dissabte, 30 / juliol / 2011
És la diada de sant Abdó i sant Senén, sant Nin i sant Non, els patrons de la son, i valga’ns sant Patllari, i tots els sants del calendari. La Mei Brescó, per correu electrònic, em comenta que publicaran un fragment del DIARI DEL CAPELLÀ a la revista L’AMIC de Bonmatí.
Al matí, faig un tomb pel centre. A l’església, hi ha la Margarita que fa sonar una coral de Bach a l’orgue: Jesús estén els braços, i abraça tot el món... M’estremeixo i els ulls m’espurnegen. Quan m’apropo a la consola, la Margarida m’agraeix que li deixi fer sonar l’orgue, però sóc jo qui més li agraeixo que ho hagi volgut fer, especialment a les misses vespertines dels diumenges, i l’animo a continuar aquest servei. Però no acaba aquí, i la Margarita m’obsequia amb la eixerida figura d’un angelet de patchwork que ha confeccionat ella mateixa. A les mans, hi porta la partitura d’una altra entranyable coral de Bach: Jesús és mon fidel Pastor, l’ovella jo manyaga...
Retornant a la rectoria la Teresa va tot davant meu. Com gairebé sempre que la trobo, la sorprenc pel darrera, i li faig la broma de fer-li sonar el manyoc de claus prop de l’orella: “Ai, senyor rector, m’espanta. Miri, ara vinc de missa a l’asil. Mn. Pere predica una mica i ens diu quatre tonteries, bueno, que no són pas tonteries”. Alabat sigui Déu!
Dino tranquil a la rectoria. Feia dies que no ho feia: quatre fesols menuts amb costelló de porc i una amanideta.
A la tarda vaig a beneir el casament d’en Miquel i la Txell, a Calella. Vaig oficiar les exèquies de la mare (l’Anny) i de l’àvia (l’Amèrica) i em volen fer creure que sóc el capellà de la família. Al germà d’en Miquel, en Joan, vaig administrar-li la primera comunió i durant una bona temporada va fer d’escolà amb l’Enric i l’altre Enric, que també són al casament. Els dos germans, en Miquel i en Joan, estan treballant a Angola i van i venen d’allà com una llançadora. L’església està plena com un ou i, per molt aire condicionat que hi bufi, hi fa estuba i en surto amarat de suor. El vestit de la núvia està inspirat en la moda dels anys 20, de l’època del noucentisme i del charleston: sembla un disseny d’en Junceda o d’en Fidel Aguilar. Mn. Anton, content de que beneeixi el casament, em comenta que, ahir, al vespre, davant de l’església, es projectà GILDA: ai, si el bisbe Cartañá alcés es cap! Abans d’entrar a l’església he saludat en Joan Aubets, l’antic campaner de Palafrugell: el veig eixerit com un pèsol.
A la missa vespertina s’hi veu una bona volada de gent, si bé costa trobar lectors. Som fills de la societat de consum: consumir però col·laborar, no massa. Hi fan d’escolans la Mireia, la Maria Mei i la Marta. Quan acabem la missa ve a acomiadar-se la família Giménez Sitjas que acaben les vacances. Em diuen que, algun dia, passaran per Anglès.
diumenge, 31 / juliol / 2011
A les misses del matí s’hi veuen assistents. Hi fan d’escolans l’Armand (a les 10), la Júlia i en Gerard (a les 12). Enmig de les dues misses visito la Montserrat i li porto la comunió.
Amb els de casa, celebrem sant Abdó i sant Senén , patrons del Terme de Banyoles. Comentem els incidents de la celebració que té continua tenint acceptació però sempre han de fer la feina els mateixos.
A Tamariu, mentre preparo per celebrar-hi la missa, em fixo en alguns dels grafits que hi ha a l’altar. Pensava que més aviat serien poca-soltes i marranots, però tenen un xic de simpatia: “Si estàs trist i et manca l’alegria, vine a destruir la melancolia, vine amb mi a Tamariu, t’ensenyarem un racó de la felicitat; si plores perquè se’n va el sol, les llàgrimes no et deixaran veure els estels (és un versió d’un pensament de R. Tagore); quan tu rius, la gent riu... Quan arriba la Sílvia, em parla dels seus amics de Banyoles, els Juandó. Un matrimoni de Terrassa em comenten que els sermons del capellà de la seva parròquia són tan complicats que ningú els entén. Jo faig referència a un consell d’un capellà gran i que miro d’aplicar: quan prediques, fes-ho planer, tenint en compte que t’ha d’entendre la gent més senzilla de l’assemblea; els que són més cultes, ho comprendran; ara bé, de tant en tant, fes un sermó complicat, no fos cas que la gent es pensés que no saps parlar. També em saluden un matrimoni castellà (ell de Burgos i ella de Palència): ell em diu que és cosí germà del president de Caritas de l’estat espanyol (Rafael del Rio). La Sra. Alegre (mare de 11 fills) em comenta que és cosina de la família Bonmatí, els fundadors de la colònia Bonmatí. A la missa hi participen un centenar de persones, amb franges d’edat diverses i variades.
Arribo a Sant Martí quan cauen les vuit. Hi ha una bona volada de gent i hi destaca la presència de jovent, cap de per aquí. En Damià fa d’escolà. Al fons de l’església, amb la seva mare, hi veig en Partah, el nen sikh amb el monyo blanc cobert amb un drap blanc. Tan ell com la seva mare, segueixen amb atenció la celebració. Algun altre dia també hi han tret el nas.
dilluns, 1 / agost / 2011
Amb en Pere i l’Anton, anem a Sant Feliu de Guíxols a celebrar-hi la festa major. Arribem just i, quan he aparcat, arribo a l’església quan ja es canta el sal responsorial: “El Senyor és la meva roca; el Senyor, el meu cant. Ell ha estat el meu cant: en ell confio, i no tinc por”. Em quedo entre la gent, al final de l’església, i segueixo la celebració on hi concelebren 11 companys. L’un és de Can Trefins i és capellà de Terrassa: es veu que és especialista en cinema de terror. Ben bé que entre tots, ho fem tot.
Quan està acabant la celebració vaig fins el carrer Antoni Campany, el carrer on hi ha el jutjat. Allà hi havia viscut el meu avi Pep, a casa del seu oncle en Joan Brugada Campderrich fent-hi d’aprenent de la fleca de la família. Quan l’avi n’hagué après, retornà a Banyoles i hi obrí una fleca a la plaça Major (a les darreries del s. XIX o principis del XX), on actualment hi ha la pastisseria de Can Mercader. La fleca de l’oncle Joan esdevingué La Vienesa que, cap a l’any 20, l’adquirí l’Arcadi que posteriorment la traslladà a la Rambla, com em recorda i m’informa la mare d’en Joan N.. El fill de l’oncle Joan, en Jaumet Brugada Sarquella (en Raspetes), va obrir una fleca a Barcelona, prop de la plaça de Sant Jaume. La filla de l’oncle i germà d’en Jaumet, la Cinteta, s’emmaridà amb en Narcís Cornellà, el que inicià els Cafès Cornellà a Girona. En Narcís Cornellà va ser el meu padrí de bateig. Un tercer fill d’en Joan, que també es deia Joan, vivia a Palamós on va fer de pescador. Fills d’en Jaumet van ser en Joan, en Jaume i la Júlia, que va viure i morir a Frankfurt. Precisament, quan retorno a l’església, se’m presenta i em saluda en Juanjo Garcia, actualment regidor de l’Ajuntament Ganxó, i que està casat amb la Glòria Brugada, filla d’en Jaume i besnéta de l’oncle Joan Brugada (i jo, besnét del seu germà gran, en Jaume Brugada). I així cloem el cercle.
Amb els capellans, dinem plegats, mentre sadollem la mirada amb la blavor del mar i, el cor, amb el bon companyerisme. Hi ha qui, ben documentat, comenta que una bona proporció dels capellans ordenats aquests darrers anys pel cardenal Rouco, a Madrid, s’han desordenat i secularitzat al cap de poc. També comentem les perspectives que es van obrint o, potser seria millor dit, tancant.
A la tarda em proposo treballar amb el dossier de comiat dels carmelites. Ve a visitar-me en Lluís i parlem de la manera de ser de Palafrugell i de com situar-s’hi. Em parla del darrer llibre de Hans Kung, molt crític. I al vespre, una mare nascuda a La Habana ve a demanar-me el bateig per la seva filla.
dimarts, 2 / agost / 2011
“Dels àngels, Mare i Regina, a tot mal deu-nos Remei: Vós que teniu milers d’àngels posats al vostre servei”. És l’aniversari i l’onomàstica de la meva germana gran (n. 1944). I un record per la Marina de Els Àngels.
Al migdia, amb en Joan, anem a casa d’en Tano i de la Blandinne. En Tano és tan bon cuiner com bon artista. No és d’estranyar que al seu restaurant de Copenhaguen, hi havien menjat, més d’una vegada, diversos membres de la família reial danesa i d’altres personatges de la ciutat. També havia obert un bon restaurant a la place des Carmes al centre històric d’Avinyò. En definitiva, dinem a cos de rei: una mena de lasanya i una carn estofada, tot cuinat de forma molt lleugera i agradable i que anem cruspint amb calma, tot parlant afablement. I per postres, un sorbet de llimó. Entre altres coses, parlem de les raons de les nostres vocacions i del nostre futur, a Barcelona i a Anglès.
La missa vespertina té accent episcopal. Quan, a les confraresses del Roser, els dic que vindrà a celebrar un bisbe, alguna vol marxar perquè es pensa que ve “el” bisbe. Don Erminio de Scalzi, abat de la basílica de Sant’Abrogio i bisbe del centre de Milà, passa uns dies a Aigua Xelida, a casa de la família Portiglia. L’acompanyen Don Roberto Davanzo, responsable de Caritas Ambrosiana, la de Milà, i Don Norberto Donghi, Arxiprest de Lissone. L’estiu passat no els va ser possible venir i m’expressen el condol per la mort de la mare. Tal com hem fet les altres vegades que han celebrat aquí, a la celebració combinem el català i l’italià. Quan acabem la celebració, en Joan ens treu una fotografia. Un dels acompanyants diu: “sant’ Ambrogio con sant Gervasio e sant Protasio”. Jo afegeixo: “ i sant Vidal, patró de Regincós, pare de sant Gervasi i sant Protasi”. Certo, exclamen! Em parlen de la possibilitat d’anar a Milà per atendre els emigrants que parlen espanyol. No estaria malament.
Amb en Pere Colomer ens passem dues hores treballant amb el dossier de record dels carmelites. Aquest dossier sembla un dels suplicis de Tàntal.
dimecres, 3 / agost / 2011
Cap a les 3 han començat a esclatar petards i coets a dojo: ves a saber què és el que es celebra. Des de començament de juliol fins ara, al matí hem perdut mitja hora de sol i, al vespre, vint minuts llargs. A aquest pas, quedarem a les fosques.
A voltes hi ha coses que voldries fer i viure amb discreció, però trobes tot un munt de persones conegudes que et van saludant i posant en evidència aquell fet. A voltes hi ha coses que voldries que tothom conegués, i ningú se n’assabenta, ni tan sols els més propers. Llegeixo un poema d’en Joan Vinyoli: Tot és ara i res...
La Lluïsa pateix perquè, amb tants àpats i dinars, m’engreixaré. No voldria pas arribar a Anglès amb la boca torçada! Però, anant pel món un aprèn a menjar amb mesura i sobretot un aprèn a gaudir del més important que hi ha a una taula que no és altra cosa que l’amistat i l’afecte. Gràcies, Maria i Josep. I gràcies per la instantània emmarcada de la processó de Corpus. Pel carrer, em trobo amb la Cinta i em cal consolar-la.
Les tardes em queden curtes, però l’estona que esmerço al dossier dels carmelites, em condeix. En Paco em comenta que, a l’església, ha tingut un petit sarau amb el nostre pispa de cada dia. I després de la missa, atenc dues parelles que preparen el seu casament.
Acabo la jornada amb la família Portiglia, a Aigua Xelida, amb el bisbe Erminio i els seus acompanyants Roberto i Norberto. Parlem de Milà, de Palafrugell, d’Anglès, de la situació de l’Església, del procés d’elecció de bisbes, de les vocacions, de les famílies d’emigrants, de l’I phone, de la crisi i la situació econòmica... i també del Barça (en Roberto n’és bon seguidor i coneix les minúcies i els detalls del futbol). Arribo a la rectoria cap a les 12 i contesto un parell de missatges. I fins demà, si a Déu plau.
dijous, 4 / agost / 2011
És la festa del sant patró dels rectors de poble: sant Joan M. Vianney. Va ser rector durant 41 anys del mateix poble, Ars-sur-Formans . M’ho recordava Don Roberto. Quan convé, els sants es vol que siguin models a imitar. Però, només quan convé. Mn. Josep Masllobet, a Calella, em deia que, quan visità la rectoria on vivia el sant, va pensar que molts capellans d’aquí no la tenien pas tan còmode.
Mn. Pere va a fer-se una analítica i celebro jo la missa a l’asil. Sortint, em trobo amb la Margarita, i se’m posa a plorar. Ja hi som! Poc ens en sortirem!
Ve en Marc, el tècnic dels sistemes de seguretat. És el la Cellera i serem veïns de poble, tot i que sembla que entre els d’Anglès i els de la Cellera hi ha una rivalitat ancestral amb episodis pintorescs. Estem feinejant per l’església més d’una hora i mitja (jo, aguantant l’escala). Quan acabem, dic en Marc que provi d’obrir una de les caixetes de les almoines. Quan ho intenta, es dispara la mini alarma i fa un bot de sorpresa. Bé que va.
Davant de l’església, en Rodolfo Candelària se m’acomiada. Sempre ha estat molt considerat amb mi, i quan em parla, es treu el barret que el cofa.
Dino a casa, amb la Carme, en Josep i la Nuri: una mica de gaspatxo, unes fesoles de Santa Pau passades per la paella i quatre capellans fregits (bons, com mai!).
I pel dossier de comiat dels frares, m’arriben les cartes de comiat d’en Manel Moltalban i la carta d’en Joan. I vaig revisant els altres textos i col·locant fotografies.
En David Parreño, amb la seva germana l’Helena, em ve a fer unes fotografies i penja l’entrevista que em va fer al seu bloc {cliqueu aquí i la podreu llegir. També ja està enllestida la que es publicarà a la Revista de Palafrugell.
La Victòria no em vol veure denerit i em porta una safata amb bacallà al pill-pill. En tindré per anar fent.
Quan estic per pujar al pis de la rectoria, em ve un atac d’asma. Sembla que haig de treure per la boca el fetge, els ronyons i l’estómac. Definitivament: l’aire condicionat del cotxe no em prova.
divendres, 5 / agost / 2011
És la diada de la Mare de Déu de les Neus: felicitats a les que porten aquest nom tan refrescant! També a les Edurne (que significa Neus en basc).
Esmerço bona part del matí a preparar el dossier de comiat dels carmelites. Els alcaldes i exalcaldes de Mont-ras i Palafrugell hi tenen una carta. El més difícil és saber quins han estat els priors anteriors al P. Miquel i la cronologia de la seva estada a Palafrugell.
Dino al convent. Hi som en Joan, l’Anton i jo. En Pere no es troba massa bé i, l’Enric, no ha pogut venir. On n’hi ha dos o tres de reunits...
A la missa al geriàtric hi continua participant gent (unes 80 persones) i en vaig coneixent. N’hi ha de tot l’entorn: Pals, Palamós, Begur... Hi he anat caminant i en torno a peu. Arribo suat a la rectoria i una dutxa es posa d’allò més bé.
Aquests dies, a la missa vespertina, s’acostuma a veure-hi més gent (una cinquantena de persones). Sovint hi destaca la presència d’algun grup que fa memòria d’algun familiar. Quan surto de l’església una àvia em comenta coses de Mn. Rafel i de quan Judes era fadrí, que sembla ser que coincideix amb quan les granotes s’afaitaven.
A la rectoria em ve a trobar la vídua d’en Ginés (84a) amb els seus familiars per preparar un xic les exèquies del seu marit que morí ahir a Madrid. Solien venir cada any a passar uns dies aquí, a començament del novembre. Participaven a la missa al cementiri, on em saludaven i solia encomanar-me una missa en sufragi de la seva mare (Pilar Capellà) pel dia de santa Llúcia. Tot i viure a Madrid, es sentia molt català. La Petra, la seva vídua, tot i ser de Sòria, parla el català perfectament.
És la diada de sant Abdó i sant Senén, sant Nin i sant Non, els patrons de la son, i valga’ns sant Patllari, i tots els sants del calendari. La Mei Brescó, per correu electrònic, em comenta que publicaran un fragment del DIARI DEL CAPELLÀ a la revista L’AMIC de Bonmatí.
Al matí, faig un tomb pel centre. A l’església, hi ha la Margarita que fa sonar una coral de Bach a l’orgue: Jesús estén els braços, i abraça tot el món... M’estremeixo i els ulls m’espurnegen. Quan m’apropo a la consola, la Margarida m’agraeix que li deixi fer sonar l’orgue, però sóc jo qui més li agraeixo que ho hagi volgut fer, especialment a les misses vespertines dels diumenges, i l’animo a continuar aquest servei. Però no acaba aquí, i la Margarita m’obsequia amb la eixerida figura d’un angelet de patchwork que ha confeccionat ella mateixa. A les mans, hi porta la partitura d’una altra entranyable coral de Bach: Jesús és mon fidel Pastor, l’ovella jo manyaga...
Retornant a la rectoria la Teresa va tot davant meu. Com gairebé sempre que la trobo, la sorprenc pel darrera, i li faig la broma de fer-li sonar el manyoc de claus prop de l’orella: “Ai, senyor rector, m’espanta. Miri, ara vinc de missa a l’asil. Mn. Pere predica una mica i ens diu quatre tonteries, bueno, que no són pas tonteries”. Alabat sigui Déu!
Dino tranquil a la rectoria. Feia dies que no ho feia: quatre fesols menuts amb costelló de porc i una amanideta.
A la tarda vaig a beneir el casament d’en Miquel i la Txell, a Calella. Vaig oficiar les exèquies de la mare (l’Anny) i de l’àvia (l’Amèrica) i em volen fer creure que sóc el capellà de la família. Al germà d’en Miquel, en Joan, vaig administrar-li la primera comunió i durant una bona temporada va fer d’escolà amb l’Enric i l’altre Enric, que també són al casament. Els dos germans, en Miquel i en Joan, estan treballant a Angola i van i venen d’allà com una llançadora. L’església està plena com un ou i, per molt aire condicionat que hi bufi, hi fa estuba i en surto amarat de suor. El vestit de la núvia està inspirat en la moda dels anys 20, de l’època del noucentisme i del charleston: sembla un disseny d’en Junceda o d’en Fidel Aguilar. Mn. Anton, content de que beneeixi el casament, em comenta que, ahir, al vespre, davant de l’església, es projectà GILDA: ai, si el bisbe Cartañá alcés es cap! Abans d’entrar a l’església he saludat en Joan Aubets, l’antic campaner de Palafrugell: el veig eixerit com un pèsol.
A la missa vespertina s’hi veu una bona volada de gent, si bé costa trobar lectors. Som fills de la societat de consum: consumir però col·laborar, no massa. Hi fan d’escolans la Mireia, la Maria Mei i la Marta. Quan acabem la missa ve a acomiadar-se la família Giménez Sitjas que acaben les vacances. Em diuen que, algun dia, passaran per Anglès.
diumenge, 31 / juliol / 2011
A les misses del matí s’hi veuen assistents. Hi fan d’escolans l’Armand (a les 10), la Júlia i en Gerard (a les 12). Enmig de les dues misses visito la Montserrat i li porto la comunió.
Amb els de casa, celebrem sant Abdó i sant Senén , patrons del Terme de Banyoles. Comentem els incidents de la celebració que té continua tenint acceptació però sempre han de fer la feina els mateixos.
A Tamariu, mentre preparo per celebrar-hi la missa, em fixo en alguns dels grafits que hi ha a l’altar. Pensava que més aviat serien poca-soltes i marranots, però tenen un xic de simpatia: “Si estàs trist i et manca l’alegria, vine a destruir la melancolia, vine amb mi a Tamariu, t’ensenyarem un racó de la felicitat; si plores perquè se’n va el sol, les llàgrimes no et deixaran veure els estels (és un versió d’un pensament de R. Tagore); quan tu rius, la gent riu... Quan arriba la Sílvia, em parla dels seus amics de Banyoles, els Juandó. Un matrimoni de Terrassa em comenten que els sermons del capellà de la seva parròquia són tan complicats que ningú els entén. Jo faig referència a un consell d’un capellà gran i que miro d’aplicar: quan prediques, fes-ho planer, tenint en compte que t’ha d’entendre la gent més senzilla de l’assemblea; els que són més cultes, ho comprendran; ara bé, de tant en tant, fes un sermó complicat, no fos cas que la gent es pensés que no saps parlar. També em saluden un matrimoni castellà (ell de Burgos i ella de Palència): ell em diu que és cosí germà del president de Caritas de l’estat espanyol (Rafael del Rio). La Sra. Alegre (mare de 11 fills) em comenta que és cosina de la família Bonmatí, els fundadors de la colònia Bonmatí. A la missa hi participen un centenar de persones, amb franges d’edat diverses i variades.
Arribo a Sant Martí quan cauen les vuit. Hi ha una bona volada de gent i hi destaca la presència de jovent, cap de per aquí. En Damià fa d’escolà. Al fons de l’església, amb la seva mare, hi veig en Partah, el nen sikh amb el monyo blanc cobert amb un drap blanc. Tan ell com la seva mare, segueixen amb atenció la celebració. Algun altre dia també hi han tret el nas.
dilluns, 1 / agost / 2011
Amb en Pere i l’Anton, anem a Sant Feliu de Guíxols a celebrar-hi la festa major. Arribem just i, quan he aparcat, arribo a l’església quan ja es canta el sal responsorial: “El Senyor és la meva roca; el Senyor, el meu cant. Ell ha estat el meu cant: en ell confio, i no tinc por”. Em quedo entre la gent, al final de l’església, i segueixo la celebració on hi concelebren 11 companys. L’un és de Can Trefins i és capellà de Terrassa: es veu que és especialista en cinema de terror. Ben bé que entre tots, ho fem tot.
Quan està acabant la celebració vaig fins el carrer Antoni Campany, el carrer on hi ha el jutjat. Allà hi havia viscut el meu avi Pep, a casa del seu oncle en Joan Brugada Campderrich fent-hi d’aprenent de la fleca de la família. Quan l’avi n’hagué après, retornà a Banyoles i hi obrí una fleca a la plaça Major (a les darreries del s. XIX o principis del XX), on actualment hi ha la pastisseria de Can Mercader. La fleca de l’oncle Joan esdevingué La Vienesa que, cap a l’any 20, l’adquirí l’Arcadi que posteriorment la traslladà a la Rambla, com em recorda i m’informa la mare d’en Joan N.. El fill de l’oncle Joan, en Jaumet Brugada Sarquella (en Raspetes), va obrir una fleca a Barcelona, prop de la plaça de Sant Jaume. La filla de l’oncle i germà d’en Jaumet, la Cinteta, s’emmaridà amb en Narcís Cornellà, el que inicià els Cafès Cornellà a Girona. En Narcís Cornellà va ser el meu padrí de bateig. Un tercer fill d’en Joan, que també es deia Joan, vivia a Palamós on va fer de pescador. Fills d’en Jaumet van ser en Joan, en Jaume i la Júlia, que va viure i morir a Frankfurt. Precisament, quan retorno a l’església, se’m presenta i em saluda en Juanjo Garcia, actualment regidor de l’Ajuntament Ganxó, i que està casat amb la Glòria Brugada, filla d’en Jaume i besnéta de l’oncle Joan Brugada (i jo, besnét del seu germà gran, en Jaume Brugada). I així cloem el cercle.
Amb els capellans, dinem plegats, mentre sadollem la mirada amb la blavor del mar i, el cor, amb el bon companyerisme. Hi ha qui, ben documentat, comenta que una bona proporció dels capellans ordenats aquests darrers anys pel cardenal Rouco, a Madrid, s’han desordenat i secularitzat al cap de poc. També comentem les perspectives que es van obrint o, potser seria millor dit, tancant.
A la tarda em proposo treballar amb el dossier de comiat dels carmelites. Ve a visitar-me en Lluís i parlem de la manera de ser de Palafrugell i de com situar-s’hi. Em parla del darrer llibre de Hans Kung, molt crític. I al vespre, una mare nascuda a La Habana ve a demanar-me el bateig per la seva filla.
dimarts, 2 / agost / 2011
“Dels àngels, Mare i Regina, a tot mal deu-nos Remei: Vós que teniu milers d’àngels posats al vostre servei”. És l’aniversari i l’onomàstica de la meva germana gran (n. 1944). I un record per la Marina de Els Àngels.
Al migdia, amb en Joan, anem a casa d’en Tano i de la Blandinne. En Tano és tan bon cuiner com bon artista. No és d’estranyar que al seu restaurant de Copenhaguen, hi havien menjat, més d’una vegada, diversos membres de la família reial danesa i d’altres personatges de la ciutat. També havia obert un bon restaurant a la place des Carmes al centre històric d’Avinyò. En definitiva, dinem a cos de rei: una mena de lasanya i una carn estofada, tot cuinat de forma molt lleugera i agradable i que anem cruspint amb calma, tot parlant afablement. I per postres, un sorbet de llimó. Entre altres coses, parlem de les raons de les nostres vocacions i del nostre futur, a Barcelona i a Anglès.
La missa vespertina té accent episcopal. Quan, a les confraresses del Roser, els dic que vindrà a celebrar un bisbe, alguna vol marxar perquè es pensa que ve “el” bisbe. Don Erminio de Scalzi, abat de la basílica de Sant’Abrogio i bisbe del centre de Milà, passa uns dies a Aigua Xelida, a casa de la família Portiglia. L’acompanyen Don Roberto Davanzo, responsable de Caritas Ambrosiana, la de Milà, i Don Norberto Donghi, Arxiprest de Lissone. L’estiu passat no els va ser possible venir i m’expressen el condol per la mort de la mare. Tal com hem fet les altres vegades que han celebrat aquí, a la celebració combinem el català i l’italià. Quan acabem la celebració, en Joan ens treu una fotografia. Un dels acompanyants diu: “sant’ Ambrogio con sant Gervasio e sant Protasio”. Jo afegeixo: “ i sant Vidal, patró de Regincós, pare de sant Gervasi i sant Protasi”. Certo, exclamen! Em parlen de la possibilitat d’anar a Milà per atendre els emigrants que parlen espanyol. No estaria malament.
Amb en Pere Colomer ens passem dues hores treballant amb el dossier de record dels carmelites. Aquest dossier sembla un dels suplicis de Tàntal.
dimecres, 3 / agost / 2011
Cap a les 3 han començat a esclatar petards i coets a dojo: ves a saber què és el que es celebra. Des de començament de juliol fins ara, al matí hem perdut mitja hora de sol i, al vespre, vint minuts llargs. A aquest pas, quedarem a les fosques.
A voltes hi ha coses que voldries fer i viure amb discreció, però trobes tot un munt de persones conegudes que et van saludant i posant en evidència aquell fet. A voltes hi ha coses que voldries que tothom conegués, i ningú se n’assabenta, ni tan sols els més propers. Llegeixo un poema d’en Joan Vinyoli: Tot és ara i res...
La Lluïsa pateix perquè, amb tants àpats i dinars, m’engreixaré. No voldria pas arribar a Anglès amb la boca torçada! Però, anant pel món un aprèn a menjar amb mesura i sobretot un aprèn a gaudir del més important que hi ha a una taula que no és altra cosa que l’amistat i l’afecte. Gràcies, Maria i Josep. I gràcies per la instantània emmarcada de la processó de Corpus. Pel carrer, em trobo amb la Cinta i em cal consolar-la.
Les tardes em queden curtes, però l’estona que esmerço al dossier dels carmelites, em condeix. En Paco em comenta que, a l’església, ha tingut un petit sarau amb el nostre pispa de cada dia. I després de la missa, atenc dues parelles que preparen el seu casament.
Acabo la jornada amb la família Portiglia, a Aigua Xelida, amb el bisbe Erminio i els seus acompanyants Roberto i Norberto. Parlem de Milà, de Palafrugell, d’Anglès, de la situació de l’Església, del procés d’elecció de bisbes, de les vocacions, de les famílies d’emigrants, de l’I phone, de la crisi i la situació econòmica... i també del Barça (en Roberto n’és bon seguidor i coneix les minúcies i els detalls del futbol). Arribo a la rectoria cap a les 12 i contesto un parell de missatges. I fins demà, si a Déu plau.
dijous, 4 / agost / 2011
És la festa del sant patró dels rectors de poble: sant Joan M. Vianney. Va ser rector durant 41 anys del mateix poble, Ars-sur-Formans . M’ho recordava Don Roberto. Quan convé, els sants es vol que siguin models a imitar. Però, només quan convé. Mn. Josep Masllobet, a Calella, em deia que, quan visità la rectoria on vivia el sant, va pensar que molts capellans d’aquí no la tenien pas tan còmode.
Mn. Pere va a fer-se una analítica i celebro jo la missa a l’asil. Sortint, em trobo amb la Margarita, i se’m posa a plorar. Ja hi som! Poc ens en sortirem!
Ve en Marc, el tècnic dels sistemes de seguretat. És el la Cellera i serem veïns de poble, tot i que sembla que entre els d’Anglès i els de la Cellera hi ha una rivalitat ancestral amb episodis pintorescs. Estem feinejant per l’església més d’una hora i mitja (jo, aguantant l’escala). Quan acabem, dic en Marc que provi d’obrir una de les caixetes de les almoines. Quan ho intenta, es dispara la mini alarma i fa un bot de sorpresa. Bé que va.
Davant de l’església, en Rodolfo Candelària se m’acomiada. Sempre ha estat molt considerat amb mi, i quan em parla, es treu el barret que el cofa.
Dino a casa, amb la Carme, en Josep i la Nuri: una mica de gaspatxo, unes fesoles de Santa Pau passades per la paella i quatre capellans fregits (bons, com mai!).
I pel dossier de comiat dels frares, m’arriben les cartes de comiat d’en Manel Moltalban i la carta d’en Joan. I vaig revisant els altres textos i col·locant fotografies.
En David Parreño, amb la seva germana l’Helena, em ve a fer unes fotografies i penja l’entrevista que em va fer al seu bloc {cliqueu aquí i la podreu llegir. També ja està enllestida la que es publicarà a la Revista de Palafrugell.
La Victòria no em vol veure denerit i em porta una safata amb bacallà al pill-pill. En tindré per anar fent.
Quan estic per pujar al pis de la rectoria, em ve un atac d’asma. Sembla que haig de treure per la boca el fetge, els ronyons i l’estómac. Definitivament: l’aire condicionat del cotxe no em prova.
divendres, 5 / agost / 2011
És la diada de la Mare de Déu de les Neus: felicitats a les que porten aquest nom tan refrescant! També a les Edurne (que significa Neus en basc).
Esmerço bona part del matí a preparar el dossier de comiat dels carmelites. Els alcaldes i exalcaldes de Mont-ras i Palafrugell hi tenen una carta. El més difícil és saber quins han estat els priors anteriors al P. Miquel i la cronologia de la seva estada a Palafrugell.
Dino al convent. Hi som en Joan, l’Anton i jo. En Pere no es troba massa bé i, l’Enric, no ha pogut venir. On n’hi ha dos o tres de reunits...
A la missa al geriàtric hi continua participant gent (unes 80 persones) i en vaig coneixent. N’hi ha de tot l’entorn: Pals, Palamós, Begur... Hi he anat caminant i en torno a peu. Arribo suat a la rectoria i una dutxa es posa d’allò més bé.
Aquests dies, a la missa vespertina, s’acostuma a veure-hi més gent (una cinquantena de persones). Sovint hi destaca la presència d’algun grup que fa memòria d’algun familiar. Quan surto de l’església una àvia em comenta coses de Mn. Rafel i de quan Judes era fadrí, que sembla ser que coincideix amb quan les granotes s’afaitaven.
A la rectoria em ve a trobar la vídua d’en Ginés (84a) amb els seus familiars per preparar un xic les exèquies del seu marit que morí ahir a Madrid. Solien venir cada any a passar uns dies aquí, a començament del novembre. Participaven a la missa al cementiri, on em saludaven i solia encomanar-me una missa en sufragi de la seva mare (Pilar Capellà) pel dia de santa Llúcia. Tot i viure a Madrid, es sentia molt català. La Petra, la seva vídua, tot i ser de Sòria, parla el català perfectament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada