diumenge, 15 d’abril de 2012

D'ABRILS I DE SENYORS, N'HI HA POCS QUE NO SIGUIN TRAÏDORS.


dissabte, 7 / abril / 2012

D’acord amb els biblistes i historiadors, i seguint el calendari solar, aquest dia de l’abril és l’aniversari de la mort de Jesús.

A les 10, a Anglès, hi oficio les exèquies de l’Agustí Sureda que vivia al carrer de la Triassa, a Anglès: un home devot que coneixíem bé tots els mossens que hem estat a Anglès. Hi participa gent de gairebé totes les cases de Sant Martí, ja que era fill de Can Rossinyol. La vídua, la Montserrat, és Can Xuieca de Sant Martí. De passada, en Danès em comunica la mort de l’àvia de Can Rovirola i també del pare d’en Josep M. Quer. Quins dies!  Com pertoca afirmar avui “Crec en la resurrecció de la carn i la vida perdurable”.

Sortint de les exèquies em comenten que en Joan Costa, de Cal Bato i de Can Marineta,  publicarà un llibre parlant de les masies de Brunyola i de Sant Martí. Es veu que també n’ha escrit un comentant anècdotes que li han succeït: és un home que sap agafar-se humor les pròpies limitacions. Una de les més vergonyoses és quan volia comprar una bona joia per la seva muller a una joieria de Girona, al carrer Argenteria. Com que veien que tot ell es bellugava, el van fer fora de la botiga pensant-se que anava borratxo. Quina vergonya (per la joieria, és clar).

Cap el migdia ve el grup que celebra la Professió de Fe aquest vespre. Ja pots anar explicant que no estan gaire per res.

A les 6 oficio la Vetlla Pasqual a Bonmatí. Hi participa una seixantena de persones. També hi participen uns amics de Cerdanyola: en Salvador i la Júlia, amb les filles la Mercè i la Sílvia. La celebració és senzilla i entranyable.

A la Vetlla d’Anglès (a les 8v.) hi participen cap a 200 persones que inclouen una colla de bons amics: la Rosa M. i en Miquel, l’Àngela i l’Eduard, en Xavier i la Roser (amb els seus fills Clara i Àlex) que venen d’Olesa, la Maria i en Joan (i els seus fills Carles, Mar i Joan) que venen de Badalona...  I la capsa de brunyols del meu rebost s’omple un xic més: encara bo que aquesta setmana no haig de fer-me cap analítica!

Seguim l’esquema de la celebració de Bonmatí. Quan encenc el foc nou,  per poc fem la Conxita a la brasa. El cor canta les seves cançons i les escolanes  fan una bona patxoca. La Conxita s’adorm i li haig de fer un bon crit perquè no s’oblidi de llegir la lectura que li he encomanat.

Els joves de la Professió de Fe estan nerviosos i en Jaume, quan acabem, diu que era jo que estava nerviós (poc s’equivoca). Entre la Maria i un oncle d’en Xavier, tothom ha quedat retratat de tots costats.

Quan acaba la Vetlla (encara bo que l’he fet reduïda, que si així s’ha allargat una hora...!) els pares ens conviden a un piscolabis que no hi manca de res, vi de Porto inclòs. Ja ho diu sant Pau a la primera carta als cristians de Corint: “Per això, celebrem Pasqua cada dia”. Si senyor, jo també ho dic!

diumenge, 8 / abril / 2012

De bon matí, de cua d’ull, veig alguna oreneta que solca l’aire. Ja fa dies que se n’escolta el xisclar, el xerroteig i el piular de tota mena d’ocells que encara no he identificat del tot. A veure si també escolto algun rossinyol, possiblement ja més cap a les darreries d’abril.

Enceto les celebracions amb les exèquies de la Rosita (87 anys). La Conxita no hi podia faltar ja que era veïna seva. Després anirà enfilant celebracions: la missa de les 9, després a Salt... Fa col·lecció de misses i de capellans!

Pujo a Sant Martí. A la missa hi participen cap una quarantena de feligresos. Tothom fa cara de Pasqua. Tu diràs! O avui, o mai.

A Anglès, els Cors alegres acompanyen la celebració de la missa de les 12 amb els seus cants. Fa xera. Quan acabem, interpreten un concert de caramelles. Fa Pasqua! Al davant de l’església hi saludo l’Eli, l’actual directora de l’esbart dansaire Mestre Sirès. Li dóno records pel seu germà i sobretot per la Lolita Calm.

Dino a Banyoles, amb la Carme, en Josep, la Nuri i en Jordi. El menú és de faves estofades (que bones li han sortit a la Carme!) i espatlla de xai al forn. I per acabar, un xic d’amanida de fruita. Per solidaritzar-nos amb els bascos, bevem un xic de txacolí: algú de la família n’ha portat una ampolla d’Euskadi.

Parlem de la possibilitat d’alguns països deixessin la Unió Europea (com de fet ja pràcticament ha fet el Regne Unit). I què passaria que Catalunya fes el mateix. A Suïssa li va prou bé ser-ne fora.

Torno cap a Anglès fent un xic de ronda: Vilablareix, Aiguaviva, Estanyol, Mas Llunès... Quins paisatges tan dolços! Els campanars semblen clonats.

Quan arribo a la doma, tanco l’església i pujo al pis. Felicito la Pasqua a uns quants amics i contesto les felicitacions que m’arriben. També em feliciten els altres germans. Surrexit Dominus vere: Bona Pasqua!

dilluns, 9 / abril / 2012

Als 103 anys, ha mort en Josep Cofan. Recordo que em comentava que feia d’escolà i que, amb la propina que rebia, la seva mare pagava el lloguer de la casa on vivien. En Torras Jonama el va fer anar a l’escola i li pagava un xic més. Era un bon ballador de sardanes, fins fa poc, i no se’n perdia cap audició. Em penso que va ser el darrer cap d’estació del tren petit, a Palafrugell. Déu l’hagi.

A les 10, a Bonmatí, oficio les exèquies d’en Pere Quer. Tothom me n’ha dit lloances i, de fet, l’església es queda petita (i això que és gran). Per alguna cosa deu ser.  

Cap al migdia surto a donar un tomb amb el cotxe. Vaig cap a Constantins i les Serres. M’aturo a Sant Martí de Llèmana i baixo per fer un tomb pel poble i mirar bé el sant Martí d’en Piculives. Recordo que a la rectoria hi havia passat uns dies de colònies amb mainada de la parròquia de Sant Pau de Girona (estiu del 1989) i em sembla que alguna altra vegada.

Pel vell camí ral, m’arribo a Granollers de Rocacorba. Només de sortir del cotxe, em ve a saludar en Luján Quesada i em presenta la seva companya, la Maria. Tot cofoi li recorda que vaig administrar-li la primera comunió, ara deu fer uns dotze anys. En Luján em comenta que està acabant la carrera de química. La Maria li volia ensenyar el lloc on havia anat de colònies amb  el MIJAC de Sarrià de Ter.

Continuo la passejada cap a Sant Esteve de Llémana on m’aturo a dinar al restaurant El Cabrit. A la taula del costat hi ha dues parelles. Me fa que són de la faràndula. Parlen dels amics, de La Riera, de Porca Misèria, de la Passió de Verges, d’en Günter Grass, de restaurants de Darnius, Peretallada...

Quan acabo m’arribo fins a Sant Aniol de Finestres. El matrimoni Gelada, que em veuen arribar davant l’església, m’atenen molt bé i em conviden a visitar-la. Com que són amables de si, em presento. L’església està molt ben arreglada ja que hi celebraren la vetlla pasqual conjunta de tots els pobles de la Vall del Llèmana: hi havia més de cent persones.

En Miquel em fa adonar d’un mosaic molt elegant i molt senzill que hi ha darrera l’altar major, protegit per un vidre gruixut. Es veu que és un mosaic tardo romà, d’una esglesiola que hauria precedit l’actual. També em fixo en una petita creu d’en Masó que hi ha al presbiteri. Li ha saltat un dels medallons de ceràmica de Quart on s’hi representen els animals del tetramorf, a cada punta de la creu. Jo diria que el que caigués correspon al lleó de sant Marc. És una peça bona i en Jaume diu que procurarà fer-hi alguna cosa. Llàstima que també hi manca la figura del bou de sant Lluc, damunt del cap. El matrimoni em comenten que la seva filla és metge al CAP d’Anglès. Mira que bé!

Els comento que, l’estiu del 1967, vaig veure com els homes del poble pujaven les dues pedres massisses que conformen l’altar major (el pedestal i la mesa). En aquell moment em semblaren immenses. Aleshores hi era de rector Mn. Pere Soler (la primera vegada). Jo era allà fent una estada de colònies amb els companys de segon curs del seminari menor i ens acompanyava l’Ignasi Forcano.

Quan m’acomiado de Sant Aniol i dels Gelada prossegueixo la passejada amb aturada obligada a Les Encies, un altre indret encantador. Quan he arribat a Les Planes vaig fins la vall de Cogolls: quina serena bellesa, amb tots els casalots que la poblen: Can Pruenca, Can Xarles, Can Arnau... i l’església parroquial de Sant Cristòfor i l’ermita de Sant Pelegrí.

Deixant enrere Les Planes, baixo fins Amer i, des de la vila abacial, pujo fins Sant Martí Sacalm. Sembla que d’allà estant pot tocar amb la mà el santuari de El Far. Retornant cap a Amer, damunt de l’ermita de Santa Brígida (que encara no he visitat), un jove està practicant parapent.  

I passejant m’he esbargit de l’enyorament de Sant Sebastià, en aquest dilluns de Pasqua, quan per mi encara tot és nou, mentre intento ancorar-me en aquests rierols i en aquestes valls de les Guilleries. Mentre els ulls s’han sadollat de tots els tons i matisos del verd d’aquesta primavera esclatant. I miro si enmig del paisatge hi veig emergir en Serrallonga, que prou bé aniria.

En Josep M. em comunica que, per fi, ahir va arribar al món el seu nou nét, en Jan. Li dic que de segon li haurien de posar Pasqual.

dimarts, 10 / abril / 2012

S’anuncia una forta retallada pressupostària que afectarà educació i sanitat. Un i altra vegada em pregunto perquè no retallen semblantment el pressupost de defensa i de la casa reial?

A quarts d’onze vaig a La Cellera a recollir en Ramon i anar cap al Pasteral. Tenim reunió dels capellans de l’arxiprestat. Quan passem per la carretera de l’embassament, ens embadalim admirant els reflexes dels arbres de l’entorn emmirallats damunt de l’aigua. La grisos del cel hi ajuda.

A la reunió no hi pot venir en Jordi de Bescanó perquè està fent uns dies de silenci. Es veu que, amb l’afonia que va passar fa unes setmanes, no en va tenir prou.

El tema que domina a la reunió és l’intercanvi d’experiències i de vivències relacionades amb la setmana santa: les lògiques i oportunes adaptacions, la participació (en general alta), els protagonistes, les anècdotes... També comentem diversos articles de diaris i la desafortunada i inoportuna homilia de l’arquebisbe Reig Pla.  

Els punts de l’ordre del dia els anem seguint de forma desenfadada: pregària, tema de formació (entorn de la catequesi), activitats conjuntes de la Quaresma...  I acabem comentant les típiques anècdotes de capellans, avui les escapades del seminari per anar al cinema -amb algú que es masegà els turmells saltant per la finestra-,  l’emissora il·legal instal·lada al campanar del seminari emetent el miol d’un gat i traient de polleguera els militars de la caserna de Sant Domènec (aleshores govern militar), els impediments físics que el dret canònic vell  per ser ordenat capellà (tenir el dit gros de la mà dreta amputat, ser molt lleig, tenir alguna disminució física notable... ). De totes maneres, un reconegut professor (que es veu que era molt lleig i malcarat) sempre deia als seus alumnes que no es preocupessin per si eren massa lletjos doncs a ell, tot i ser tan lleig, el van ordenar.

El dit gros del peu esquerra em continua fent un mal agut i vaig a l’ambulatori. El metge que m’atén, l’Antoni Viñas, em saluda efusivament. El seu nom i el seu rostre em resulten familiars. Ell mateix em comenta que havia format part d’un grup de joves que es reunien als caputxins d’Olot i del que jo n’era el responsable. De mica en mica em va venint al cap i al cor aquell grup. El grup estava integrat per en Francesc Còrdoba, en Toni, l’Enric Rubió, en Josep Ferrés, la Nani, la Montse, la Sara Puigdemont, en Lluís Bosch, en Xavier, l’Eugeni Guàrdia, en Ramon – Trul·li, en Ramon Barnadas... També en Tito Rey,, en Jimmy, en Bastian, en Cali... Tots eren molt capacitats (alguns sobretot per fer xarana). Havien col·laborat en algun torn de colònies a Santa Pau. I Déu n’hi do el bé que funcionava el grup. Quan me’n retrobo algun (darrerament l’Enric Rubió i en Josep Ferrés... ), recordo entranyablement el grup que, en Marturi, sarcàsticament deia que era la nineta dels meus ulls. Doncs si. El grup es va anar dissolent quan vaig marxar d’Olot (1983) per anar a Calella, al Maresme. Uns quants, encara van venir un parell de dies a Sant Jordi. Amb alguns ens havíem trobat alguna vegada més, sobretot amb en Francesc Córdoba, a Palafrugell.

I el dit, què? Doncs una unglera que s’anava infectant i que, a més de créixer la infecció, m’hauria pogut posar en perill el dit, pels problemes de glucosa que tinc.

Quan vaig a retirar els medicaments, la farmacèutica em reconeix també: és molt amiga de la germana de la meva cunyada i, fa un mes, també assistí a les exèquies de la Mercè, que vaig oficiar jo. Les muntanyes no es troben.

I un ruixadot per acabar.

dimecres, 11 / abril / 2012

Sembla que el diagnòstic que em va fer en Toni és el correcte i el tractament ja es nota, si més no, les punxades ja no es fan sentir tant.

Abans d’obrir el despatx, m’arribo a comprar un xic de proteïnes per dinar. És tot el que em resta dels meus ancestres caçadors. Si no hi ha perill amb l’àcid úric, ja puc aixecar la veda.

Porto el cotxe a fer la revisió i al ITV. Torno, caminant, per la Triassa. Cada poble té noms específics. D’algun se’n pot deduir fàcilment el significat (Sauleda, Carrer de les Mosques... ). Però hi ha noms que no queda clar d’on surten: Carrer de la Allada (a Palafrugell), o de la Triassa (a Anglès)... Altres que els trobes repetits a diversos pobles: carrer Nou, carrer Jacint Verdaguer, carrer de la Tarongeta...
   
Al despatx atenc un parell de visites. L’Arnaldo em comenta el viatge al Marroc visitant les comunitats amb les que manté relació. Les petites congregacions dels evangelistes hi han d’afrontar moltes dificultats i la llibertat de cultes és inexistent: si algú vol deixar l’Islam per fer-se cristià, s’exposa a perdre la vida.

A la tarda feinejo pel despatx i per la sagristia. Vaig a recollir el cotxe. A veure si aconseguim que l’asseguradora es responsabilitza de fer-hi unes quantes reparacions superficials i me’l deixen nou.

Escoltar les confidències és quelcom que valoro molt de les meves obligacions. No sé, però, si sóc capaç de comunicar la pau de Jesús i la seva llum.

dijous, 12 / abril / 2012

Tinc l’agradable visita d’un bon amic. Feia dies que no ens trobàvem i hi ha coses a comentar. Em fa riure parlant d’algú que anomenen en Loctite perquè sempre va amb les mans enganxades: tothom mira de fer el ridícul com sap, o com pot.  Aquests dies sembla que la gent està més tova per fer confidències i me’n plouen d’arreu.

Torno a portar el cotxe al garatge. Em miraran si l’asseguradora finança la reparació d’alguna masegada i d’alguna rascada. Amb el temps que fa que la cotitzo sense haver-la  necessitat mai, ja poden tenir un detall. En Santi se’n cuida i sembla que alguna cosa s’aconseguirà. A veure si queda com nou.

Dino amb els de casa: Carme, Josep, Assumpta, Nuri i Jordi. Per la sala d’entrada hi ha en Patllari i en Ferriol. A taula parlem de les possibilitats de fer l’objecció fiscal (com de fet, algú ja ha començat a fer), del voltadits que em fa ballar la padrina (i jo que en deia unglera!), de l’homenatge que els de XISCA DEGARDI  van fer als frikys de Banyoles...  (llàstima que la Teta Forra ja fos morta que segur n’hauria estat la reina, però es veu que hi ha alguna candidata a succeir-la: catxis dena!).

Després de la missa vespertina vaig fins a Cal Mariner a fer una canya i llegir un xic el diari. De nou es parla de la Montse Serra: sis mesos de segrest. A veure si la Mare de Déu del Remei, alliberadora de captius, hi fa alguna cosa! I també sant Miquel, i sant Grau i tots els sants del santoral. Ja seria hora que, aquells ximplets, les deixessin tranquil·les i lliures.

Acabem amb un bon ruixat: arriben a caure uns 13 litres!

divendres, 13 / abril / 2012

Aquest dia m’evoca els inicis de la meva vocació i em vincula a d’altres que també han viscut altres opcions paral·leles: Carles Mas de Xaxars (capellà de Barcelona), Ramon Vall·llosera (monjo de La Oliva), Antonio Pérez Mosso (capellà de Navarra), Miquel Miró (superior general dels agustins recol·lectes), Antonio Abecia (religiós agustí), Juan Melendo (capellà de Tarazona)... I un espai molt concret: el Monestir de Santa Maria de la Oliva

Cap a migdia vaig a visitar diversos ancians de Bonmatí. Cal anar alerta no anar-hi massa aviat (que encara els trobaria enllitats) ni massa tard (que ja els trobaria dinant). Cada vegada que faig la ronda, visito un nou domicili, aquesta vegada en Joan i l’Antònia. Procuro que la meva visita a una persona impossibilitada també comporti visitar el familiar que l’acompanya i l’assistenta que l’atén: “Pau a aquesta casa i a tots els que hi habiten!”. Com deia en José Ortega i Gaset, cada persona és: “ella i les seves circumstàncies”.

Conduint el seu cotxe, veig un avi que porta els seus néts de menys de 10 anys al seient del davant, i sense cinturó. Deu ser dels qui pensa que la normativa és perquè la compleixin els altres. Conec un dels néts i entenc un xic més que sigui com és.

A la tarda plovisqueja una mica. Arreglo un parell de testos i em comunico amb amb algun amic. També preparo els cants per les misses dominicals.

Vaig a comprar un sac d’adob a una botiga de xinesos: “On teniu la terra, si us plau”, “tela?”. Em porten a la secció on hi exposen peces de roba.

M’han comentat que, a Bonmatí, s’hi instal·larà una fleca industrial que donarà feina a una cinquantena de treballadors. A La Cellera, un grup de joves emprenedors hi obriran una discoteca pel jovent de la comarca. I a Anglès, res? Sembla que no hi ha masses facilitats per projectes industrials. 

1 comentari:

  1. Encantats d'haver-te vist, ja saps que et trobem a faltar. Petons des de Cerdanyola...

    ResponSuprimeix