dimecres, 3 de gener de 2018

ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME - 13

1.  SANT TORNEM-HI 

Com ja he explicat alguna altra vegada, vaig iniciar aquest diari per tal de comunicar-me amb familiars, amics, coneguts... Primer ho vaig fer com a DIARI DEL RECTOR, a la pàgina de la Parròquia de Palafrugell (des de l'abril del 2007 fins el juny del 2011). El DIARI DEL CAPELLÀ, com a blog, el vaig iniciar a partir del juny del 2011, anotant cada dia alguna facècia o alguna anècdota del dia. 

A partir del maig del 2017 vaig iniciar una nova etapa per tal de recollir i publicar de nou diversos escrits autobiogràfics que he anat publicant a diversos llocs amb la finalitat de fer-ne un recull al que hi puguin accedir més lectors. A la vegada, aquesta etapa "recopilatòria" em servirà per repensar com continuar, més endevant, l'anar redactant textos més actuals i, a la vegada, un xic més repensats.

Ara, doncs, recullo un apartat més (en seguiran un parell més) d'aquest pròleg que inicia el llibre dedicat al Terme de Banyoles. Als que us inicieu a la lectura del DIARI DEL CAPELLÀ, recordeu que cal trobar els primers apartats tot seguit al que trobeu aquí, de manera que els primers són els que queden més avall. 

Espero que també em fareu arribar els vostres comentaris i així tots en podrem gaudir més. 



1PATIMENTS EN UN MOMENT DE TRANSFORMACIÓ - 13 

Cap els anys seixanta tot va començar a canviar. El moment coincideix també amb l’acabament de l’adolescència dels meus germans. Els canvis,  a mesura que s’apropaven els setanta, es feien més evidents.

No se’ns havia preparat prou bé pels canvis que, més enllà de les nostres fronteres, ja eren una realitat. En aquest sentit tampoc s’havia valorat prou la importància de tenir uns estudis acabats. La immediatesa de la feina a les produccions ramaderes i agrícoles (amb l’afegit de la botiga, a partir del 1947) no deixaven gaire temps per esmerçar en estudis. Semblava que fent d’aprenents amb els jornalers i les assistents que venien a la casa gairebé n’hi havia prou.

El Collell –i fent de fàmuls- fou la possibilitat que tingueren els dos nois grans. De resar, de treballar i de jugar, de fer amics... se’n van fer un tip, però els estudis no rendiren ni van calar massa. Les noies tingueren la seva possibilitat a l’Acadèmia Abat Bonito i a les Escolàpies de Figures. Però també la immediatesa de la feina de la casa i de la botiga tampoc no els deixà gaire més temps per res més. 

El record més significatiu d’un canvi radical és quan les pomeres dels camps de Can Palau van ser arrencades i a aquells camps hi va créixer a un nou barri de cases unifamiliars i de pisos. Can Teixidor del Terme ja no quedava en un veïnat aïllat. Poc més tard, va passar el mateix sota de Can Puig i prop de la font de la Rajoleria. Havia precedit aquests barris el de les Cases Barates. Algunes poques d’aquelles cases van ser ocupades pels mateixos veïns del Terme o pels seus fills. Una bona colla de les cases van ser ocupades per famílies que procedien del mateix centre de Banyoles. Moltes foren ocupades per famílies vingudes de la comarca o de més enllà. I res ja no seria com havia estat fins aleshores.

La salut del pare, afeblida per les conseqüències de la peritonitis que va patir quan començava la guerra civil, va timbalejar encara més amb el mobbing laboral que patí a l’oficina bancària on treballava. El 1947 la Banca Arnús fou absorbida pel Banc Central. El pare hi treballava amb una antiguitat d’una vintena d’anys. A més, segons la legislació laboral, se li reconeixia un determinant augment de sou per punts per cada fill que tenia. No és estrany doncs que, per part d’algun directiu desaprensiu i també per par de l’entitat bancària se li organitzés un autèntic assetjament laboral per foragitar-lo de l’oficina. Val a dir que, en una situació com aquesta, s’adonà dels amics que realment el recolzaven: Pere Sitjà, Pepín Oliveras, Josep Llorens, en Mundo de Mata, els metges (Lluís Hereu, Lluís Juncà, Joan Fontanet, Vila, Corominas, ...). I les visites setmanals d’alguns bons amics l’ajudaren a mantenir la moral: en Joan Yani Siqués i la seva muller Maria Vila Sala juntament amb en Tomàs Teixidor i la seva esposa Dolors i, algun dia assenyalat, en Jaume Terrades.        

Entretant la maquinària s’imposava a les feines agrícoles. Ja no calien gaires mossos i molt menys masovers, com tampoc calien petits arrendataris que menessin alguna feixa de terra. Arribà el tractor Super Dexta, les arades de Can Tubert, l’embaladora... I a casa, el gas butà, la rentadora, la nevera...   

A casa intentàrem altres negocis que semblava que serien com bufar i fer ampolles. I van resultar els negocis d’en Met de Ribas: cria d’ànecs al galliner del davant desprenent un ferum espantós, els pollastres a les golfes amarant d’excrements les parets i els sostres de la casa, les xinxilles, cria de cadells que no es venien, bucs d’abelles que es corcaven, llet a granel... No crec que mai hi féssim massa les paus. Sort que la botiga proporcionava alguna altra cosa per combinar amb els aliments més bàsics que s’anaven produint a l’hort i a  l’explotació.

Cap els anys setanta és quan els germans ens anarem emancipant: l’un cap el Prat de Llobregat, l’altra cap a Girona...  Jo, “fent carrera” i estudiant a Girona, a Barcelona, Navarra...

Però al mobbing laboral que patí el pare a l’oficina bancària seguí el mobbing immobiliari i especulatiu especialment enllaminint els camps de la Draga. Els especuladors immobiliaris aferrats a les estructures del poder municipal del moment,  sense cap mena d’ètica i saltant-se arbitràriament la legislació urbanística, presentaven com un gran futur per Banyoles un miratge d’un entorn turístic semblant al de Platja d’Aro. I el volien assolir expropiant pel seu propi i únic benefici els terrenys més propers a l’estany, sacrificant el mateix estany i el que fos. Sort n’hi hagué de l’Arquitecte Ignasi Bosch.


 Aquest mobbing especulatiu i urbanístic amb finalitats i beneficiaris semblants es perllongà quan, el 1982, poc després de la mort del pare, per edificar l’avui coneguda com a Vila Olímpica. El cert és que, tot aquell enrenou especulatiu i depredador, fou sancionat diverses vegades pel mateix Tribunal Suprem atenent els reclams de la família. Però el sofriment i el neguit  que comportà per a tota la família, com les despeses inútils que se’n derivaren per la mateixa família però sobretot per l’erari públic, mai ningú n’ha demanat cap mena de disculpa. I, sense els millors terrenys de la finca, la explotació agrària quedava liquidada per sempre.

2 comentaris:

  1. M'alegra que hagis decidit contiuar el "diari del capellà". Procurarè seguir-lo a mida que el vagis publicant. Enhorabona i endavant! Fa dos dies que he decidit, tambè, continuar amb el meu blog i amb un titol semblant per la primera entrada, sense el Sant per endavant. Al no ser capellà no hi tinc tan contacte i no se'm va acudir aquesra expressió, que he fet servir amb moltres altres ocasions. Molt bon any 2018!

    ResponSuprimeix
  2. Bon any Mn Martirià. Jo m'hi passejo de tant en tant per la blogesfera i m'hi deixo caure per aquí.

    ResponSuprimeix