dissabte, 27 d’agost del 2011

Per sant Bartomeu, el meló teu i el raïm, meu

dissabte, 20 / agost / 2011

És clar que Palafrugell no és una població de famílies levítiques. Fa molt temps que no n’ha emergit cap capellà o religiós. Com els recorden sempre els “superiors”, no cal dir que els capellans que hi hem passat també en deurem tenir alguna responsabilitat:  Mn. Josep Oriol, Mn. Josep Quer, jo mateix... i els vicaris: Mn. Lluís Vilà, Mn. Martí Alabau, Mn. Vicenç Fiol, Mn. Benet Galí, Mn. Joan Planellas, Mn. Josep Lluís Muñoz...

El cert és que el darrer capellà nascut a Palafrugell ha estat en Lluís Sitjas, que ja fa na colla d’anys que no exerceix. L’altre és Mn. Joan Prats (que em batejà a mi), de família procedent de Besalú i nascut a Calella on el seu pare n’era el mestre. I més antics, encara, són els dos germans jesuïtes de Can Salvi de l’Oli, els germans Colls Gispert Saüc (i un parell de germanes religioses). Una religiosa del Cotolengo  i palafrugellenca és la filla d’en Miquel Juscafresa. L’altra religiosa de Palafrugell és l’Ascensió Causa, la germana d’en Bernat. La mare dels jesuïtes Benítez Riera (també una germana de la Companyia de Maria) procedeix de Can Riera de Llofriu. També hi ha altres religiosos vinculats amb Palafrugell (si bé no en són): el germà d’en Toni del Taper (que és marista), el germà de la Tere Bonmatí (que es claretià), i altres capellans: el germà de l’Enric M., el cosí dels Cama Bofill, en Pedro de Conca (germà d’una noia que viu aquí), un cosí de la Carme (el jesuïta Enric Puig)...
Beneeixo dos casaments. El del matí és el darrer que celebro a Sant Martí, entre un noi d’aquí i una noia romanesa. A la tarda, és a Sant Sebastià: la noia és catalana i el noi hondureny. L’església és plena i a cada banc hi ha algú d’una nacionalitat diferent: semblem una assemblea de l’ONU. M’agrada conèixer-hi i saludar en Quelic Berga Carreras, el fill de d’escriptor Miquel Berga i Bagué.     

De nou trobo la sagristia de Sant Sebastià plena de cadires de l’hotel, com si en fos un magatzem de mals endreços. Ja pots anar xiulant... Però no m’hi poso pedres al fetge: canviar vol dir també oblidar temes com aquest.

A Can Grau em porten un palet de capses de cartró –fortes i de la mida adequada- per guardar-hi els llibres. Un bon favor que em fan!

A la missa anticipada s’hi veu força gent de la que participa i canta. Abans de la comunió haig d’avisar que, especialment les senyores, vigilin amb els bolsos. Sembla que tothom entén la consigna i hi ha un moviment general d’arrapar les bosses. De fet, totes les senyores, venen a combregar amb la bossa penjada als braços. Hi fan d’escolà la Mireia i la Marta: fa dies que no hi ve la Maria Mei.
Sortint de l’església, amb alguns representants de Caritas, vaig a sopar a Els Ametllers participant a la degustació del menjar típic del Ramadà que ha preparat la comunitat musulmana. Hi coincideixo amb l’alcalde, varis regidors, col·laboradors del Gram...

diumenge, 21 / agost / 2011

Un bon temporal de vent i pluja s’ha aliat amb els indignats amb la visita del papa i els ha aigualit la vetlla de pregària. Val a dir que els organitzadors de la trobada no van valorar per res la climatologia possible i probable d’aquests dies al centre de la península. Senzillament, manca de consideració als dòcils assistents.

Aquests dies és interessant donar una ullada als comentaris periodístics valorant la Jornada Mundial de la Joventut. Hi ha els que responen a les consignes d’entusiasme i hi ha als qui s’alien al rebuig purament visceral. L’Enric Juliana fa els seus comentaris subtils que recullen tota mena de postures des d’un punt de vista més equilibrat i racional. Ahir afirmava que Joan Pau II va iniciar les jornades de la joventut com una alternativa i rèplica a les unes jornades que s’organitzaven al bloc soviètic, com es pot llegir a l’article L'ESPANYA BLANCA . Avui ens regala amb LA LÍNEA BERTONE . Amb tot, queda clar que el fet religiós no és una realitat irrellevant i que, ni els creients han de voler estar contra la societat ni la societat (sobretot els seus responsables) poden menysprear els creients.

A les misses ja s’hi nota una petita davallada de participants. A les misses del matí, no hi ha escolans. A la del vespre, en fa en Damià. Després de la missa de les 10, em ve a acomiadar en Marc Planagumà, un bon esportista que m'honora amb la seva amistat. Ja té cap a 18 anys. Quan un jove dels que he conegut se m’acomiada, em commou especialment. I em diu que li agrada llegir aquest DIARI DEL CAPELLÀ.

Al migdia celebro el darrer bateig que hi havia programat. Als casaments d’ahir constatava la barreja que hi ha en les parelles que es formen darrerament. Avui n’he batejat un dels resultats: l’Emma Jeanne. La mare és navarresa catalana, el pare és neozelandès i, la nena, nascuda a Dublín. A aquestes alçades, la multiculturalitat ja no la pot aturar ningú.

Dino a casa de la Roser i en Josep M., amb la Clàudia i en Xavier, l’Oriol i la Júlia. A la sobretaula s’hi afegeixen la Dolors, l’Esteve i l’Elena. A més d’una taula que sembla una catifa de corpus, m’obsequien amb el llibre LA XEFLA RECEPTARI, una perla bibliogràfica. Entre moltes coses contrastem criteris entorn de les classes de religió i de la catequesi.     

Explico a una persona els llocs on vaig destinat i em diu que no ho entén i si li puc explicar en castellà: “Pues si, me destinan a Inglés, Buenamañana, San Julián del Laurel, San Martín del Embalse y Constantinos”. Total que tampoc se n’assabenta. I és que quan no hi ha ganes d’entendre el que es diu, ja pots dir-ho en la llengua que vulguis. O sigui que, ja pots anar xiulant... 

dilluns, 22 / agost / 2011

Tot i trobar-me molt sovint amb el fet de la mort, a nivell emocional aquesta realitat sempre m’afecta,  i si alguna mort m’afecta amb més força, és la mort d’una persona jove. Llegint el diari, m’assabento de la mort d’un noi de 15 anys, en Christian Martínez Lopez, el divendres a la tarda, a Bonmatí. Quina sotragada pels pares i per tot el seu entorn.  Que el Senyor els doni força i pau. M’adono que el DIARI DEL CAPELLÀ ja el segueix algú de Bonmatí (en Xavier Sarsanedes).   

Vaig cap a Castelló d’Empúries on em trobo amb uns amics alacantins: en Ricard, en Remi i l’Ascensió. Els ha encantat la basílica castellonina. Ens adrecem cap a Cadaqués. La carretera va molt plena i, per entrar a la població, ens cal fer uns cinc quilòmetres de cua. Ens espera l’Honest i ens acompanya per trobar un forat on aparcar fins deixar el cotxe mig esperxat. I anem a la rectoria on ens acull en Jaume. I anem a dinar. 

Un cop hem dinat i descansat, estem una bona estona parlant de temes eclesials. És interessant compartir punts de visió des d’altres perspectives però amb des de plantejaments comuns. En Ricard és el rector de Banyeres de Mariola. En Remi és professor i consultor de dret canònic a València i l’acompanya la seva muller, l’Ascensión.   

L’Honest ens fa enfilar a dalt de tot del campanar de Cadaquès: quin panorama!. Pujant i baixant del campanar saludo l’organista, l’Anne Marie.

A l’església de Cadaqués hi venen un grup de jovent que retorna de la JMJ. Són de Torri del Benaco  (al costat del Lago di Garda i prop de Verona), població italiana agermanada amb Cadaqués. Amb els capellans que els acompanyen (D. Luca, D. Michele, D. Luca) concelebrem la “seva” missa. Quan acabem la missa arriba el segon pullman de joves (d’una població veïna a Torre de Benaco) que també volen celebrar la “seva” missa. Sembla que, per molt que el papa els digués que “anessin a les parròquies”, ells obvien aquest enviament.

Sopem a la terrassa i comentem les actituds poc parroquials que han mostrat els consiliaris que han acompanyat els joves italians que han participat a la missa. També analitzem alguns elements de la JMJ: el poc protagonisme dels kikos, la pluralitat musical, l’actitud més respectuosa del jovent (ha baixat el papanatisme d’altres trobades que ni tan sols es deixava parlar el papa) i, òbviament, els subtils missatges del sant pare...

dimarts, 23 / agost / 2011

He descansat molt bé mentre el so de les onades m’arribava talment un gronxador. M’assec al llit i contemplo la sortida del sol a l’altra banda de la badia de Cadaqués: un dels espectacles més fascinants i suggerents que ens pot oferir la natura i el seu Creador.

Amb en Ricard, en Remi i l’Ascensió esmorzem tot comentant els incidents d’ahir . Quan acabem, s’acomiaden d’en Jaume, de la seva mare i de mi i  parteixen cap Alacant. Jo em quedo fins la tarda.

Comentant la JMJ, llegeixo els articles de l’Enric Juliana JÀUREGUI TENIA RAÓ i el d’ahir, LA TERCERA VIA . També és interessant el d’Antoni Puigverd  RATZINGUER I ELS DOS SORDS . Amb tot els considero un pèl massa optimistes: se’ns acabarà la paciència.

Amb en Jaume anem fins a el Castell de Sant Jaume o de les Creus, un indret que evoca un possible inici del camí Compostel·là a l’extrem oriental de la península. Tot passejant, identifiquem les cases de la família Rahola i la caseta de la família Riba que els aconseguí la Rosa Leveroni quan en Carles Riba i la Clementina Arderiu retornaren de l’exili. Ara hi habita la branca Riba Romeva, entre altres, en Pau. També anem saludant gent coneguda: en Roger, en Pere Vehí...

Dino amb en Jaume, la seva mare (la Rosa), la Montse i l’Honest. Després d’una mica de migdiada, anem al Museu de Cadaqués a visitar l’exposició  DEL PRIMER DALÍ AL MANIFEST GROC 1914 - 1928 amb una bona col·lecció de dibuixos, aquarel·les, olis del noi Dalí (amb incursions a l’impressionisme, el noucentisme, el cubisme... ). Me n’emporto el catàleg que m’ajudarà a conèixer el primer Dalí.

Prop de 2/4 de 6t surto cap a Palafrugell on hi arribo allà a ¾ de 7t. Encara tinc temps de refrescar-me amb una dutxa freda. Celebro la missa i, sortint, estic una estona amb en Ramon Piferrer i l’Àngela Martí que preparen un treball sobre els Pastorets a Palafrugell.   

dimecres, 24 / agost / 2011

M’agrada l’article de l’Antoni Puigverd  DOS MORTS I UNA PREGUNTA .

Al matí vaig al tanatori per oficiar les exèquies de l’Antonio. Quan retorno, feinejo una mica per la rectoria. Al migdia en Lluís em grava una entrevista per emetre a la TV COSTA BRAVA: al Casal (terrassa i auditori Cor Obert) i a l’església (davant del Mural de la Pau). Em diuen que s’emetrà la segona setmana de setembre.  

Vaig a dinar amb la Caty, en Joan i el matrimoni Vilaseca. Els ulls se’m sadollen de mar: serà la darrera vegada que el contemplo essent a Palafrugell?

Al vespre, reparteixo rosaris a les confraresses del Roser i també als  qui participen a les misses. Els dic que el més important no és l’objecte sinó dir-lo. 

Al despatx atenc un parell de visites per parlar una estona de problemes familiars. A les acaballes, les confidències es fan intenses. Acompanyar la gent és fonamental en la meva tasca, i no només sagramentalment. I em pregunto, si he correspost suficientment a aquest servei que se m’ha encomanat.

“Adéu, adéu! L’occident és tot en foc: el jorn mor a poc a poc. Dins el bosc l’oreig suau ens ve a dir adéu-siau! Dormiu en pau!”

dijous, 25 / agost / 2011 

A Cadaqués hi vaig dormir com un tronc. Però fa dies que no descanso bé i qualsevol petita fressa em desvetlla. És clar que, al carrer, tot hi ressona, i quan hi passa alguna moto incontrolada –cada vegada més -, sembla que la moto entri al dormitori. I la xafogor intensa tampoc m’hi ajuda gens.

En Julio m’acompanya a visitar una família. Tenen una col·lecció amb més de 4000 pessebres: impressionant! N’hi ha de tot el món: napolitans, marsellesos, mexicans, catalans, portuguesos, peruans... I de totes mides i de totes les qualitats. N’hi ha d’en Juan de Herrera (+ 1597), d’en Josep M. Trayter d’Olot, de Lladró, de l’Andy Warhol (+ 1987)... Valdria la pena tenir-los exposats permanentment en algun indret pessebrístic.    

Dino a la rectoria: quina tranquil·litat! I a primera hora de la tarda tinc les exèquies d’en Josep, el marit de l’Antònia a qui saludo cada divendres al geriàtric Palafrugell Gent Gran. Quan acabo la cerimònia em ve a saludar en Lluís Bofill Colomer. Amb el seu germà, m’havia fet d’escolà a Colomers. Ara és tiple a la Principal de Cassà. Em recorda alguna anècdota de quan feia d’escolà i em comunica que en Jaume Canteys, un noi disminuït que també feia d’escolà, ja és mort. És curiós, però m’adono que molta gent em recorda per anècdotes.

Al vespre hi ha la missa de comiat dels carmelites descalços. L’església del convent queda atapeïda (amb força gent al convent)  i hi participen prop de  200 persones. Presideix el P. Agustí Borrell (el provincial) i hi concelebrem el P. Àngel, el P. Joan, Mn. Anton, Mn. Pere, el G. Pere Rodó i jo mateix. Hi ha emoció a l’ambient si bé des de la serenitat. L’assemblea l’obre en Juli, l’alcalde, que agraeix el servei realitzat, lamenta la clausura del convent i convida a suplir, d’alguna manera, el buit que es deixa. Al final presento el dossier, el llibre ELS CARMELITES DESCALÇOS A PALAFRUGELL 1917 – 2011 (de fet, hauria de ser 1918). La celebració s’allarga a l’atri amb un xic de beguda. Amb els pares d’en Joan, la germana, la neboda, en Joan, en Pere i alguns capellans anem a sopar plegats. Acabem tard. Al restaurant (Tennis Llafranc) també hi sopa la colla del Punyalet que cofen, amb una barretina, el gendre Alsius de Madrid.  

divendres, 26 / agost / 2011

A mig matí hi ha la missa a l’asil, en honor de santa Teresa de Jesús Jornet. Em toca presidir. També hi ha Mn. Pere, el P. Joan, Mn. Josep de Sant Antoni, Mn. Anton i Mn. Jesús Franco.  A l’homilia presento una reflexió sobre les diverses situacions que ha viscut la parròquia aquests darrers 160 anys, a partir d’un comentari que va fer l’Agustí Borrell. En aquell moment, a Palafrugell, no hi havia cap congregació. Després del servei i la companyia de diverses comunitats religioses (Concepcionistes, Vedrunes, Maristes, Vetlladores, Carmelites), ara només hi romandran les germanetes dels ancians desemparats, com un icona que vol recordar a la comunitat parroquial ha de potenciar l’actitud de servei als desvalguts de la nostra societat, a l’estil del Bon Samarità i del relleu de sant Martí partint la capa a la façana de l’església parroquial. I l’actitud de servei als desvalguts és el que debò valora el Senyor (Mt. 25).  

Quan acaba la celebració saludo els ancians més coneguts: l’Eusèbia, la Quimeta, en Félix, en Quim, la Conxita...   M’escapo de l’asil i aprofito un moment per arribar-me a l’oficina de correus i per fer un parell de gestions a  oficines bancàries.

Dinem junts amb en Pere, en Jordi, en Josep, en Jesús, en Pere Rodó, en Pep, el Josep i jo. No estic per romansos: ja em sento foraster.

A la tarda vaig a celebrar al geriàtric. Preguem per en Josep i animo l’Antònia, la seva vídua. Sortint, el cel amenaça pluja i, poc abans de les 7, comença a caure una bona ploguda: uns 9 litres. L’aire es refresca. En Miquel i en Pere enllesteixen les comandes de nous llibres dels carmelites.

Després de la missa, amb en Miquel i la M. Rosa, comencem a encapsar els llibres. Omplim una quarantena de capses i encara no estem a la meitat. S’acosta la setmana tràgica.

2 comentaris:

  1. Ànims i força, gràcies a aquest bon invent del blog, et podrem seguir allà on vagis. Vindrem a veure't! I et trobarem molt a faltar.

    ResponElimina
  2. Com a complement de l'història dels capellans,monges,frares,etc.,que han sortit de Palafrugell, recordo que quan hi havia de vicaris l'Antonio Recio i Mn. Barcons i siguent Rector Mn.Josep Oriol hi va haver una fornada de CINC/SIS seminaristes,en Quim Ruiz,en Jordi Oliu,en Joan Vilaseca, un fill de un Guàrdi Civil que crec recordar que es deia Bartolo i jo i algú més que potser era de Mont-Ras,aixó devia ser per els anys 1960/1965

    ResponElimina