dissabte, 15 d’octubre del 2011

Per vostres goigs tan grans dau-nos prest Remei, Senyora!

dissabte, 8 / octubre / 2011

A les 8 del matí obro l’església i, al cap de poc, ja ve gent: uns per preparar la trobada de corals (Pere...) i d’altres per ornamentar l’església (Ricardet, Joan, Ramon...). Amb en Joan, col·loquem les claus d’Anglès a les mans i les joies a la imatge de la Mare de Déu del Remei que queda ben enferriolada, com si fos un arbre de Nadal. També col·loquem la creu major, una peça semblant a la de Palafrugell, encara que un xic més menuda. 

Quan he esmorzat preparo un fulletó per la celebració de la Mare de Déu del Remei: Remei d’Anglès, Oh Mare virginal, Des del món, Déu vos salve... Em passo una bona estona per esbrinar com fer que la fotocopiadora faci bé el fulletó amb els cants. Ara ja en sé.

Després de les onze vaig cap a Salt per oficiar les exèquies d’en Celso. És el tercer dels germans de la meva cunyada per qui les oficio (el quart, no hi vaig poder assistir).

De retorn m’aturo a dinar a la Barca de Sant Julià. I aviat sóc a la rectoria. Quan arribo, encara hi ha en Ricardet i en Juan arreglant flors. El presbiteri ha quedat ornat i no saps del tot si és un jardí, una floristeria, una selva... En Ricardet em comenta que el dintre de la corona de la Mare de Déu té forma de cervell ja que va ser una promesa d’algú que es guarí d’algun tumor al cap.

Venen les corals que només puc escoltar quan assagen. Vaig a la plaça on s’estan plantant els gegants. I es va omplint de gent sense que gairebé conegui ningú. Saludo l’alcalde, en Pere, en Xavier Sarsanedes, en Manel...

Vaig cap a Bonmatí. Assisteixen cap a 60 persones a missa.

A la missa vespertina d’Anglès hi participen gairebé el doble de persones que els darrers dissabtes i cinc escolans: dues nascudes a Anglès, l’altre nascut a Rússia, l’altra a la Xina i l’altre a l’Índia: “Tots els pobles, Senyor, us faran homenatge”.

Vaig a la Burés al sopar amb els geganters. Hi participem uns 500 convidats. M’asseuen a taula de les autoritats, amb l’alcalde, la regidora, els secretaris de l’organització...

Tornant, es produeix la pluja de meteors de les Dracònides. La lluna, gairebé fa el ple, i no es veu gaire res.

diumenge, 9 / octubre / 2011

Ja som al gran dia anglesenc de la Mare de Déu del Remei. A les vuit obro les portes de l’església i algú ja treu el nas. Vaig a esmorzar i quan baixo l’església està plena. “Es va veure un gran prodigi en el cel: una dona que duia el sol per vestit... Aleshores Miquel...”. “La meva ànima magnifica el Senyor...”. “Amb Maria, la Mare de Jesús...” “Feu tot el que ell us digui”. Quantes vegades a la vida se’ns acaba el vi o, amb paraules nostres, se’ns acaben els torrons. La gent escolta, prega, canta i, sobretot, es sent acompanyada.

Quan acaba la missa de les 9 (amb l’església plena), deixo en Ricardet de guardià de l’església i vaig cap a Sant Martí Sapresa. Quan arribo i giro per anar a l’església, m’adono que un cotxe ha baixat l’escaló de la vorera i no pot sortir-ne. Baixo del meu cotxe, i amb altres, tot empenyent, aconseguim fer-lo sortir. I cap a missa. Vaig lleuger per acabar. Sortint, vaig a Cal Curt a visitar la Maria i en Joan i els demano que em diguin quins altres ancians podria anar a visitar: Cal Fuster Vell, Cal Flequer, Can Lladó, Can Gepa...

A la missa de migdia, a Anglès, l’església s’omple de gom a gom. Hi participen l’alcalde i alguns regidors, els grallers i la colla gegantera acompanyant els dos gegants del poble: la Remei (que representa una teixidora de la Burés, amb una bitlla a les mans per posar a la llançadora), i en Miquel (que representa un roder que va a bosc). També hi ha la coral que anima la celebració amb els seus cants i, entre la gent, l’Eulàlia Hortal i el seu marit. Quan predico m’adono que la gent està molt atenta i sembla que la llavor cau en terra bona. A l’ofertori els geganters fan l’ofrena a la Mare de Déu i interpreten un parell de peces (una, em sembla que és la música del Ball de Ram i del Ciri). Jo els encomano que, amb un any, recuperin el Ball del Ram i del Ciri i que els ajudarà l’Eulàlia, medalla al Mèrit de la Dansa Popular Catalana de l’Obra del Ballet Popular.

Al acabar la missa, els geganters baixen la imatge de la Mare de Déu del Remei i, mentre l’aguanto, la gent passa a venerar-la. Algú repeteix. Hi ha la Montse, la germana d’en Ramon Oller, i el nebot, en Josep. I porto la imatge de la Verge a l’exterior: si els gegants han vingut a venerar la Mare de Déu, és lògic que la Mare de Déu surti a l’exterior per veure com ballen. Un joc de simbolismes que sorprèn i fascina.

Celebro un parell de baptismes i, cantant i xiulant, ja són més de les dues. Em sap greu no poder arribar-me a la FIRA DOLSA de Bonmatí. Sembla que hi participa força gent: hi ha cap a 350 tiquets adquirits per l’arrossada popular.

Pujo al pis a dinar i, a la porta, m’hi trobo el dinar preparat. És un obsequi d’en Ricardet. En tindré per dos dies. Descanso una estona però la tarda se’m fa curta. Quan torno a baixar han passat per l’església moltes famílies, també Mn. Marturi, Mn. Ramon,  Mn. Dídac... Als escalons hi ha un miler de llantions, que significa que han passat un miler de famílies. A la missa vespertina hi participa un cinquantena de persones: la celebració té un to senzill i nostàlgic. La diada del Remei s’acaba. Amb en Joan i en Ricardet, apaguem els llantions i deixem una finestra oberta perquè l’església s’airegi. I demà acabarem d’endreçar-ho tot. Sembla que he superat l’examen d’oposicions per ser rector d’Anglès.

dilluns, 10 / octubre / 2011

Començo el dia visualitzant i donant una ullada el LIPDUB AL MEU POBLE, ANGLÉS  . L’enllaç me l’ha enviat en Xavier.

En Ricardet i en Joan venen a treure els llantions i a col·locar-los en capses per ser usats al llarg de l’any: 1000 repartits al llarg de les setmanes de l’any, tocarà consumir-ne una vintena cada setmana. Ja tardarem a fer-hi forat! M’afegeixo a fer endreça quan ja he esmorzat: guardar les joies (arracades, agulla de pit, anell), la creu major del s. XVI...

Al migdia vaig a visitar l’Arnaldo, el pastor de evangelista. Parlem de la situació religiosa del país i d’Anglès. Preparem l’esquema d’una trobada de germanor de les dues comunitats en vigílies de Nadal, el diumenge 11 de desembre.

Dino a la rectoria i, tallant la verdura, pressiono massa amb el ganivet i em faig una altra xuia al dit, aquesta vegada, el dit gros de la mà esquerra. Renoi!

A la tarda, buido algunes capses i col·loco els objectes del menjador i del saló. Les capses buides les omplo de llibres vells i empolsats que hi ha a la tribuna que dóna a l’església. Hi ha els de Mn. Josep Tomàs, quan estudiava al seminari. També n’hi trobo dels que hi havia a totes les rectories: llibres de moral, de sermons, de litúrgia, de lectures juvenils... i sobretot, molta pols. Encara hi ha algun altre racó amb llibres vells, sobretot a Bonmatí. Els més aprofitables, els guardaré. Quan ho hagi recollit i triat tot, avisaré a la biblioteca del seminari per si volen arreplegar-los, i sinó, a un drapaire o aniran al contenidor de paper. I com no podia ser d’altra manera, entre el munt de pols hi trobo una petita perla, un poemari de Mn. Francesc Gay POEMETS I RETAULES (1924).

Preparo cartes convidant els nois i noies a iniciar el curs de catequesi. Les que s’han enviat als pares dels més menuts, ja les han rebudes. També en preparo una pels nois i noies que van ser confirmats.

dimarts, 11 / octubre / 2011

A la nit i al matí fa fresca. Però, quan s’alça el dia, el sol apreta prou.

Acabo les cartes convidant a iniciar el curs de catequesi i començo a repartir-les jo mateix, per zones. Començo per les famílies més properes a la rectoria. Renoi, costa prou a endevinar els carrers i les cases: o bé no hi ha plaques indicatives dels carrers o bé els números de les cases, que van endavant i endarrere o es repeteixen. Però és la manera d’anar coneixen físicament el poble i conèixer les llars de les famílies que hi viuen, ni que sigui exteriorment (l’aparador acostuma a dir molt del que s’hi pot trobar a l’interior).

Vaig a comprar. A un poble, sempre hi ha qui et vigila a quina botiga vas, sobretot quan les botigues són properes i l’oferta és semblant. També em passava un xic a Palafrugell. Però m’agrada anar variant i anar triant.

A la tarda vaig a la barberia que hi ha al carrer de la Travessera, amb els germans Boix. Hi ha qui em diu que em te vist i no sap ben bé de què. Un altre em pregunta si ara visc aquí i si hi he trobat feina. Van donant voltes com gavines volent saber qui sóc. A veure qui encerta. Finalment no em queda altra remei que identificar-me i després tot són exclamacions. Al vespre ens veurem a la reunió de la colla de Santa Barbra. I faig un altre recorregut pels carrers que baixen vora el torrent del Rissec fins arribar a L’Avellaneda i a Can Planes tot repartint cartes. Quan vaig cap a la doma,  abans d’enfilar-me pel carrer de l’Empedrat, saludo a la Lola de Can Besora.

Després de la missa vespertina a les monges, començo les inscripcions del primer any de catequesi i apunto l’Ona. En Pau, el seu cosí, continuarà.

A darrera hora del vespre, vaig la l’Hotel d’Entitats, a l’antic edifici de l’Ajuntament, a la plaça de la Vila. Hi ha l’Assemblea General dels Amics de Santa Bàrbara. Hi participem una trentena d’homes d’edats diverses i mitja dotzena de dones. Es veu que l’associació va iniciar-se quan Mn. Manel Gil era el rector d’Anglès (1984 – 1996) per reconstruir l’ermita de Santa Bàrbara, molt estimada a l’entorn. Al pou de l’ermita, els pares, hi van a cercar els seus fills (qualsevol vagi a París!). Es veu que les obres de restauració (de l’ermita i de l’hostatgeria) estan molt avançades. Déu faci que es pogués constituir una collada i unes campanyes semblants per recuperar i restaurar l’ermita de la Pietat, a Constantins.
L’assemblea acaba amb un sopar a Ca l’Elisa. En tres setmanes que estic a Anglès hi he estat convidat 3 vegades i, el dia del Remei, també em serviren el dinà d’allà. Quan no coneixes gaire la gent, en una assemblea, callant, ja fas el paper. Però un àpat no és només per menjar sinó que cal donar conversa amb tots els qui comparteixes la taula. I de mica en mica vas coneixent persones, famílies, feines que es fan, l’ambient del poble... Quan són quarts de dues, me’n vaig, tot xino-xano, cap a la rectoria.

dimecres, 12 / octubre / 2011

Aquesta matinada la lluna ha fet el seu ple. Fa un mes que ja no estic a Palafrugell, i sembla que en faci un any. Hi ha qui em pregunta si m’he enyorat. Crec que, en general, no. Enyoro persones, enyoro paisatges, enyoro moments... Només faltaria! Però dormo molt tranquil, la feina no em deixa distreure massa, els nous reptes em semblen interessants, vaig coneixent persones interessants, em trobo amb sorpreses agradables...

 Ja fa uns dies que, al matí, obro l’església i veig un parell de persones que hi entren a pregar. Continuo amb el repartiment de cartes i la manca de senyalització veig que és generalitzada.  
A mig matí vaig a visitar l’ermita de Calders. Al costat hi viu la Matilde que en fa d’ermitana molt amable: m’atén i m’acompanya a visitar l’interior. L’esglesiola fa la pinta de ser del s. XIII. Es conserva bé: l’absis està repicat i la volta, amb un arc toral central, emblanquinada. La imatge de la Mare de Déu té uns colors molt vius. Es veu que, les parelles de l’entorn, hi anaven a demanar descendència.

La Matilde també m’acompanya a visitar l’ermita de la Pietat, més enllà de Contestins i immediatament després de Can Massana, al costat de Can Bassegó i sota de Can Vila (on hi havia nascut la Matilde). Totes aquestes cases estan enrunades i recobertes de bardisses, i  l’església, gairebé també. Tot un icona del nostre país. La construcció actual sembla del XV o del XVI. De la façana (coronada amb un campanar de cadireta descentrat), uns vàndals s’emportaren les dovelles del portal, com també en robaren les toves del paviment. La volta sembla que aguanta bé, malgrat es veu el teulat enrunat. La petita sagristia, també té una part de la volta ensorrada. Davant de l’absis hi ha un retaule de d’obra i motllures de guix que, segons la inscripció, és del 1879 (substituint-ne un del 1663). Com fer-ho per recuperar i restaurar mínimament aquesta petita esglesiola? O no val la pena perdre-hi temps? Només ens hem de preocupar dels grans monuments? A qui anar a trucar? Hi faig una petita pregària: santa Maria de la Pietat, apiadeu-vos de nosaltres. Mentre visitem l’església, alguns caminants baixen de l’ermita de Sant Grau, al damunt del pujol, on s’hi celebra un aplec.

Quan he retornat la Matilde a Calders, reculo i vaig a visitar l’església de Cotestins (oficialment Constantins). L’obra de l’església està en força bon estat i prou neta. El que més m’hi sobren són els rams de flors sintètiques: m’arriben a fer repelús. Fins i tot arriben a dificultar la visió d’un frontal prou elegant, d’aire noucentista (amb l’Anyell de Déu i el Tetramorf). El més interessant que conté és la pica de batejar i, a les golfes, hi veig la reixa que seria a l’accés del presbiteri. 

A la tarda m’estic per la rectoria i preparo el suplement del full. Abans de la missa vespertina ve la M. Àngels. Ha participat a la trobada de l’Hospitalitat de Lourdes, a La Cellera i es queda fins demà.

dijous, 13 / octubre / 2011

Una noia d’Anglès, la Irene Carreras, ha estat seleccionada per formar part del renovat grup musical Macedònia. Mira que bé!

M’arriba que el Nou Palafrugell es deixa constància del meu comiat de la Parròquia i del comiat del P. Joan.

Al matí ronda tot de gent per l’església i per la doma: en Ricardet i en Joan que retiren les flors. Amb les sobralles, en Ricardet munta un parell de rams molt més bonics que qualsevol dels que hi havia diumenge passat. La Consol i la Maria venen a passar l’escombra i netejar un xic el paviment. Encara que no ho sembli, havia quedat ple de taques de cera. Mentre en Ramon i en Florenci compten,  parlem de les despeses properes, un cop col·locades les reixes als baixos de la doma (1.340 €). Ara caldrà netejar i repassar els teulats de l’església, de la doma i de Santa Magdalena: ben bé dues vessanes de teulats.

Precisament, cap a migdia, ven el paleta (en Toni) i acabem de fer tractes per la neteja dels teulats: tot plegat, 1543 €. La Mare de Déu del Remei ens hi haurà de donar un cop de mà. També ve el guixaire per fer pressupost per col·locar pla dur al sostre del que serà el meu estudi – biblioteca.  A veure si abans de Nadal m’hi podré instal·lar.

Al migdia, quan vaig a tancar l’església (deixant obert el cancell), saludo en Luis Meinecke, un senyor alemany d’edat que visita l’església. Molt amablement em comenta que s’està a Can Mont, al costat mateix de Sant Adreu de Bancells, al municipi de Vilanova de Sau. Parla un català excel·lent i em diu que li encanta la zona de Les Guilleries.

La M. Àngels se’n va i me’n vaig a dinar a Banyoles, amb en Josep, la Carme i la Nuri. En Patllari i en Ferriol descansen i miren dibuixos animats a la tele. Quan acabem de dinar, acompanyo els mini nebots al cole, al CEIP La Draga. En Patllari porta una xaiota de casa al cole, ja que li cal portar un fruit a classe. Li preocupa que no en recordarà el nom i li ensenyo com fer-ho: pensa en un xai; un xai ja vell se li pot dir xaiot; i la dona del xaiot és la xaiota. I així, comentant la tècnica mnemotècnica i rient, s’adona que recordarà bé el nom del fruit. Quan marxo cap Anglès, al supermercat, em saluda l’Albert Macias, que participava a l’esplai dels caputxins, quan jo era a Olot, fa cap a 30 anys.
M’arriba una mala nova. A Kènia, ha estat segrestada la Mone Serra Ridao. Havia fet de monitora a la Parròquia de Palafrugell i a les colònies de Puigpardines amb en Quim, l’Esperança, la Roser... Vaig oficiar les exèquies de la seva mare i de la seva àvia. Amb Metges Sense Fronteres, estava fent un bon servei a un cap de refugiats. Quin daltabaix, Déu meu! Haurem de demanar que la Mare de Déu del Remei hi faci alguna cosa: per alguna cosa sant Joan de Mata (+ 1213) va propagar-ne la devoció per ser Ella alliberadora dels captius! De moment, a la missa vespertina, ja ho hem demanat.

Sortint de la missa hi ha la reunió amb el grup de teatre per a veure si es pot fer alguna representació nadalenca a l’església: i tant, només faltaria!

divendres, 14 / octubre / 2011

Començo el dia amb normalitat: estrijolar-me, pregar un xic, esmorzar, estendre la roba, aturar-me en les notícies entorn de la Mone... Quan he obert l’església i he saludat a la Gent de la casa, vaig a repartir cartes de catequesi: Passeig de la Font del Canyo (quin parc tan ombrívol i agradable!), carrers de les Escoles, Pirineus, Floricel, Sant Jordi... Quan ja retorno i estic al carrer Jacint Verdaguer, em telefona l’Àngels: “Mossèn, recordi que tenim la missa amb els ancians del Centre de Dia”. Se me n’havia anat el sant al cel! Hi vaig depressa. Les dues cuidadores (la Rosa i l’Àngels) són molt amables. I els ancians (una vintena) fan cara de satisfacció, per molt que ja feia una estona que esperaven. Algunes ja em coneixen (la Montserrat Masachs i la Rosa Boix) i els altres, és com si ens coneguéssim de tota la vida. A més de les cuidadores, també hi assisteixen alguns veïns. Tots plegats, no arribem a la trentena, tots amb les cares radiants de simpatia. N’hi ha nascuts a La Cellera, altres a Susqueda o Amer, la majoria a Anglès mateix. Quan acabem, m’obsequien amb un cake de xocolata. Val la pena anar-hi. Quin bé de Déu, aquests centres de dia, amb un tracte humà i proper.

Al migdia faig un altre volt pel poble: correus, alguna compra... Ho aprofito per visitar el cementiri vell que queda al bell mig del nucli urbà. Quin abandó i quin desastre! Sembla un plató d’una pel·lícula de por. Prop de l’entrada hi ha la llosa sepulcral d’un antic rector d’Anglès: Mn. Domènec Moner, que morí als 78 anys i 42 de rector, sense que la llosa deixi constància de l’any de la mort del mossèn. La inscripció que l’acompanya és entendridora: “Pregueu per qui tant ho va fer per vosaltres”.    

A la tarda venen a veure’m la Margarita i la Cinta i m’obsequien amb un saquet d’olor de marialluïsa, uns escamarlans i uns panellets. Entre les coses que parlem, òbviament hi ha el tema de la Montse.

Al vespre em reuneixo amb les catequistes de confirmació i, seguidament, amb els pares que inicien dels nens que inicien la catequesi: una vintena. Quin galimaties! A ningú li va bé el dia ni l’hora i no hi ha manera de posar-se d’acord.  Una mare em recorda de quan, els caps de setmana, anava a col·laborar en les tasques pastorals a Sant Feliu de Pallerols (curs 1974 – 75). I la roda del curs es va posant en marxa.

3 comentaris:

  1. Bona tarda Mossen: De tan en tan segueixo el seu blog, que vareig trobar per casualitat, buscant si trovaba l´imatge d´un quadre que teniam el menjador de casa meva.
    El dibuix era d´una familia, un gat, un gos i una llar de foc i Jesús, i posaba "Bona casa, bona brasa i bon pa que Deu ens do, amb Jesús al cap de taula que el fará mes partidor".
    I el marxar cap a Valencia i després morirse els meus pares, no se que s´en va fer.
    Si vol entrar el meu blog, només té que punxar la cara del meu perfil el costat del comentari
    que li faig.
    Bon cap de setmana.
    El saludo cordialment desde Valencia, Montserrat

    ResponElimina
  2. Recordo esta manisa de casa mons padrins. Sona a poema Verdaguerià però no n'he trobat l'autoria

    http://www.todocoleccion.net/azulejo-bona-casa-bona-brasa-i-bon-pa-que-deu-ens-do-amb-jesus-sanit-lucena-cid~x32168281#sobre_el_lote

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Pako,
      no sé qui ets ni d'on escrius. Aquesta frase que es recull en alguna rajola decorativa és senzillament una dita popular: "Bona casa, bona brasa i bon pa que Déu ens do: amb Jesús al cap de taula es farà més partidor". De fet no es pot atribuir a cap poeta concret.

      Elimina