat que, a l’església, s’hi havia d’haver deixat la tarima.
dimecres, 4 / gener / 2012
Des de Bolívia, m’ha escrit la Carme Colomer. Em comenta que se’n va de Santa Cruz i va destinada a El Alto, a Bolívia mateix. Em diu que està “il•lusionada amb la nova missió: és un lloc molt pobre en tots els sentits. La meva tasca apart de classes, catequesis i el menjador, també serà de visitar les cases i mirar de crear un clima de confiança i bon ambient perquè és una zona una mica conflictiva per la mateixa pobresa”. I acaba dient: “M’encomano a les vostres pregàries”. Espero que, des d’Anglès, també puguem enviar-li un xic d’ajut.
Hem hagut de suspendre la sortida dels capellans de l’arxiprestat per celebrar el Nadal. El mossèn d’Amer està refredat i jo, a Bonmatí, he oficiat les exèquies de la Montserrat. A l’acabament m’han saludat uns familiars seus de Torrent i també una noia de Salt que havia fet de dependenta a Can Pons, al costat de la botiga de la M. Àngels.
De retorn cap Anglès, m’acompanya l’avi Danés, en Venanci. Quan arribem al Pla d’Avall, al passar al davant de Can Biel, em comenta la llegenda de “La núvia de Can Biel”. També m’explica que, una vegada, fent un enterrament d’algú que havia viscut més enllà de la casa vella de Can Mas, el xofer de la funerària va fer una maniobra sobtada, enfilà una roda al marge i, tots plegats, van fer una tombarella i van quedar tombats avall. I sort que no passà res a ningú, ni al mort. Van sortir com van poguer de dintre el cotxe –m’imagino en Venanci de caps per avall i sortint de quatre gates- i van anar a l’Antex a demanar una furgoneta per portar el fèretre fins a l’església on la gent ja feia estona que s’esperava sense saber què passava (no ni havia mòbils, encara). Mn. Isidre, amb l’escolà, anava amb ells: i sort que anava a peu, però no deixava d’exclamar-se!
He rebut tres impactes emocionals d’infart:
1r. Uns pares em comenten que al seu fill, un adolescent de 16 anys (esportista, eixerit, bon estudiant, bon noi), se li ha detectat un tumor a l’espina dorsal. Cop de puny a la taula: ei, Senyor, què badem? Ja està bé. Mestressa, potser que hi feu alguna cosa. Què puc fer-hi jo? I és que, al Seminari, no ens van ensenyar a fer miracles.
2n. Una àvia em comenta la situació familiar: els fills viuen lluny i a ella li cal atendre el marit (força limitat), la germana, el cunyat... La pensió no arriba per anar a una residència. Sovint se li escapa: “No puc més”. I al vespre, cada dia, a casa seva, diuen plegats el rosari. “Filla, la teva fe t’ha salvat: vés-te’n en pau!”
3r. Dos joves d’uns 25 anys em demanen per rebre el baptisme. De forma elemental parlem de les motivacions i del procés que els ha portat a prendre aquesta decisió i de l’itinerari que els caldrà seguir. Penso en un episodi semblant de l’evangeli de sant Joan: “voldríem veure Jesús”. Intento comunicar-los la resposta de Jesús: “les guineus tenen caus i els ocells tenen nius, però el Fill de l’Home no té on reposar al cap”. Tot i el goig que això suposa, no es poden amagar les dificultats.
Total, que a la tarda, quan vaig al traumatòleg per fer una revisió, li sembla que em detecta la possibilitat d’una arítmia i ell mateix em demana hora per fer treure un electrocardiograma (sic!). Amb tota la sotragada de l’estiu, no m’estranya res (i no tant el fet físic del trasllat). Ben bé que olla vella, bony o forat, i de vegades, tot plegat. O sigui que agafar-s’ho amb calma.
Al vespre vaig al pavelló d’Anglès. Hi ha el sopar amb tots els que han intervingut als pastorets. Mentre mengem, em comenten la versió B de la nota de premsa de l’Ajuntament i que es publicava dimarts. En Jordi també em parla del conflicte de la Triasa. És a dir, començo a conèixer els conflictes del poble, sense que hi pugui fer massa res. Dir, potser si.
dijous, 5 / gener / 2012
Venen a visitar-me en Josep M. i la Mercè, neboda de Mn. Manel Balasch. Estem una bona estona parlant dels seus projectes i de l’ajut que els puc oferir (no massa).
Amb uns amics, dinem plegats al menjador de casa. L’Esperança ja deu sospitar qui són. Comentem les incidències d’aquestes festes, les que ells han viscut i les que he viscut jo, a Anglès, amb tantes coses diferents.
A la tarda anem fins a Contestins, a visitar l’església parroquial. Està neta i endreçada. Remeno uns quants papers i llibres vells que hi ha per allí. Però la pols m’afecta i començo a estossegar.
També ens arribem a Calders. Quan arriba la Matilde ens troba tafanejant per allà. Ha anat a fer de reina pels seus néts. La felicito pel paperàs que, a Els Pastorets, ha interpretat el seu nét, en Nil Bonadona, fent de Banyeta. Obrint la capella ens diu que se li ha girat la clau de l’armari. M’adono que vol dir que se li ha perdut. Ja la trobarem, Matilde. I, sinó, farem venir en Josep Pi, que fins i tot va obrir una caixa forta del Banc Exterior, que no sabien com fer-ho.
A Bonmatí, la Paquita de nou em parla que els ratalins es menjaven la roba. Jo dic que, ben estofats, serien ben bons. Fa cara de fàstic. Però li dic que a a algun país, bé que se’ls mengen, i nosaltres mengem cargols i que, als anglesos, es fa molt fàstic. A la missa de Bonmatí els feligresos no arriben a 40. Arriba l’esclat dels petards anunciant l’arribada dels reis al poble. A la missa vespertina d’Anglès, encara hi ha menys persones. I no m’he tret la tos del damunt, tota la tarda.
divendres, 6 / gener / 2012
Em llevo amb la il•lusió del matí de reis: quantes coses agradables he rebut i quantes n’he desembolicat, aquests dies de Nadal i a la meva vida!
Al diari El Punt hi llegeixo que han atorgat el certificat de qualitat Systecode Premium a l’empresa sureda J. Vigas S. A., a la vegada que celebren el 125 aniversari de la fundació. Es veu que és la primera empresa de l’estat que ha assolit aquest sistema de garantia de qualitat, un dels més alts en exigència, que vetlla tot el procés, des del cultiu i l’extracció del suro fins al producte final, el tap i el seu funcionament en les ampolles de bon vi. L’obtenció del Systecode Premium és un reconeixement internacional que s’afegeix a d’altres obtinguts per aquesta empresa. Al vespre telefono els avis per felicitar-los.
Si bé a les misses d’aquest matí no s’hi veu tanta gent com a les altres festes d’aquests dies, la participació és considerable, com a les misses d’un diumenge.
A la missa del migdia hi participa la Paquita Xarles. Ens coneixem de les trobades amb les col•laboradores dels capellans. També hi participen la Joana Guadalupe i en Ramon Sala. Es veu que, aquesta diada, venen cada any a Anglès, a dinar a casa d’uns amics. Em parlen dels seus fills i néts de Mèxic i Suïssa. M’obsequien amb un tortell de Reis de Cala Teresa Guitart. Tant la Joana com en Ramon són d’aquelles persones que sempre encomanen allò que ara se’n diu “energia positiva”, o sigui, ànims i, sobretot, afecte.
Aquests dies he vist que s’ha escampat un costum d’abraçar, com un gran regal promocionat per una mena de corrent místico-religiós de caire oriental. Fins i tot hi ha alguna mena de guru que n’ha fet el seu missatge. Hi ha gent que, sense que t’abracin físicament, ho saben fer amb la seva mirada, amb les seves paraules, amb la seva cara...
Dino amb els de casa. Els menuts tornen a recitar els poemes de Nadal i hi afegeixen les cantarelles d’anar a esperar els Reis: no són ben iguales si són d’Olot o de Banyoles. Mentre dinem, costa retenir-los perquè no pugin a la sala de dalt, on hi ha l’estesa de d’obsequis que ens hi han deixat els Reis. Quan hi accedim, tot són exclamacions i admiracions. Sembla que hi ha hagut algun encreuament en algun dels obsequis. Però tothom té el seu. A mi m’han portat un parell de telèfons innalambrics que em permetran voltar per la rectoria sense patir ni haver de córrer pel telèfon.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada