dijous, 4 d’agost de 2011

Al meu germà Martirià - Carta d'en Josep Frigola des de Níger

Tal com et deia fa uns dies, tinc ganes d’acompanyar-te en aquests moments de transició i trifulga. De moment, em trobo amb la pantalla blanca davant meu i començo a descabdellar la troca interior sense saber massa què en sortirà de bo. Sigues comprensiu.

M’he anat posant en comunió amb la mica de rebombori que suposen els nous nomenaments de la diòcesi.  He pregat sovint. Per tu, pels fins ara teus i pels encara no teus. Teus? Nostres, més ben dit. He intentat entrellucar el rerefons del que m’havies comunicat breument i del que escrius en el teu diari. He descobert la primera reacció impulsiva, com et costava empassar i pair aquest nomenament. Després, hi ha hagut el devessall de sentiments. Els teus, els que vas espigolant prop de la gent que t’estima. També hi deu haver racons de resignació i desencís. Un pèl de revolta, potser?  Ara que t’havies escarrassat amb tan bones iniciatives pastorals!

Que et diguin que t’estimen molt i que els sap greu que te’n vagis, em sembla ue ho pots interpretar de dues maneres: per un costat, ben cert, encara et podries quedar uns anys més; per l’altre, t’encoratgen a ser igual o millor pertot on vagis d’aquí endavant. I és precisament això últim el que et dóna la clau de l’alliberament. La perspectiva que se’t obre encara és més maca. Comporta més esperança. D’entrada, tens poques probabilitats de recular i en tens moltes més d’avançar en tots sentits.

Potser, és això mateix que ja he pogut constatar en els darrers escrits. El nou rector arriba i l’aculls, tu ja et sents benvingut a Anglès, ells t’acullen virtualment des d’ara. Tens bons companys allà amb qui compartir i fer penya. D’acord, no has demanat el canvi ni t’agrada. Cert, moltes vegades les raons que donen no són prou raonades. Pensa però que Déu sí que té Raó quan, a través de joioses i penoses circumstàncies, ens va guiant i encaminant cap a fer la seva voluntat.  Estic segur que la mare Marina ho veu així; gairebé li sento dir-nos que el que de veritat compte és la raó més preuada que ens proposa l’evangeli: anar pel món fent el bé.

Martirià, Palafrugell no t’anava gros i Anglès no t’ha d’anar petit! El Regne de Déu és immens en cada persona i en cada comunitat. Probablement tens més gent conreada que t’espera allà que no has tingut mai en aquest Empordà – Costa Brava ermats. No sé com ho veus, però a mi m’ha entusiasmat sempre poder tornar a començar. Estàs al pic de no tenir necessitat de demostrar res, ni a tu mateix ni a ningú. Pots arremangar-te les mànigues de nou i posar l’esperit en solfa per a fer tot el que convingui. Pots desfermar moltes hores al servei de qui ho necessita més.

Acabo. Em vares oferir una plataforma de relació i d’ajuda a Palafrugell. T’ho agraeixo de tot cor.  Continuaré seguint les teves petjades, no per aprofitar-me’n, sinó per poder estendre més l’esperit i l’acció missioners que ens agermanen. Vaig celebrar una missa a Anglès durant les vacances passades, quan en Fèlix Mussoll se’n anava a Salt, i vaig tenir-ne una grata impressió. Ànim, deixa’t de punyetes. La teva hora arriba. Tens una sort com mai a la vida, ho tens tot a l’abast. Lo que has de ser i fer és ben teu i la Missió encomanada és ben seva. Només cal capbussar-s’hi.

Una abraçada ben forta,  Josep

Cap comentari:

Publica un comentari