Per sant Roc, l'avellana cau del floc

dissabte, 11 / agost / 2012

La nit ha estat calorosa, però com que la humitat ha estat baixa, a mi m’ha semblat agradable: finestres obertes, poca roba o menys...

La planxa ha fet figa i vaig a adquirir-ne una de nova a Can Gamell. M’adono que, de mica en mica, em caldrà anar renovant electrodomèstics. Algun encara el tinc de quan vaig anar a Sant Jordi. Però, vulgues o no, després de 6 o 7 anys i de suportar dos trasllats (a Palafrugell, del pis a la rectoria, i, l’estiu passat, a Anglès) hauré d’estalviar per un relleu necessari i esgraonat.   

Al migdia vaig a Sant Pere Sestronques per celebrar el bateig de la Júlia, la besnéta d’en Lluís Valls de Can Segarra (i de la Maria, de Can Anton de Sant Romà). La petita també té arrels irlandeses i ianquis.

A la tarda preparo un xic un parell d’articles que ja hauria d’haver enviat.

Celebro la missa anticipada a Bonmatí i a Anglès. Cap rastre d’escolans. No hi ha cap mena de dubte que a la piscina s’hi està molt millor.   

Al cap d’una estona de sopar una mica, surto a la galeria a mirar cel amunt per veure les llàgrimes de Sant Llorenç, la caiguda dels meteorits. No hi estic gaire, però en veig uns quants. És impressionant, fascinant...

diumenge, 12 / agost / 2012

Com cada diumenge celebro les misses a Anglès (9m), Sant Martí (2/4 d’11 m) i Anglès (12m). Segurament tots els assistents cabrien a una sola celebració. De fet, el temps ens hi obligarà prou. O, més que no pas el temps, el Senyor mateix. I val a dir que molta gent n’és conscient.

Algú m’ha comentat que li agrada l’estil d’homilia que empro. Per molt que diguin, val a dir que no acabo de veure si és l’adequat. El que si és cert és que em capfica i fins que no he fet la darrera homilia, no estic tranquil. A més, el més important no és el que jo pugui dir o com ho digui, sinó com l’Esperit arriba al cor de cada creient. Però bé, un dolç, no pica.

Com acostumo fer els diumenges, vaig a dinar de restaurant, a Can Tarrés. Sembla que fa més festa. Al menjador acostumo a coincidir amb els mateixos comensals si bé sempre hi ha algú diferent, i de mica en mica vaig coneixent tothom.

Després de descansar un xic, preparo l’article per El Senyal: SANTA MARIA DE LA TARDOR. Em surt massa llarg, però a se m’han acabat els torrons. En tot cas que en Josep l’esporgui.

Cap a les vuit venen els caps de l’Agrupament a retornar material que s’havien emportat pel campament. Em comenten que han retornat tots sencers: no hi ha deixat cap dent, ni cap ungla, ni cap dit... que ja és molt!. Però se’ls veu cansats. Suor, segur que n’hi ha deixat molta. Els felicito pel servei realitzat. Sort n’hi ha del servei voluntari i generós d’aquests caps! I tant ells com la mainada, de dret a la rentadora, sencers.

En Jaume em telefona. Entre altres, parlem d’en Carles Cardó i de LES DUES TRADICIONS. 

Al vespre surto de nou a l’eixida a mirar la pluja dels estels. Sembla que no és tan intensa com ahir. Fascinant!

dilluns, 13 / agost / 2012

Dilluns de calma. Baixo a fer alguna compra i a donar una volta. Sembla que el païdor va millor.

A la missa faig la memòria de sant Maximilià M. Kolbe. Quan l’estic acabant, m’adono que la celebració és el 14, o sigui, demà. Deu ser que, la calor que fa dintre de la capella de les dominiques, m’ha vingut al cap la càmera on morí aquest sant màrtir a Auschwitz, el 1941.

La Pilar em diu que també ha anat bé la celebració ja que demà, al ser la vetlla de l’Assumpció, tampoc la podríem fer. Però és clar, la memòria d’avui era pel papa sant Poncià i pel seu opositor, l’antipapa sant Hipòlit, que també tenen un pedigrí ben curiós. 

Pel carrer em trobo amb els vailets de sempre: la Irina, en Moha, en Aiub (a aquest, li canvio el nom cada vegada que el trobo), l’Albert...

La Núria ve al despatx per demanar el baptisme de la Maria: doncs batejarem la Maria, si Déu plau. I la Jana, escotorida com un pèsol i contenta. I l’àvia Carme, necessitarà un llençol per eixugar-se.

dimarts, 14 / agost / 2012

A un quart de vuit del matí ja estic dintre del cotxe i vaig cap a Girona, a fer-me una analítica. El viatge és plàcid i tranquil. Deu ser la millor hora per anar-hi.

 Arribo davant de la Clínica Girona cap a tres quarts de vuit i, al centre d’anàlisis, m’atenen tot seguit, sense esperar-me, malgrat m’he oblidat la targeta d’Adeslas. La noia que em punxa per extreure’m la sang ho fa molt bé: gairebé ni noto la punxada. I això que sempre crido, no he ni tingut temps ni d’adonar-me’n i fer-lo.

Encara no són les vuit que ja estic esmorzant al bar que hi ha on hi havia la casa del meu padrí, en Narcís Cornellà (casat amb una cosina germana del pare, la Cinteta Brugada). Em refaig amb un bon entrepà, llet i cafè, un croissant i tota la bateria de pastilles: pel sucre, per la sal, per l’oli, pel vinagre...

En fer-nos grans, ja ens haurien de regalar una embut d’aquells que es fan servir per enguierar els ànecs, posar-hi les pastilles a dintre, i glup... i cap avall.  

Abans de les nou torno a ser a Anglès. M’aturo un moment a Can Patalic. En Josep Artigas, que és de Flassà i no pas de Bordils), quan em troba allà em pregunta si hi dormo.

La connexió a la xarxa inalàmbrica fa el boig i es desconnecta cada moment. Telefono a la companyia i fem una gran xerrada: que si tinc masses telèfons connectats (són tres i mig), que els cables de connexió haurien de portar un aïllant, que si fes això, que si fes allò... A l’operària li dic que telefono a la companyia perquè em solucioni el problema, no pas perquè em donin un curset accelerat de connexió a la xarxa. Sembla que s’ho agafa bé i el cert és que no m’engega a passeig. Finalment sembla que la cosa funciona. 

A Bonmatí, celebro la missa anticipada a l’antiga església de la colònia, a Can Bonmatí. És la primera que hi celebro. A molts assistents els agrada perquè els recorda el temps que van fer d’escolans, o anaven a doctrina, o la primera comunió. La capella és d’estil neogòtic, amb tot de bombetes que escampen arreu la llum, amb unes pintures murals del pintor cassanenc Benet Casabó i que representen Jesús amb els infants, l’una, i el diàleg amb la Samaritana, l’altra....

Abans de la missa d’Anglès, l’Emília em comenta que de fet ella viu ala casa on una família de Can Nostre Senyor s’hi traslladà a viure-hi i, per distingir-la, la casa passà a anomenar-se a Can Déu Nostre Senyor. I, encara, com la última àvia de la casa que hi vivia es deia Maria, la casa també es coneix com a Ca la Marieta. Però l’Emilia, que de fet es diu Gamell de cognom, procedeix de Can Tresa, al carrer Nou i així la coneix molta gent, o i també la coneixen per l’Emília d’en Ramon Roca, de qui enviudà.  La Pepi, a la vegada, em comenta que ella, que ja és coneguda com a “Pepi”, també se la coneix per ser de Can Gardela, d’on era el seu pare, i a vegades li diuen que és de Can Planella, d’on procedeix la seva mare que de fet es diu Panella de cognom. I és que, com passa amb els carrers, en un poble, una persona o una família pot ser coneguda per tres o quatre noms i mai se sap quin és el més adequat, perquè a vegades els protagonistes es poden ofendre si els ho preguntes i a vegades hi ha qui només els coneix per aquest o aquell altre nom.

Recordo que una vegada, quan era diaca a Batet, en Narcís em va dir: “Aquella senyora ens ha convidat a dinar i m’ha dit un nom però no crec si l’he entès bé, un nom com ara Berra o així. Però qualsevol els ho pregunta”. Jo li vaig dir, espera, ho faré jo. I vaig a aquella senyora i li pregunto: “Vostè és de Can Serra?” I immediatament ella em contesta: “No, de Can Serra, no. Jo sóc de Can Merra”. I així ho aclarírem sense ofendre ningú.

 Com que celebrem la vetlla de l’Assumpció de la Mare de Déu, quan acabem la missa pugem al cambril a venerar la imatge de la Mare de Déu. Avui va d’estrena: llueix unes arracades de plata del s. XIX que em varen regalar per ella. En Calvo les netejà i llueixen molt.

A la missa també hi participen un matrimoni amic amb la seva tieta. Després, al meu pis, sopem plegats amb el que han preparat. I el plat més important és la bona companyia.

dimecres, 15 / agost / 2012

De bon matí ja s’escolten trets dels caçadors. Ha començat un període de cacera menor, de mitja veda.  

A les notícies del 324.cat parlen d’una exposició del pintor Pere Creixams, a Perpinyà. En tinc un Sant Sopar de regust força naïf. No recordo pas d’on m’arribà.

Celebro plàcidament les misses del matí. La participació és un xic menys que no pas els diumenges. A Anglès pugem al cambril a venerar la imatge de la Mare de Déu, com toca a totes les grans festes marianes. A Sant Martí la missa l’acabem fent un xic de beguda celebrant el sant d’algunes feligreses. Per molts anys!

Vaig a dinar a Banyoles i a celebrar-hi així la festa. Hi ha els nebots i els mini nebots: entre tots, 17. Parlen com s’organitzaran per anar a la manifestació del 11 de setembre, a Barcelona. Sembla que hi ha molt d’ambient per participar-hi. Val més així. En Josep em parla d’en Lluís Martí i de la seva situació de salut. També fa un xic de balanç de la Festa del Terme que sembla ha estat força positiu.

A la tarda ve en Pere que passa uns dies a la seva casa, al costat. Sembla que no es troba gaire bé. I parlem també dels seus fills i néts.

Cap a les sis retorno cap a Anglès.

dijous, 16 / agost / 2012

De bon matí en Joan ve a regar l’hort i en Ramon a fer el recompte de la menudalla. Preparo el suplement del full. Després de fer la fitxa de les parròquies de Constantins i de Sant Julià, aquest cap de setmana hi ressenyo la parròquia de Bonmatí, la més joveneta de totes.

Cap a la una surto cap a La Cellera a recollir en Ramon i, plegats, anem cap a Amer a celebrar la festa major. Ens convida en Josep i hi participem en Ramon, l’Elies, jo i en Jordi Jaume, que és el darrer d’arribar (i aquesta vegada, arriba prou puntual).

Anem a dinar a Can Giralt, a la plaça Sant Miquel. Tan l’àpat com la tertúlia són agradables. Al llarg del curs ens hem anat coneixent i ara ja comencem a saber quin peu calça cadascú per interpretar millor els comentaris que s’aporten o les informacions que es comparteixen.

Amb les germanes dominiques mirem el lloc on, el proper estiu, hi celebrarem la missa. A la capella hi toca el sol tot el dia i, al vespre, la calor s’hi fa insuportable, per molts ventiladors que s’hi posen. Quan em llevo l’alba, estic sempre amarat de suor.

divendres, 17 / agost / 2012

Jacint: un nom gairebé oblidat i ben simpàtic. Recordo qui l’han portat: Cinteta Brugada Sarquella, Cintet Mateu, Jacint Planas... I és clar, Mn. Cinto Verdaguer.

Recullo alguns pensaments:

-     - Si l’amor no es renova cada dia, esdevé una esclavitud o una rutina. (Kahlil Gibran).

-       

- - Només els sants, els genis i els grans amats, tenen el sol a les seves mans (José Luís Martín Descalzo).

-       

- ¿Perquè ens acontentem a viure arrastrant-nos si sentim l’anhel de volar? (Hellen Keller).

-      

- No demanis una càrrega lleugera, en tot cas demana unes bones espatlles. (Teodor Roosevelt)

-  

-      Només es posseeix allò que es dóna. I no ens posseïm fins que ens donem. (Enmanuel Mounier).

Després de tot l’episodi del Negre de Banyoles que s’exhibia al Museu Darder, sembla que ara comença l’episodi de la Mòmia de Banyoles, que també pot derivar en tot un episodi novel·lístic. 

El tècnic de la calefacció ve a revisar la instal·lació ja que, darrerament, no arribava gasoil a la caldera i no s’escalfava l’aigua. Amb tot, l’aigua arribava un xic escalfada ja que el sol escalfa els tubs. I, amb la força del sol d’aquests dies, l’aigua quedava tèbia. 

Sortint de missa, a la plaça Catalunya, em trobo amb la mainada de sempre que sembla que hi fa vida. Els acompanya un de nou, en Christopher, amb la cara ben esgalabrada. Es veu que dilluns, anant en bici, va caure accidentalment i fins va perdre el coneixement. Es va passar dos dies a l’hospital més que tot en observació. Pobre, i quin mal! Li desitjo que es recuperi ben aviat.