JESÚS RENTA ELS PEUS: VES PER ON! 

    M'agrada predicar a raig, que no vol dir que les homilies les faci sense pensar; però m'agrada fer-ho en un to cordial, és a dir, de cor a cor. Algú em diu que li agrada el meu estil i el què dic. La majoria no diu res. En algun lloc on he estat, mai han fet cap comentari dels meus sermons, ni si els agradava o no. 

    Algunes homilies m'agrada escriure-les i donar-les a conèixer. En tinc algunes de guardades. Amb el temps, algunes em semblen       més encertades que d'altres. 

    A al DIARI DEL CAPELLÀ n'hi he publicat alguna. Avui publico la del darrer Dijous Sant , el passat 17 d'abril d'enguany. Em vaig inspirar en una pintura de Sieger Köder sobre el rentament de peus de Jesús, un gest de Jesús especialment significatiu molt propi de la celebració del Dijous Sant. Ja em direu el  què: ho espero i ho agraeixo.

És sorprenent que la lectura més rellevant del dijous sant, l’Evangeli, presenti precisament l’episodi del rentament dels peus, tal com ens narra l’evangeli de sant Joan; mentre la institució de l’Eucaristia queda més en un segon pla, recordada per l’apòstol sant Pau a la seva primera carta als cristians de Corint.

Sieger Köder (1915 – 2015), prevere alemany va fer de la seva tècnica artística la seva eina apostòlica pintà EL SENYOR QUE RENTA ELS PEUS A PERE  (oli sobre llenç, 90 x 70), una bona reflexió artística sobre el Dijous Sant i sobre la reconciliació.

 

La reconciliació ni es mereix ni s’assoleix, senzillant es rep. És un do gratuït que costa d’entendre i fins i tot, d’acceptar. És el mateix Pere qui ho experimenta, com hem escoltat.

 

L’escena pintada per Sieger Köder està desbordada per dues taques de color que defineixen els dos personatges: sembla que no tinguessin prou espai i s’haguessin superposat l’una a l’altra, en una postura forçada. Jesús està agenollat a punt de rentar els peus a Pere, en el darrer sopar (Jo 13, 1-16).

Pere està assegut, amb els peus introduïts a l’aigua. Una mà està suaument posada amb afecte a l’espatlla de Jesús, la qual cosa indica la relació d’intimitat que hi ha entre els dos. Pere, està  completament inclinat, gairebé humiliat, sobre la seva acció. A Jesús no li interessen les excuses, sinó els seus peus: sens dubte, la part del cos, la part del cos més indigna en estar constantment en contacte amb la pols del camí. 

 

Jesús va vestit amb l’”efod”, el mantell típic dels rabins i dels sacerdots jueus. Com és possible que un jueu honorable es rebaixi a fer una feina d’esclau? Com és possible que tot un Déu, s’abaixi , s’humiliï fins a rentar els peus d’un pobre pescador, els peus d’un pecador? Aquí rau la clau del quadre i de l’escena evangèlica: ¿qui és aquest Déu que ve a rentar-nos els peus? Mai no s’havia pintat la “kenosi” de Déu de forma tan evident.

 

José Luís Martín Descalzo deia: " En aquell temps cap jueu estava obligat a rentar els peus als seus propis amos, per demostrar que un jueu no era esclau. Únicament una mare o un esclau hagués pogut fer el que Jesús va fer aquella nit. La mare, els peus dels seus fills petits, però a ningú més. L'esclau als seus amos i però a ningú més. La mare, contenta, per amor. Però els dotze no són ni fills ni amos de Jesús "    (Jose Luis Martín Descalzo, Vida y misterio de Jesús de Nazaret, Salamanca 1988, Sígueme, vol. III, pág. 157..)

 

UN ROSTRE A L'AIGUA BRUTA

Posa't al lloc de Pere. Descalça't. Posa al davant teu tot allò que et fa vergonya. En el fons no som tan diferents de Pere. Aquell que negarà tres vegades el seu amic, ara no es vol deixar rentar els peus per ell. Com pot permetre que el seu mestre es rebaixi a netejar-li els peus bruts a ell!  

 

Nosaltres fem el mateix. Creiem que el nostre pecat no és digne de Déu i rebutgem la idea que ens vulgui netejar, com si s'escandalitzés de la nostra debilitat. Però Jesús insisteix: “Si no et deixes rentar els peus, no tens res a veure amb mi.” És com si digués: si no em deixes entrar fins al més fosc de tu, allò que rebutges profundament al teu interior, no descobriràs mai qui sóc.

 

I fixem-nos en el gibrell de l’aigua: és precisament a l'aigua bruta de la nostra debilitat on descobrim el veritable rostre de Déu i el nostre veritable rostre. El Déu de Jesucrist només es pot veure a través de les aigües brutes del nostre pecat, perquè és on ell és, rebaixant-se, humiliant-se, guarint-me. És aquí on opera la reconciliació, a la batalla perduda de les nostres traïcions. La invocació esquinçada que sorgeix de Pere penedit, al quadre de Rembrandt, aquí té una resposta desconcertant en aquest Déu que tria el més baix de nosaltres per estimar-nos. I només a través del nostre fracàs el seu rostre es desvetlla, es desvela  com aquell que estima incondicionalment.

 

Contemplem el quadre en conjunt i, més enllà, contemplem sobretot, l’escena evangèlica. Deixem-nos mirar per la cara reflectida a l'aigua bruta. Acceptem la inclinació amorosa de Déu sobre la nostra misèria. Acceptem-la! Baixem  lentament la mà crispada del nostre orgull, i acompanyem el gest de Jesús, i si som capaços d'articular una paraula,  preguem amb el salmista: “Renteu-me, quedaré més blanc que la neu” (Sl 50).

 

I en definitiva, servint i deixant que ens serveixin, la nostra fesomia esdevé evangèlica, divina. Aquest és el sentint de la celebració d’avui i de la nostra participació habitual en l’Eucaristia: acollir el gest de servei de Jesús per així esdevenir servidor dels altres i agraït del servei dels altres.

DIJOUS SANT – 17·04·25 

 COLLEZIONE PAOLO VI. L’apertura a l’art contemporani.

 Des del 13 de desembre del 2024 fins el 02 de març del 2025 el Museu Diocesà     de Barcelona va presentar la interessant Col·lecció del Papa Pau VI amb peces     de diversos artistes com Matisse, Dalí, de Chirico, Max Beckmann, David Hockney, Henry Moore, entre altres, totes procedents de diversos regals personals dels diversos artistes al Sant Pare. Després de la mort de Pau VI (06/08/1978), el seu secretari personal, Pasquale  Macchi va traslladar la col·lecció a Brescia

 

L’amic Mn. Robert Baró Cabrera, director del Secretariat Diocesà de Barcelona, i amb qui coincidírem estudiant història a la Facultat de la Universitat Autònoma     de Barcelona, em va demanar que redactés una presentació de l’exposició.

 

El text s’ha publicat al catàleg de l’exposició COLLEZIONES PAOLO VI. L’APERTURA A L’ART CONTEMMPORANI compartint signatura amb Giuliano Zanchi (Director de la Col·lecció Pau VI), Marisa Paderni (Presentadora de la col·lecció), Helena Alonso (Comissària de l’exposició).

 

Les presentacions diverses són en català, castellà i anglès. En el cas meu, el text català es presenta a les pp.19 i 20; el castellà, a les pp. 32 i 33; i l’anglès, a les pp. 46 i 47.  

 

Tot seguit reprodueixo la presentació meva:

 

 

 

L’ART CONTEMPORANI I  L’ESGLÉSIA

 

Que actualment els museus vaticans disposin d’unes 8000 obres d’Art Contemporani d’uns 300 artistes internacionals  és un testimoni  de la valoració que l’Església i especialment el Vaticà n’ha fet, si bé no sempre n’ha arribat el ressò en els museus diocesans i als centres de culte. La col·lecció havia començat amb poc més de 900 obres (el 1973). A suara se n’ha celebrat a el 50 aniversari de la seva inauguració, i que s’havia iniciat amb Pius XII. Joan XIII havia promogut les Setmanes d’Art Sagrat expressant la missió de l’Art Sagrat atribuint-li un caràcter gairebé sacramental (28 octubre 1961). Però serà Pau VI (papa des del juny del 1963 fins l’agost del 1978) qui va valorar i emmarcar l’art contemporani en la vida cristiana i eclesial.

 

El  Vaticà II havia obert tímidament la porta a una nova comprensió de l’art en l’espai litúrgic amb la Constitució Dogmàtica sobre la Sagrada Litúrgia, SACROSANCTUM CONCILIUM,  el 5 de desembre del 1963. Dels 7 capítols, convidant a la renovació de la litúrgia eclesial, es dedica un capítol sencer (cap. VII) a reconèixer la dignitat de l’art (n. 122) i la llibertat de l’artista (c. 123) si bé calia vetllar la seva adequació a la funció litúrgica (c. 124 -127). També convida a la revisió de la legislació referent a l’art sagrat i a la formació dels clergues en l’art.  El capítol previ (c. VI) s’havia dedicat a un altre element artístic fonamental  a la litúrgia, la música.  I, a la conclusió del concili (8 de desembre del 1965), enmig dels 7 missatges finals, s’enviava un significatiu MISSATGE ALS ARTISTES. Tot plegat, una picada d’ull que no es venia del no res: Pius XII (Mediator Dei, el 20 novembre 1947 i la Instrucció sobre l’art sagrat 1952) i Joan XXIII amb les Setmanes d’Art Sagrat n’eren un bon preàmbul.

 

Amb tot, on apareix  millor l’opció per l’art i pels artistes és a l’homilia o discurs que Pau VI pronuncià a la trobada amb artistes 7 de maig del 1964, al cap d’un any d’iniciar el seu pontificat. I com un ressò d’aquesta trobada, al discurs d’inauguració de la col·lecció d’art religiós modern als Museus Vaticans, el  23 de juny del 1973. Pau VI convida a renovar l'aliança, mai del tot interrompuda però maltractada per ambdues parts als darrers temps, entre l'Església i els artistes. "El Papa és el vostre amic", deia. I afegia: «Són raons del nostre ministeri les que ens fan venir a la vostra trobada». Per què?, podríem preguntar-nos. Què hi té a veure l’Església amb el món de la creació artística? Així ho explicava Pau VI: “Tenim necessitat de vosaltres. Si prescindíssim del vostre auxili, el nostre ministeri es tornaria balbucient i incert, i es veuria obligat a fer l'esforç, diríem, de fer-se ell mateix artístic, és més, de tornar-se profètic. Per assolir la força de l'expressió lírica de la bellesa intuïtiva caldria fer coincidir el sacerdoci amb l'art» .

 

Els misteris centrals de la fe cristiana no poden ser anunciats i comunicats de manera eficaç, concreta i tangible, sense la “ministerialitat” de l’art cristià, que serveix a la litúrgia i al camí de santedat dels batejats.

 

Posteriorment, continuant el solc obert per Pau VI,   Joan Pau II (carta als artistes, 4 abril 1999),  Benet XVI (trobada amb els artistes,  21 novembre 2009) i recentment el papa Francesc (23 de juny 2023, en ocasió del 50 aniversari de la inauguració de la col·lecció d’art contemporani als Museus Vatican) convidaran els artistes a aportar el seu geni en aquesta relació entre l’univers, el transcendent i l’home, a través de l’art.

 

I així, en els darrers anys s’han introduït a l’Església el concepte de la “via pulchritudinis”, de la bellesa com un camí cap a Déu. El 2006, l'Assemblea Plenària del Consell Pontifici de la Cultura oferia una interessant reflexió i una àmplia sèrie de propostes pastorals amb el document titulat “La Via Pulchritudinis , camí d'evangelització i de diàleg”  indicant que l’art contemporani ha de ser una eina per pensar, raonar, desvetllar preguntes, obrir a nous coneixements… El diàleg entre les obres contemporànies  (com les d’altres èpoques i cultures) no pot sinó desvetllar nous punts de vista, noves reflexions, noves atencions per part dels interessants en les obres contemporànies.

 

I si  ”L’artista è Profeta e Poeta”, ben segur que Kandinsky hauria signat aquests plantejaments.¿O és que potser el papa Montini coneixia el pensament de Kandinsky?  A la seva obra profètica “DE L’ESPIRITUAL EN L’ART” (editat el 1911), Vassili Kandinsky (1866 – 1944)  contempla la vida espiritual de la humanitat com una piràmide, i l'artista ha de conduir el profà fins al cim d'aquesta piràmide a través de l'exercici commovedor de l'art. Del que és espiritual en l'art és, sobretot, la resposta personal d'un gran artista davant les dificultats del seu ofici i la necessitat de perfilar un esquema teòric en què recolzar-se. Escrit l'any 1910, quan Kandinsky tot just acabava de pintar el seu primer quadre abstracte, aquest llibre és un dels textos teòrics imprescindibles que van canviar el curs de l'art modern. José M. Valverde escriuria les CARTAS A UN CURA ESCÉPTICO EN MATERIA DE ARTE MODERNO (1959) i altres teòrics també hi fan la seva aportació (Cfr. EL SAGRAT EN L’ART, Cruïlla, 1994, a partir de les Jornades sobre El sagrat en l’art, el 1993, organitzades per la Fundació Joan Maragall i la Fundació “la Caixa”).

 

Finalment: una desaprovació als “neos” que constantment tempten el món eclesiàstic i, a la vegada, una invitació a dedicar espais a l’art contemporani (per part dels responsables eclesiàstics)  i a convidar als i les artistes a aportar–hi les seves creacions, com també a fer-les present als espais litúrgics.