divendres, 16 de març de 2018

HOMILIA DEL BISBE JAUME EN LA MEVA ORDENACIÓ DE DIACA


Com ja havia dit, el 25 de novembre del 1979, el bisbe de Girona Mons. Jaume Camprodon i Rovira, m'ordemà de diaca a l'església parroquial de Santa Maria dels Turers de Banyoles. 

A aquesta església hi havia rebut el sagrament de la confirmació de mans del bisbe Mons. Josep Cartañá i Inglés, quan jo tenia uns tres anys, i hi vaig rebre la primera comunió el 25 de maig de 1960 (diada de l'Ascensió) i la comunió solemne el 27 de maig de 1965, essent Mn. Joan Serra Vilanova el rector. Per la primera comunió ens preparà Mn. Amadeu Diumè Schilling i per la comunió solemne ens preparà Mn. Salvador Batalla Gardella. I ja que sóc nascut a Girona, el baptisme l'havia rebut a l'església de Santa Susanna del Mercadal el 27 de setembre del 1953, dos dies després del meu naixement. I em batejà Mn. Joan Prat Frigola.

Remanant papers, he trobat l'homilia que el dia de la meva ordenació de diaca pronuncià el Bisbe Jaume. També he trobat l'homilia de la meva ordenació de prevere, que penjaré la propera setmana.  

Crec que aquests dies són ben adients per llegir pausadament aquesta homilia que parteix dels textos que es llegiren aquell dia de la solemnitat de Jesucrist, Rei de Pau (Primera lectura: Ez 34: 11-12, 15-17; Salm responsorial: salm 22; Segona lectura: Col 1, 12-20; Evangeli: Jo 18, 33b-37).   




Estimats,

en el capítol sisè del llibre dels fets dels apòstols se’ns  explica l’ordenació dels primers diaques en l’església. El nombre de cristians, de batejats, anava augmentant cada dia i, augmentant el nombre, es normal que augmentessin també les necessitats. I llavors, es demana als apòstols, que es dediquin més, que atenguin més les necessitats; que queden moltes coses sense atendre. I llavors els apòstols fan aquesta resposta: nosaltres no ens podem preocupar de tot, nosaltres ens hem de dedicar al culte, a la pregària i a la predicació de la paraula. Elegiu, diuen els apòstol, trieu set homes que siguin homes d’una exemplaritat de vida cristiana i nosaltres els constituirem en aquest servei que demaneu a la comunitat. Varen triar set homes, i els apòstols els varen imposar les mans i els varen comunicar l’Esperit Sant que els capacitava per fer aquest servei d’atendre sobretot la caritat en aquelles primeres comunitats cristianes.

Mireu, l’organització de l’Església, s’assembla més a una planta que va creixent, que es va desenrotllant, va traient fulles i flors i fruits, per la vitalitat de la saba, que no pas a una empresa humana, potser molt ben planificada, però sempre fruit d’un cervell exterior a aquella obra, que l’està pensant i li està donant forma. I és que l’Església, si bé els homes la fem, el que ens dóna vitalitat i el que porta la iniciativa és Algú que està enmig nostre, dintre nostre... És l’Esperit Sant.

I és l’Esperit Sant que en aquell primer cos d’Església, molt reduïda en nombre, li va donant un impuls, li va comunicant vida, va creixent... i en la mesura que va creixent li va donant algú que es preocupi d’atendre les necessitats que van sortint. I això que passa en la primitiva Església, continua encara enmig nostre. L’obra que estem ara realitzant, el fet d’una ordenació de diaca, no és pas fruit d’una planificació d’uns homes sinó que és el resultat, el fruit de la vitalitat de l’Esperit en les nostres comunitats. I això fa que sentim, per un cantó la nostra responsabilitat de saber que estem jugant amb les coses de Déu, nostre Senyor. Però, per l’altra cantó sentim aquesta gran joia de ser objecte dels dons de Déu enmig nostre.

Com aquella primitiva Església, les nostres comunitats, avui dia, també en tenen de necessitats. I ara jo no voldria pas concretar només el servei del diaconat. Les nostres comunitats tenen moltes necessitats i per tant convé que hi hagin molts serveis. I l’Esperit Sant, si el sabem escoltar bé, ens va ajudant a trobar el nostre lloc de servei en la comunitat. Les nostres parròquies tenen necessitat d’algú que parli de Déu als infants; d’algú que ajudi a orientar la vida als joves pel camí de Jesucrist; hi ha necessitat d’algú que es preocupi del culte perquè cada dia sigui més vitalitzat: Les nostres comunitats cristianes tenen necessitat d’algú que surti a fora a dir als homes que desconeixen a Jesucrist, o que s’hi han girat d’esquena, a dir-los que Jesucrist és el Salvador, l’únic Salvador. Les nostres comunitats tenen necessitat d’algú que, mirant la situacions humanes que es van presentant, a voltes ben difícils, sàpiguen dir-hi la paraula de Jesucrist. Perquè la sapiguem viure d’acord amb l’Esperit. Les nostres comunitats tenen necessitat de sortir d’elles mateixes i anar a atendre altres llocs, predicant l’Evangeli i ajudant els homes del tercer món a ser homes com Déu els vol. Les nostres comunitats en tenen moltes de necessitats. I qui vol dir que tenen necessitats, vol dir que necessiten, per tant, molts serveis. I l’Esperit Sant és amb nosaltres i si el sabem escoltar, l’Esperit Sant ens va conduint pel servei pel qual, Déu nostre Senyor ens crida. I no solament ens hi va conduint, sinó que ens dóna la força perquè sapiguem complir com cal aquest servei.

Per això, estimats, la festa d’avui, és una festa no només d’en Martirià, de la seva família, o si voleu, del presbiteri diocesà. És una festa de tots els batejats, de tota la diòcesi, però d’una manera especial de la comunitat de Banyoles i de la comunitat de Santa Coloma de Farners.

Ara bé, aquest servir a l’Església té unes característiques; tot servei a l’Església, té una marca, és la marca de Jesucrist, és l’empremta de Jesucrist. I per tant, cal que aquell que vol servir l’Església, en el camp que sigui, començant pel bisbe fins a l’últim batejat, en el camp que sigui, cal que estiguem sempre molt atents a aquesta Imatge visible del Déu invisible, que és Jesucrist, com ens deia l’epístola d’avui. NO es tracta d’agafar llibres de tècnica per saber com ha de ser l’Església. No es tracta de mirar com són les empreses humanes per pensar a veure com l’Església podrà tenir més èxit. Es tracta de contemplar molt a Jesucrist. I, d’acord amb els gestos de Jesucrist, d’acord amb l’estil de Jesucrist, anem modelant i anem orientant el nostre servei a l’Església.

L’Evangeli d’avui ens adverteix. Jesucrist ens diu: el  meu Regne, i per tant, el vostre Regne, en el qual heu entrat pel baptisme, no és d’aquest món. Per tant, no us agafeu als criteris dels homes, mireu de penetrar-vos dels criteris de Déu, dels criteris del Pare. I, fixeu-vos, la primera lectura, ens deia, “jo, ens diu Déu, buscaré l’ovella perduda i embenaré l’ovella malalta, i tornaré al ramat aquelles ovelles que s’han esgarriat”. Veieu, el nostre servei, a l’Església, té aquestes característiques. És un servei motivat per l’amor, buscar aquell que té necessitat. Fixeu-vos que Jesucrist, baixa del Pare, baixa del cel. I podríem dir que deixa, en certa manera, la seva condició divina per fer-se semblant a nosaltres, i baixant a la nostra feblesa conformant-se totalment a nosaltres, excepte el pecat. Veieu, aquí ja hi trobem una pista d’actuació del nostre servei, sigui quin sigui. Aquest servei que no és interessat, que no espera que les persones vinguin, per dir-los quatre paraules, per fer-los un favor. Sinó aquell servei que està sempre amb els ulls oberts, on hi ha una necessitat d’ordre material o d’ordre espiritual, o d’ordre de la fe. Per això convé que quan nosaltres ens prestem al servei de l’Església siguem moguts pel zel. El zel és aquell que ens fa buscar. L’home zelós no pot estar assegut en una cadira, no pot quedar-se a casa. L’home zelós és aquell que està buscant constantment com comunicar allò que se li ha donat, que és la salvació de Jesucrist.

Veieu, el servei cristià és un servei motivat per l’amor i motivat, també, per les necessitats dels homes.

El diaconat és un servei en l’Església però és un servei particular, és un servei qualificat. Si uns primers temps aquest servei en l’Església es limitava, podríem dir, gairebé a l’administració dels béns de l’Església, a atendre les vídues o les persones necessitades, amb el temps, aquest servei ha anat prenent noves orientacions o ha ampliat, podríem dir, el seu camp d’acció. I el diaconat és un servei a la comunitat per la proclamació de la Paraula per l’atenció al culte i per la caritat.

L’Església, avui dia, confereix el diaconat a dos tipus de persones. Aquell primer diaconat de que parlàvem al començament era un diaconat estable. Aquells homes, ordenats, doncs, servien la comunitat d’una manera continuada des d’aquest seu servei de diaques.

Més tard, l’Església, va reduir el diaconat a un pas per arribar al presbiterat. I després del Concili veient, precisament, que creixien les necessitats, l’Església ha tornat al temps antic. I així ja veiem que a determinades nacions, hi ha homes -solters uns, molts d’ells casats- ordenats de diaca per fer aquest serveis a les comunitats: de la predicació de la paraula, de l’ajuda en la celebració de l’Eucaristia, per presidir alguns dels sagraments, per l’atenció a la catequesi o la caritat.

Però continua l’Església, també, conferint el diaconat com un pas previ al presbiterat. És el cas d’avui. Ordenem en Martirià perquè està en un camí, la fita del qual és el sacerdoci.

Fixeu-vos que és un servei. I, per tant, en aquesta celebració, com us deia, hauríem de sentir-nos tots actors. I el que es diu a ell, es diu a tots. I aquest estil de vida que es necessita pel servei del diaconat, és un estil de vida que es necessita per qualsevol servei a l’Església. El servei d’uns i altres es complementen per arribar a ser aquest servei únic de l’Església al món per donar glòria a Déu.
  
L’Església és enviada al món. I quan nosaltres fem catequesi, quan nosaltres exercim la caritat, quan nosaltres prediquem la Paraula de Déu, quan nosaltres posem el dit a la llaga en molts mals del món dient que Déu no ho vol d’aquella manera, sinó que Déu ho veu d’una altra, estem fent un servei a la societat, un servei al món, i li estem fent, en definitiva, un servei de pau.

Us sembla que podem ser cridats a un servei millor a la societat que ser cridats a un servei de pau? Tanta necessitat com en té avui dia la societat de la pau! L’Església és cridada i, qui diu l’Església, cada u de nosaltres estem cridats a fer un servei de pau. Quan l’Església diu als matrimonis que s’esforcin en configurar el seu amor a l’amor de Déu, que passa per la Creu, però es consolida i té el seu esplet en la Resurrecció; quan l’Església diu que l’amor, perquè sigui veritable, ha de saber-se acceptar amb les deficiències, però ha de tenir la seguretat de que no es perdrà, l’Església no està fent el millor servei de pau entre els esposos? Quan l’Església diu als joves que encarrilin la seva sexualitat i les seves passions d’acord amb la raó il·luminada per la fe, no està fent, també, un servei de pau molt millor que aquell que obre les comportes a les passions dels joves? Veieu, tots plegats estem cridats a fer aquest servei de pau.

Hi ha, però, una forma en que aquest servei, podríem dir, no solament és a ple temps, sinó que és exclusiu, que és el del presbiterat, i, per tant, també del diaconat, quan és un pas pel presbiterat.

Jo, en aquests moment, m’adreço, sobretot, als joves, a ells i a elles. i us demano: Déu, nostre Senyor, no pot cridar-vos, també, a vosaltres. per fer aquest servei exclusiu, de pau, en l’Església, sigui en el sacerdoci, sigui en una consagració plena a l’Església, potser aquí, potser al tercer món. És que Déu Nostre Senyor us pot cridar a un servei més alt que dedicar la vostra vida, que cremar les vostres energies, per la pau als homes, en aquest esforç de configurar el món d’acord amb aquesta imatge que se’ns ha donat en Jesucrist? Déu pot cridar-vos a una cosa millor? Penseu-ho, penseu-ho.

I concretem-nos, per acabar, pensant ja en el que estem a punt de fer d’immediat, l’ordenació d’en Martirià. En Martirià va a ser ordenat diaca. I se li conferirà aquest servei perquè prediqui la Paraula, perquè ajudi en la celebració de l’Eucaristia i perquè exerceixi la caritat en l’Església.

Haurà de predicar la Paraula. Jo et demano, i no solament et demano, sinó que, si pogués dir-ho, si volgués usar una paraula que avui dia no està de moda, però que em sembla que es bo, en aquest moment es pot dir, et mano en nom, no meu, sinó de l’Església, que quan prediquis la Paraula de Déu, abans siguis fidel a aquesta Paraula, en la teva vida. I la prediquis sempre amb optimisme. Que aquesta Paraula de Déu surti de la teva boca sempre amb un to d’esperança, de joia, però també d’exigència. Jesucrist ha vingut a predicar l’Evangeli i l’Evangeli és una Bona Notícia. L’Evangeli no és per condemnar ningú. L’Evangeli és per salvar tothom. Que la teva paraula tingui doncs aquestes característiques.

Que tot el teu servei sigui un camí que porti a l’Eucaristia; que tot aquest buscar el malalt i embenar-li les ferides sigui per conduir-lo a la plenitud de l’Eucaristia, a Jesucrist.    

Que no quedin camins truncats sinó que sempre arribin a comunicar la salvació de Jesucrist. I després, aquest servei de la caritat, que sigui fet sempre amb aquesta caritat desinteressada, buscant el bé de l’altre. I és buscant el camí de l’altre que, com Jesucrist, trobaràs la teva realització.

Germans, continuem la celebració. Pensem que aquest acte, com us deia en començar, no és obra dels homes, no és fruit d’una planificació de la intel·ligència dels homes, sinó que és el resultat de l’Esperit Sant que és en nosaltres i avui fa créixer un brot en aquesta església, en aquest servei del diaconat que comunicarem, per l’Esperit, a n’en Martirià.

Amb aquest esperit de fe i d’atenció a la Paraula de Déu sobre cada u de nosaltres, continuem la celebració. 


Cap comentari:

Publica un comentari