dissabte,
7 / abril / 2012
D’acord
amb els biblistes i historiadors, i seguint el calendari solar, aquest dia de
l’abril és l’aniversari de la mort de Jesús.
A
les 10, a Anglès, hi oficio les exèquies de l’Agustí Sureda que vivia al carrer
de la Triassa, a Anglès: un home devot que coneixíem bé tots els mossens que hem
estat a Anglès. Hi participa gent de gairebé totes les cases de Sant Martí, ja
que era fill de Can Rossinyol. La vídua, la Montserrat, és Can Xuieca de Sant
Martí. De passada, en Danès em comunica la mort de l’àvia de Can Rovirola i
també del pare d’en Josep M. Quer. Quins dies!
Com pertoca afirmar avui “Crec en la resurrecció de la carn i la vida
perdurable”.
Sortint
de les exèquies em comenten que en Joan Costa, de Cal Bato i de Can Marineta, publicarà un llibre parlant de les masies de
Brunyola i de Sant Martí. Es veu que també n’ha escrit un comentant anècdotes
que li han succeït: és un home que sap agafar-se humor les pròpies limitacions.
Una de les més vergonyoses és quan volia comprar una bona joia per la seva
muller a una joieria de Girona, al carrer Argenteria. Com que veien que tot ell
es bellugava, el van fer fora de la botiga pensant-se que anava borratxo. Quina
vergonya (per la joieria, és clar).
Cap
el migdia ve el grup que celebra la Professió de Fe aquest vespre. Ja pots anar
explicant que no estan gaire per res.
A
les 6 oficio la Vetlla Pasqual a Bonmatí. Hi participa una seixantena de
persones. També hi participen uns amics de Cerdanyola: en Salvador i la Júlia,
amb les filles la Mercè i la Sílvia. La celebració és senzilla i entranyable.
A
la Vetlla d’Anglès (a les 8v.) hi participen cap a 200 persones que inclouen
una colla de bons amics: la Rosa M. i en Miquel, l’Àngela i l’Eduard, en Xavier
i la Roser (amb els seus fills Clara i Àlex) que venen d’Olesa, la Maria i en
Joan (i els seus fills Carles, Mar i Joan) que venen de Badalona... I la capsa de brunyols del meu rebost s’omple
un xic més: encara bo que aquesta setmana no haig de fer-me cap analítica!
Seguim
l’esquema de la celebració de Bonmatí. Quan encenc el foc nou, per poc fem la Conxita a la brasa. El cor
canta les seves cançons i les escolanes
fan una bona patxoca. La Conxita s’adorm i li haig de fer un bon crit
perquè no s’oblidi de llegir la lectura que li he encomanat.
Els
joves de la Professió de Fe estan nerviosos i en Jaume, quan acabem, diu que
era jo que estava nerviós (poc s’equivoca). Entre la Maria i un oncle d’en
Xavier, tothom ha quedat retratat de tots costats.
Quan
acaba la Vetlla (encara bo que l’he fet reduïda, que si així s’ha allargat una
hora...!) els pares ens conviden a un piscolabis que no hi manca de res, vi de
Porto inclòs. Ja ho diu sant Pau a la primera carta als cristians de Corint:
“Per això, celebrem Pasqua cada dia”. Si senyor, jo també ho dic!
diumenge,
8 / abril / 2012
De
bon matí, de cua d’ull, veig alguna oreneta que solca l’aire. Ja fa dies que se
n’escolta el xisclar, el xerroteig i el piular de tota mena d’ocells que encara
no he identificat del tot. A veure si també escolto algun rossinyol,
possiblement ja més cap a les darreries d’abril.
Enceto
les celebracions amb les exèquies de la Rosita (87 anys). La Conxita no hi
podia faltar ja que era veïna seva. Després anirà enfilant celebracions: la
missa de les 9, després a Salt... Fa col·lecció de misses i de capellans!
Pujo
a Sant Martí. A la missa hi participen cap una quarantena de feligresos. Tothom
fa cara de Pasqua. Tu diràs! O avui, o mai.
A
Anglès, els Cors alegres acompanyen la celebració de la missa de les 12 amb els
seus cants. Fa xera. Quan acabem, interpreten un concert de caramelles. Fa
Pasqua! Al davant de l’església hi saludo l’Eli, l’actual directora de l’esbart
dansaire Mestre Sirès. Li dóno records pel seu germà i sobretot per la Lolita
Calm.
Dino
a Banyoles, amb la Carme, en Josep, la Nuri i en Jordi. El menú és de faves
estofades (que bones li han sortit a la Carme!) i espatlla de xai al forn. I
per acabar, un xic d’amanida de fruita. Per solidaritzar-nos amb els bascos,
bevem un xic de txacolí: algú de la família n’ha portat una ampolla d’Euskadi.
Parlem
de la possibilitat d’alguns països deixessin la Unió Europea (com de fet ja
pràcticament ha fet el Regne Unit). I què passaria que Catalunya fes el mateix.
A Suïssa li va prou bé ser-ne fora.
Torno
cap a Anglès fent un xic de ronda: Vilablareix, Aiguaviva, Estanyol, Mas Llunès...
Quins paisatges tan dolços! Els campanars semblen clonats.
Quan
arribo a la doma, tanco l’església i pujo al pis. Felicito la Pasqua a uns
quants amics i contesto les felicitacions que m’arriben. També em feliciten els
altres germans. Surrexit Dominus vere: Bona Pasqua!
dilluns,
9 / abril / 2012
Als
103 anys, ha mort en Josep Cofan. Recordo que em comentava que feia d’escolà i
que, amb la propina que rebia, la seva mare pagava el lloguer de la casa on
vivien. En Torras Jonama el va fer anar a l’escola i li pagava un xic més. Era
un bon ballador de sardanes, fins fa poc, i no se’n perdia cap audició. Em
penso que va ser el darrer cap d’estació del tren petit, a Palafrugell. Déu
l’hagi.
A
les 10, a Bonmatí, oficio les exèquies d’en Pere Quer. Tothom me n’ha dit
lloances i, de fet, l’església es queda petita (i això que és gran). Per alguna
cosa deu ser.
Cap
al migdia surto a donar un tomb amb el cotxe. Vaig cap a Constantins i les
Serres. M’aturo a Sant Martí de Llèmana i baixo per fer un tomb pel poble i
mirar bé el sant Martí d’en Piculives. Recordo que a la rectoria hi havia
passat uns dies de colònies amb mainada de la parròquia de Sant Pau de Girona
(estiu del 1989) i em sembla que alguna altra vegada.
Pel
vell camí ral, m’arribo a Granollers de Rocacorba. Només de sortir del cotxe,
em ve a saludar en Luján Quesada i em presenta la seva companya, la Maria. Tot
cofoi li recorda que vaig administrar-li la primera comunió, ara deu fer uns
dotze anys. En Luján em comenta que està acabant la carrera de química. La
Maria li volia ensenyar el lloc on havia anat de colònies amb el MIJAC de Sarrià de Ter.
Continuo
la passejada cap a Sant Esteve de Llémana on m’aturo a dinar al restaurant El
Cabrit. A la taula del costat hi ha dues parelles. Me fa que són de la
faràndula. Parlen dels amics, de La Riera, de Porca Misèria, de la Passió de
Verges, d’en Günter Grass, de restaurants de Darnius, Peretallada...
Quan
acabo m’arribo fins a Sant Aniol de Finestres. El matrimoni Gelada, que em
veuen arribar davant l’església, m’atenen molt bé i em conviden a visitar-la.
Com que són amables de si, em presento. L’església està molt ben arreglada ja
que hi celebraren la vetlla pasqual conjunta de tots els pobles de la Vall del
Llèmana: hi havia més de cent persones.
En
Miquel em fa adonar d’un mosaic molt elegant i molt senzill que hi ha darrera
l’altar major, protegit per un vidre gruixut. Es veu que és un mosaic tardo
romà, d’una esglesiola que hauria precedit l’actual. També em fixo en una
petita creu d’en Masó que hi ha al presbiteri. Li ha saltat un dels medallons de
ceràmica de Quart on s’hi representen els animals del tetramorf, a cada punta
de la creu. Jo diria que el que caigués correspon al lleó de sant Marc. És una
peça bona i en Jaume diu que procurarà fer-hi alguna cosa. Llàstima que també
hi manca la figura del bou de sant Lluc, damunt del cap. El matrimoni em
comenten que la seva filla és metge al CAP d’Anglès. Mira que bé!
Els
comento que, l’estiu del 1967, vaig veure com els homes del poble pujaven les dues
pedres massisses que conformen l’altar major (el pedestal i la mesa). En aquell
moment em semblaren immenses. Aleshores hi era de rector Mn. Pere Soler (la
primera vegada). Jo era allà fent una estada de colònies amb els companys de
segon curs del seminari menor i ens acompanyava l’Ignasi Forcano.
Quan
m’acomiado de Sant Aniol i dels Gelada prossegueixo la passejada amb aturada
obligada a Les Encies, un altre indret encantador. Quan he arribat a Les Planes
vaig fins la vall de Cogolls: quina serena bellesa, amb tots els casalots que
la poblen: Can Pruenca, Can Xarles, Can Arnau... i l’església parroquial de
Sant Cristòfor i l’ermita de Sant Pelegrí.
Deixant
enrere Les Planes, baixo fins Amer i, des de la vila abacial, pujo fins Sant
Martí Sacalm. Sembla que d’allà estant pot tocar amb la mà el santuari de El
Far. Retornant cap a Amer, damunt de l’ermita de Santa Brígida (que encara no
he visitat), un jove està practicant parapent.
I
passejant m’he esbargit de l’enyorament de Sant Sebastià, en aquest dilluns de
Pasqua, quan per mi encara tot és nou, mentre intento ancorar-me en aquests
rierols i en aquestes valls de les Guilleries. Mentre els ulls s’han sadollat
de tots els tons i matisos del verd d’aquesta primavera esclatant. I miro si enmig
del paisatge hi veig emergir en Serrallonga, que prou bé aniria.
En
Josep M. em comunica que, per fi, ahir va arribar al món el seu nou nét, en
Jan. Li dic que de segon li haurien de posar Pasqual.
dimarts,
10 / abril / 2012
S’anuncia
una forta retallada pressupostària que afectarà educació i sanitat. Un i altra
vegada em pregunto perquè no retallen semblantment el pressupost de defensa i de
la casa reial?
A
quarts d’onze vaig a La Cellera a recollir en Ramon i anar cap al Pasteral.
Tenim reunió dels capellans de l’arxiprestat. Quan passem per la carretera de
l’embassament, ens embadalim admirant els reflexes dels arbres de l’entorn
emmirallats damunt de l’aigua. La grisos del cel hi ajuda.
A
la reunió no hi pot venir en Jordi de Bescanó perquè està fent uns dies de
silenci. Es veu que, amb l’afonia que va passar fa unes setmanes, no en va
tenir prou.
El
tema que domina a la reunió és l’intercanvi d’experiències i de vivències
relacionades amb la setmana santa: les lògiques i oportunes adaptacions, la
participació (en general alta), els protagonistes, les anècdotes... També
comentem diversos articles de diaris i la desafortunada i inoportuna homilia de
l’arquebisbe Reig Pla.
Els
punts de l’ordre del dia els anem seguint de forma desenfadada: pregària, tema
de formació (entorn de la catequesi), activitats conjuntes de la
Quaresma... I acabem comentant les
típiques anècdotes de capellans, avui les escapades del seminari per anar al
cinema -amb algú que es masegà els turmells saltant per la finestra-, l’emissora il·legal instal·lada al campanar
del seminari emetent el miol d’un gat i traient de polleguera els militars de la
caserna de Sant Domènec (aleshores govern militar), els impediments físics que el
dret canònic vell per ser ordenat
capellà (tenir el dit gros de la mà dreta amputat, ser molt lleig, tenir alguna
disminució física notable... ). De totes maneres, un reconegut professor (que
es veu que era molt lleig i malcarat) sempre deia als seus alumnes que no es
preocupessin per si eren massa lletjos doncs a ell, tot i ser tan lleig, el van
ordenar.
El
dit gros del peu esquerra em continua fent un mal agut i vaig a l’ambulatori.
El metge que m’atén, l’Antoni Viñas, em saluda efusivament. El seu nom i el seu
rostre em resulten familiars. Ell mateix em comenta que havia format part d’un
grup de joves que es reunien als caputxins d’Olot i del que jo n’era el
responsable. De mica en mica em va venint al cap i al cor aquell grup. El grup
estava integrat per en Francesc Còrdoba, en Toni, l’Enric Rubió, en Josep
Ferrés, la Nani, la Montse, la Sara Puigdemont, en Lluís Bosch, en Xavier,
l’Eugeni Guàrdia, en Ramon – Trul·li, en Ramon Barnadas... També en Tito Rey,,
en Jimmy, en Bastian, en Cali... Tots eren molt capacitats (alguns sobretot per
fer xarana). Havien col·laborat en algun torn de colònies a Santa Pau. I Déu
n’hi do el bé que funcionava el grup. Quan me’n retrobo algun (darrerament
l’Enric Rubió i en Josep Ferrés... ), recordo entranyablement el grup que, en
Marturi, sarcàsticament deia que era la nineta dels meus ulls. Doncs si. El
grup es va anar dissolent quan vaig marxar d’Olot (1983) per anar a Calella, al
Maresme. Uns quants, encara van venir un parell de dies a Sant Jordi. Amb
alguns ens havíem trobat alguna vegada més, sobretot amb en Francesc Córdoba, a
Palafrugell.
I
el dit, què? Doncs una unglera que s’anava infectant i que, a més de créixer la
infecció, m’hauria pogut posar en perill el dit, pels problemes de glucosa que
tinc.
Quan
vaig a retirar els medicaments, la farmacèutica em reconeix també: és molt
amiga de la germana de la meva cunyada i, fa un mes, també assistí a les
exèquies de la Mercè, que vaig oficiar jo. Les muntanyes no es troben.
I
un ruixadot per acabar.
dimecres,
11 / abril / 2012
Sembla
que el diagnòstic que em va fer en Toni és el correcte i el tractament ja es
nota, si més no, les punxades ja no es fan sentir tant.
Abans
d’obrir el despatx, m’arribo a comprar un xic de proteïnes per dinar. És tot el
que em resta dels meus ancestres caçadors. Si no hi ha perill amb l’àcid úric,
ja puc aixecar la veda.
Porto
el cotxe a fer la revisió i al ITV. Torno, caminant, per la Triassa. Cada poble
té noms específics. D’algun se’n pot deduir fàcilment el significat (Sauleda,
Carrer de les Mosques... ). Però hi ha noms que no queda clar d’on surten:
Carrer de la Allada (a Palafrugell), o de la Triassa (a Anglès)... Altres que
els trobes repetits a diversos pobles: carrer Nou, carrer Jacint Verdaguer,
carrer de la Tarongeta...
Al
despatx atenc un parell de visites. L’Arnaldo em comenta el viatge al Marroc
visitant les comunitats amb les que manté relació. Les petites congregacions
dels evangelistes hi han d’afrontar moltes dificultats i la llibertat de cultes
és inexistent: si algú vol deixar l’Islam per fer-se cristià, s’exposa a perdre
la vida.
A
la tarda feinejo pel despatx i per la sagristia. Vaig a recollir el cotxe. A
veure si aconseguim que l’asseguradora es responsabilitza de fer-hi unes
quantes reparacions superficials i me’l deixen nou.
Escoltar
les confidències és quelcom que valoro molt de les meves obligacions. No sé,
però, si sóc capaç de comunicar la pau de Jesús i la seva llum.
dijous,
12 / abril / 2012
Tinc
l’agradable visita d’un bon amic. Feia dies que no ens trobàvem i hi ha coses a
comentar. Em fa riure parlant d’algú que anomenen en Loctite perquè sempre va
amb les mans enganxades: tothom mira de fer el ridícul com sap, o com pot. Aquests dies sembla que la gent està més tova
per fer confidències i me’n plouen d’arreu.
Torno
a portar el cotxe al garatge. Em miraran si l’asseguradora finança la reparació
d’alguna masegada i d’alguna rascada. Amb el temps que fa que la cotitzo sense
haver-la necessitat mai, ja poden tenir
un detall. En Santi se’n cuida i sembla que alguna cosa s’aconseguirà. A veure
si queda com nou.
Dino
amb els de casa: Carme, Josep, Assumpta, Nuri i Jordi. Per la sala d’entrada hi
ha en Patllari i en Ferriol. A taula parlem de les possibilitats de fer l’objecció
fiscal (com de fet, algú ja ha començat a fer), del voltadits que em fa ballar
la padrina (i jo que en deia unglera!), de l’homenatge que els de XISCA DEGARDI van fer als frikys de Banyoles... (llàstima que la Teta Forra ja fos morta que
segur n’hauria estat la reina, però es veu que hi ha alguna candidata a
succeir-la: catxis dena!).
Després
de la missa vespertina vaig fins a Cal Mariner a fer una canya i llegir un xic
el diari. De nou es parla de la Montse Serra: sis mesos de segrest. A veure si
la Mare de Déu del Remei, alliberadora de captius, hi fa alguna cosa! I també sant
Miquel, i sant Grau i tots els sants del santoral. Ja seria hora que, aquells
ximplets, les deixessin tranquil·les i lliures.
Acabem
amb un bon ruixat: arriben a caure uns 13 litres!
divendres,
13 / abril / 2012
Aquest
dia m’evoca els inicis de la meva vocació i em vincula a d’altres que també han
viscut altres opcions paral·leles: Carles Mas de Xaxars (capellà de Barcelona),
Ramon Vall·llosera (monjo de La Oliva), Antonio Pérez Mosso (capellà de Navarra),
Miquel Miró (superior general dels agustins recol·lectes), Antonio Abecia
(religiós agustí), Juan Melendo (capellà de Tarazona)... I un espai molt
concret: el Monestir de Santa Maria de la Oliva.
Cap
a migdia vaig a visitar diversos ancians de Bonmatí. Cal anar alerta no anar-hi
massa aviat (que encara els trobaria enllitats) ni massa tard (que ja els
trobaria dinant). Cada vegada que faig la ronda, visito un nou domicili,
aquesta vegada en Joan i l’Antònia. Procuro que la meva visita a una persona
impossibilitada també comporti visitar el familiar que l’acompanya i
l’assistenta que l’atén: “Pau a aquesta casa i a tots els que hi habiten!”. Com
deia en José Ortega i Gaset, cada persona és: “ella i les seves
circumstàncies”.
Conduint
el seu cotxe, veig un avi que porta els seus néts de menys de 10 anys al seient
del davant, i sense cinturó. Deu ser dels qui pensa que la normativa és perquè
la compleixin els altres. Conec un dels néts i entenc un xic més que sigui com
és.
A
la tarda plovisqueja una mica. Arreglo un parell de testos i em comunico amb amb
algun amic. També preparo els cants per les misses dominicals.
Vaig
a comprar un sac d’adob a una botiga de xinesos: “On teniu la terra, si us
plau”, “tela?”. Em porten a la secció on hi exposen peces de roba.
M’han
comentat que, a Bonmatí, s’hi instal·larà una fleca industrial que donarà feina
a una cinquantena de treballadors. A La Cellera, un grup de joves emprenedors
hi obriran una discoteca pel jovent de la comarca. I a Anglès, res? Sembla que
no hi ha masses facilitats per projectes industrials.
Encantats d'haver-te vist, ja saps que et trobem a faltar. Petons des de Cerdanyola...
ResponElimina