diumenge, 21 d’agost de 2016

Complirem tots la promesa: vós, porteu-nos cap al cel!

dissabte, 13 / agost / 2016

Dino a Banyoles.  A la taula, estic situat entre els mini nebots i els nebots i, al meu davant, en Josep i la Carme. Celebrem la festa major d’estiu amb una bona arrossada que ha preparat en Tiri. I per molts anys!

A la tarda celebro la missa anticipada a la capella de la colònia Bonmatí. Hi tenim un record per en Joan que morí fa una setmana.

I al vespre, celebro la missa a Anglès. Ara venerem la imatge de la Mare de Déu del Remei a les misses del segon diumenge. Aquesta vegada he baixat la imatge del cambril i l’he situada a peu pla perquè tothom s’hi pugui apropar més fàcilment. Sembla que als feligresos els hi agrada. Costa saber-ho.

diumenge,  14 / agost / 2016

Celebro les misses del matí a Anglès i a Sant Martí Sapresa. A Sant Martí em fan adonar que algú ha intentat enfilar-se al teulat i li han seguit un parell de teules i la cornisa de sota. No sé que pretenien: pujar el campanar per les campanes? Ho tenien malament ja que queden a la part interior del teulat i, encara, les obertures del campanar queden molt per damunt del teulat. Potser volien accedir a l’església? Des del teulat no hi ha cap obertura que doni al interior de l’església i si ho volien fer-ho pujant al campanar, també ho tenien difícil d’entrar-hi i, a més, per la part interior hi ha encara dues portes que, òbviament, es tanquen per dintre amb furriac. O potser volien pujar a la part alta del campanar on hi voleia una senyera?... qui lo sa.

Dino a Can Tarrés. I a la tarda, llegeixo i descanso.

Al vespre celebro la missa anticipada de la Mare de Déu d’Agost. Sembla que a tothom li va bé que baixi la imatge de la Mare de Déu per ser venerada a peu pla. S’estalvien els escalons i una escala un xic dreta.


dilluns, 15 / agost / 2016

És l’Assumpció de la Mare de Déu i celebro les misses a Anglès i a Sant Martí. La participació és poc menys com la d’un diumenge. A les 12 celebro la missa a Bonmatí.

Amb en Ramon, la Montse i una cosina seva, dinem a la Codina de Susqueda. Hi ha tot de gent coneguda. Alguns no es limiten a saludar sinó que venen a fer la tertúlia a la nostra taula. Una de les persones que saludem és la Cèlia, professora de dret a la UAB i vinculada a la Comunitat de Sant Egidi.

Parlant de les dues teules que vaig trobar trencades a Sant Martí Sapresa, en Ramon comenta el que passa a l’església de La Cellera, ja fa uns anys.  Es veu que, mentre les dones feien la neteja de l’església, un galifardeu s’amagà a l’habitació de les escombres. El cert és que, quan va quedar l’església buida, aquell individu  no podia sortir del seu amagatall si no era pujant per l’escala de les golfes. Després intentà fer un orifici a la volta de la nau, però per l’alçada, era impossible baixar si no era esgalabrant-se. També ho provà des del cor... i res.

Al capvespre, quan en Ramon arribà a l’església per celebrar-hi la missa, s’adonà que hi havia runa enmig de l’església. Sense sospitar res, únicament pensant que era un despreniment, va demanar a una senyora si podia ajudar-lo a netejar l’església. I quan aquesta persona obrí l’habitació de les escombres, es trobà amb el fantasma que havia retornat allà.  Els crits de la dona foren tan monumentals que se n’assabentà tot el poble. Uns homes van córrer i van poder reduir el galifardeu fins que arribaren els mossos que ja el coneixien bé.   

Pitjor va ser aquell que se m’amagà al confessionari i, quan jo sortia de l’església, vaig sentir una fressa estranya que em va fer sospitar. Però, el temps de girar-me i fer uns passos enrere, ja em vaig trobar aquell home, fort i valent, que m’agafà per la camisa exigint-me que li lliurés els donatius. Van ser tan forts els crits que vaig fer que es sentiren des de l’exterior i ell encara fuig. Era al migdia, quan la gent anava a dinar, i algú que vingué, em digué que jo tenia la cara més blanca que la cera.  

Dimarts, 16 / agost / 2016

Al matí treballo un xic pel meu escriptori. Telefono a la meva tia Maria per felicitar-la. Estem una estona parlant. Amb 97 anys està ben eixerida.

A la tarda vaig cap a Arenys de Mar. Són uns 60 km i hi estic una hora. Deixo el cotxe aparcat al començament de la riera i baixo cap a l’església.

Hi ha molt moviment. M’adono que la festa de sant Roc és molt popular a la ciutat. A la sagristia em trobo amb Mn. Pepe. Em saluden en Maimí (el d’Arenys, clar) que portarà els cants de la celebració i l’Eudald Prat, que és el president del Consell Parroquial. També hi ha altra gent.

Quan arriba Mn. Elies Ferrer ens revestim amb els ornaments per la missa. Veig que la celebració serà solemne.

I sortim al presbiteri quan entren l’alcaldessa,els regidors, els macips, les recaptadores i els gegants. I l’església queda plena de gom a gom. L’aire és de festa grossa. Hi deu haver entre 450 i 500 persones, de les quals, una tercera part són els macips que destaquen per anar vestits de blanc, amb faixa vermella i les almorratxes a les mans. 

Val a dir que, si bé hi ha xivarri, quan es comença la celebració, es fa un relatiu silenci i tothom canta i contesta. Portava preparats 10 folis per l’homilia, però veient l’ambient la redueixo a tres folis, i tallant. I quan acabo jo, el macip major renova el vot a sant Roc que Arenys de Mar va fer el 1607.

Quan acabem la missa, els macips van a omplir d’aigua les almorratxes mentre tothom passa a venera la imatge de sant Roc cantant a ple pulmó les sis estrofes dels goigs (que van ser escrits per Mn. Martí Amagat). I quan més fort ressonen és a la tornada: “Complirem tots la promesa, Vós, porteu-nos cap al cel”. I un cop s’ha venerat el sant i s’han cantat els goigs, els macips ruixen tots els assistents amb l’aigua de les almorratxes plenes de fulles d’alfàbrega tot cridant: “sant Roc, sant Roc”. I quedo ben remullat. 

Sortint de l’església, amb Mn. Elies i l’Eudald Prat, anem a la riera on es ballen les danses d’Arenys de Mar, un seguit de danses pròpies de la població que tothom segueix amb interès.

I acabem la celebració anant a una pizzeria a sopar un xic. L’Eudald Prat em comenta que el seu pare és de La Cellera i que la seva mare era de Foixà, que es parent dels de Can Serra de Palafrugell i que es casà a Sant Sebastià de la Guarda (fa uns 10 anys) i que jo el vaig atendre (si bé el casament el va fer Mn. Martí Amagat).

Quan pujo per la riera per anar a recollir el cotxe, una senyora que ha participat a la celebració de sant Roc em saluda. Em diu que es diu M. Àngels Torner i em comenta que viu a Vitòria. Jo li parlo del bisbe emèrit  Mons. Asurmendi i de les seves estades a Palafrugell – Tamariu. La M. Àngels em comunica que morí fa una setmana.  


Li recordo l’anècdota que, un any, jo no vaig arribar a temps per celebrar la missa a Tamariu i que el bisbe es va oferir per celebrar-la i que ho va fer en català. Tothom es sorprengué i tothom li agraí amb un fort aplaudiment.

També li parlo de l’obra de l’escultor Enric Monjo a la cripta de la catedral nova de Vitòria.

Arribo a Anglès cap a mitja nit. No em costa gaire agafar el son.


dimecres, 17 / agost / 2016

Al matí ve algú al despatx. També preparo el text del suplement. Vaig a dinar a Banyoles.

Em comuniquen la mort de la Quimeta Bosch de Can Jan de Sant Martí Sapresa (76 anys).

Celebro la missa vespertina a Anglès.

dijous, 18 / agost / 2016

Tenim un dia xafogós. Vaig a dinar a fora. Enllesteixo el text del suplement i l’envio a la impremta.

A la tarda vaig a Sant Martí Sapresa i hi oficio les exèquies de la Quimeta Bosch de Can Jan. Els enterraments a les parròquies de pagès són particularment entranyables i més quan hi ha coneixença amb la persona difunta que participava cada diumenge a la missa amb el seu marit, en Lluís.

Després de la missa vespertina a Anglès, vaig a Girona per participar a la reunió de la junta de la V. Congregació de la M. de D. dels Dolors. Hi som en Francesc, l’Antoni, l’Anna, la Pilar, l’Emi, la Titon, en Narcís, en Josep i jo. Parlem un xic del nou curs. I quan acabem, fem un sopadic que es posa molt bé.


divendres, 19 / agost / 2016

Cap a dos quarts d’una vaig cap a La Cellera. En Ramon ens convida visitar el taller del pintor Xevi Vilaró. M’interessa veure la seva tècnica i el seu plantejament artístic on es combina neorealisme, surrealisme, denúncia social... amb referències subjacents a el Hieronymus Bosch i a Frida Kahlo.

Dinem a Can Vernis. Continuem parlant d’en Xavi i també d’altres temes vinculats amb la nostra feina.  Avui també ens acompanya l’Ignasi i ens comenta la situació del seus fills.


Cap comentari:

Publica un comentari