dissabte, 12 de gener de 2013

Pels Reis, ase serà qui no ho coneixerà


dissabte, 5 / gener / 2013

Em llevo un xic més tard. Trec molta brutícia del nas i de la gorja. Faig bugada, endreça...

Al matí enllesteixo feina de despatx i preparo les celebracions dominicals: cants, pregàries, la calenda...

Cap a les 11 m’arribo fins a Can Patalic fent una ronda per la variant. La temperatura és agradable i fa bo caminar una estoneta.

De retorn, entrant als jardins de Can Cendra, em trobo amb en Lluís i en Vadó. Van a preparar el Pessebre Vivent per aquest vespre. Els Reis hi paren a fer l’adoració. Aquesta colla no para!

A la tarda, algú em comenta que m’ha vist al canal Banyoles Televisió (en Ramon, en Bartomeu, en Manel...) parlant del llibre “La Parròquia de Santa Maria dels Turers de Banyoles”.

Celebro la missa anticipada a Bonmatí. Ve a saludar-me en Josep Pla de Cal Ros per parlar-me del seu amic d’infantesa, en Pompeyo Ramis.

diumenge, 6 / gener / 2013

Sorprenentment , a les misses hi participa més gent que un diumenge normal.

Aquesta diada sempre faig memòria de Mn. Rafel Planadecursach, oncle del meu pare (germà de la seva mare), rector de Biure d’Empordà i que morí sobtadament mentre celebrava la missa d’aquest dia, el 1927, quan tenia 50 anys. La seva germana, la meva àvia Pepa, també morí sobtadament poc desprès mentre arreplegava llenya al llenyer de casa. “Vetlleu doncs perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”. 

Eren de Can Fajula de Riudaura. Un altre germà, Mn. Hermenegild, va arribar a canonge, i morí als 68 anys, el 1946. Algú m’havia comentat que, a la guerra civil, havia estat refugiat a Les Planes, crec a Can Plana. Ho hauré d’acabar d’esbrinar. A veure si trobo algú que m’hi ajudi.  

A la missa de les 12 hi participa la Joana Guadalupe i en Ramon Sala, com van fer l’any passat. Em fa arribar salutacions de la Cati i en Joan d’Aiguablava, i de la Rosa de La Llagosta. I m’obsequien amb un tortell de reis de Ca la Teresa Guitart i que m’anirà bé per convidar als de casa.

Mn. Rampon, el rector de Banyoles, em comunica la mort d’en Lluís Martí Salló (62a). L’havia conegut quan ell feia de dependent a Can Comalat. Després s’establí pel seu compte i tenia diversos establiments de moda. Darrerament s’havia aficionat al col·leccionisme d’elements relacionats amb Banyoles: fotografies antigues, documents... Estava molt animat en publicació del llibre de Santa Maria dels Turers i ell s’havia de responsabilitzar de la selecció de fotografies. Crec que la darrera vegada que parlàrem fou a la missa dels sants Abdon i Senén, a Santa Maria mateix. Al cel sia. 

Dino amb els de casa. Els mini nebots estan nerviosos, com és lògic, i algun vol anar a treure el nas a la sala per si hi ha obsequis. A mi m’han portat un parell de paelles noves

dilluns, 7 / gener / 2013

Vaig a Girona, als estudis del Bisbat, per gravar el comentari als evangelis dels propers diumenges (20 i  27 de gener, 3 i 10 de febrer) que emetrà el programa Església Viva.

A Casa Carles se’m comenta que el Bisbe està malalt i que demà serà intervingut. Quan puc accedir al meu correu, llegeixo la nota que ens ha enviat el mateix bisbe Francesc als capellans:

“Avui aquesta tarda ingressaré a l’Hospital Josep Trueta per a una intervenció quirúrgica a l’aparell digestiu, concretament a l’esòfag, amb la finalitat de prevenir l’aparició d’algun possible tumor.

Fa uns mesos, per intervenció endoscòpia em varen eliminar un tumor incipient (adenocarcinoma) localitzat a l’esòfag i que no ha deixat cap signe de presència i vitalitat. Però, per prevenir del tot qualsevol altra possibilitat que es reprodueixi, cal la intervenció a càrrec del Dr. Josep Roig i el seu equip.

Estaré algunes setmanes de recuperació i per això no podré realitzar els compromisos acordats durant aquest temps.

El Vicari general amb el Consell Episcopal tenen les facultats adients per a la cura pastoral de la diòcesi. Per tot allò que sigui necessari el bisbe emèrit Carles Soler resta al vostre servei.

De totes maneres, en la mesura de les meves possibilitats, estaré molt atent a la vida del nostre bisbat i del nostre poble.

En aquest any de la Fe continuem treballant per assaborir i ajudar a descobrir la joia de creure, per aprofundir el què creiem i per comunicar-ho amb ardor.

Ho demanaré molt especialment aquestes dies.

Us tindré molt presents a tots en la pregària.

Pregueu també per mi com feu sempre, i durant un temps afegiu-me també a la llista de malalts.”

L’encomano a la Mare de Déu del Remei i demano que preguin per ell als feligresos que participen diàriament a la missa.

dimarts, 8 / gener / 2013

El dia comença comença a créixer també al matí: avui ho fa un minut. A la tarda, des de santa Llúcia, n’ha crescut ja 20 minuts.

Visito els meus veïns que se’ls ha mort la mare, la Delfina (84a.), la mare d’en Manolo. Demà no podré oficiar les exèquies.  

Al vespre tenim reunió dels clergues de l’arxiprestat, a la Cellera. Treballem el tema de formació i parlem de diverses activitats de l’arxiprestat: formació de catequistes a Anglès (divendres 1 de febrer), trobada de les famílies de catequesi a Amer (diumenge 17 de febrer)...

La M. Àngels m’ha obsequiat amb el darrer llibre d’en Martí Gironell “L’últim abat”. D’aquest autor en tinc tots els llibres, fins i tot “La ciutat dels somriures”. Estaré entretingut uns dies: té un estil agradable i planer.

dimecres, 9 / gener / 2013

Surto aviat d’Anglès. Una de les activitats del postgrau és visitar, avui, la col·lecció OLORVISUAL del col·leccionista Ernest Ventós, al carrer Gòsol, de Barcelona. El nom el suggerí en Joan Brossa.

Vaig bé de temps, però quan surto de la Ronda de Dalt per baixar la Via Augusta, tot ho noto mal senyalitzat i m’embullo pels carrers de Sarrià fins a sortir a la Diagonal. I torno a pujar fins a les Tres Torres fins a enfilar bé el carrer Gòsol. Total: arribo mitja hora tard. I els dic que aquest poble és tot molt embolicat.

La conservadora del centre, la Cristina Agàpito Bruguera, ens atén i ens situa en la col·lecció de l’Ernest Ventós, d’origen empordanès i vinculat al negoci de les essències i dels perfums: la importància de l’element olfactiu en l’obra d’art, els orígens de la col·lecció, com es guarda la col·lecció, com s’ha organitzat i com s’ha professionalitzat, col·laboracions amb diverses exposicions, difusió de l’exposició (web, exposicions, préstecs, programes educatius, diccionari olfactiu... ). En definitiva, un plantejament fascinant i innovador en el món de l’art.

Com diu la Cristina:

“Hi ha diferents formes de col·leccionar, i cap d'elles es pot dir que sigui millor que una altra. És bo començar a col·leccionar sense presses, però sabent què es vol. En el cas de la col·lecció Olor Visual, hi ha una línia molt clara: l'objecte adquirit ha de "desprendre" olor perquè entri a formar part d'aquesta. Amb això no m'estic referint físicament, sinó, que ha d'evocar un record olfactiu per al col·leccionista.

L'artista habitualment ha desenvolupat els sentits de la visió i el tacte, deixant de banda el sentit de l'olfacte, ja que aquest és més difícil de reflectir, i perquè la sensibilitat olfactiva en el nostre sistema cultural, està ignorada i per tant, molt poc desenvolupada. De tota manera, alguns colors ens evoquen a sensacions, a records olfactius, encara que sens dubte són records molt subjectius.

Quan l'artista crea la seva obra, la seva composició no es basa en la sensació, sinó en el record de les sensacions. L'art existeix per estimular el nostre esperit i per desafiar la nostra manera de percebre l'expressió creativa. La col·lecció Olor Visual, existeix per estimular el nostre esperit artístic i olfactiu.

L'olor impregna la memòria, però és invisible, és com si emanés del seu interior, sembla sorgir de l'interior dels objectes ... Així ho percep el col·leccionista i sota aquesta premissa va formant aquesta col·lecció”

Com a colofó de la visita, ens mostra la col·lecció de nassos que han confeccionat diversos artistes seguint tècniques ben diverses. No podem deixar de dir: quins nassos! I ens treu una fotografia del grup lluint tots un nas postís.

Mentre fem la visita, un dels companys va recitant el sonet de Francisco de Quevedo  (1580 – 1645) que es diu dedicà al seu amic Góngora:

Érase un hombre a una nariz pegado,
érase una nariz superlativa,
érase una nariz sayón y escriba,
érase un peje espada muy barbado.

  Era un reloj de sol mal encarado,                  
érase una alquitara pensativa,
érase un elefante boca arriba,
era Ovidio Nasón más narizado.

  Érase un espolón de una galera,
érase una pirámide de Egipto,                        
las doce Tribus de narices era.

  Érase un naricísimo infinito,
muchísimo nariz, nariz tan fiera
que en la cara de Anás fuera delito.

Acabem cap a la una. Quan surto, m’enfilo cap a la Ronda de Dalt i m’adono de l’error que he fet, baixant. De mica en mica vaig sortint de Barcelona pel nus de la Trinitat i cap el Vallès oriental. Surto per Cardedeu. Dino a un restaurant de carretera. Cap a les quatre arribo a la doma.

Entre els missatges que m’arriben trobo el comunicat mèdic del Dr. Josep Roig, Cap de Secció de Cirurgia General i Digestiva de l’Hospital Dr. Josep Trueta de Girona, referit a la intervenció (ahir) del Bisbe Francesc:

“Monsenyor Francesc  Pardo ha estat intervingut quirúrgicament per la seva malaltia esofàgica. S'ha efectuat una esofaguectomía amb reemplaçament per un tub gàstric a través de cirurgia laparoscòpia. La intervenció quirúrgica ha durat 6 hores i el pacient ha tolerat perfectament la mateixa. Actualment ha baixat adormit a la Unitat de Cures Intensives on iniciarà el control mèdic postoperatori”

dijous, 10 / gener / 2013

El matí és tranquil i feinejo pel despatx i per la doma. M’arriba una carta del bisbe Jaume Camprodon que la recullo amb agraïment:
           
            Benvolgut amic: Pau i bé.

Mn. Ramon Pijoan m’ha fet arribar un exemplar del teu recent llibre “La parròquia de Santa Maria...” Et felicito per la bona labor que has portat a terme. La història d’un poble, “El Poble de Déu”, que porta a les venes la saba de l’Amor. Malgrat la crisi, aquesta ciutat de l’Estany porta la marca dels fills que hi ha donat vida i continuen amb la mà a l’arada. L’esperança és un “do” de Déu i Déu és fidel. Amb el teu treball contribueixes a fer-ne prendre consciència. Et felicito.”.

Dino amb els de casa parlant del panorama.

Al vespre, venen els tramoistes dels Pastorets a retirar tota la tarima. L’església queda neta del tot.

En Lluís Cornellà ha preparat una cargolada que ens cruspim, un cop acabada la feina, a la sagristia mateix. I vaig coneixent la gent: en Xavi, en Vadó, en Jaume, en Ricard, en Jordi...

A la doma hi ha reunió de les voluntàries de l’Oncolliga preparant la parada de la fira de Sant Antoni. A pertot hi ha gent. 

divendres,  11 / gener / 2013

Vaig aviat. Quan surto del pis, els baixos de la doma fan ferum d’all. Tot ha quedat impregnat de la cargolada.

Obro l’església aviat i surto cap a Bellaterra per assistir a classe a la UAB. En Rafael Cornudella. Ens continua parlant de la documentació relacionada amb l’obra del pintor Bernat Martorell (1390 / 1452). Ens parla dels dibuixos que hi ha al revers de varis retaules seus (començant pel retaule de Púbol).

També ens parla dels dibuixos per diversos brodats, especialment el frontal i el tern de la capella de Sant Jordi del palau de la Generalitat. Certament, una obra de filigrana. Si bé en aquest moment no es considera massa l’art del brodat, si que tenia molta consideració en el moment que es van confeccionar.

En el moment de descans entre les dues classes, en Rafael em comenta que, amb ell, hi treballen dues noies de Banyoles, la Mercè Doñate i l’Elena Llorens. Si bé no les conec personalment, si que he conegut els seus pares, especialment els de l’Elena (a.c.s.): en seu pare, en Josep, m’obsequià amb una tela que representa un racó de l’estany des d’on es veu el Trenc del Cimà, Pissarrí i l’Olivet del Rost.

Retorno per Vic. Tinc ganes d’estrenar l’eix. Contràriament al que em pensava, aquest trajecte em comporta allargar 30 km el viatge.

A la tarda, venen els grups de catequesi. I a la missa vespertina, recordem especialment a la Isabel, que morí fa un parell d’anys.

Entre Montfullà i Bescanó ha mort d’accident una noia de 18 anys de Bescanó. Fa un parell d’anys, per aquest mateix punt, hi morí un noi, també de Bescanó. Aquesta carretera és ben cert la Carretera de la Vergonya, i òbviament és una carretera que depèn de l’estat (N 141). Si totes les despeses de la inauguració de l’AVE s’haguessin invertit aquí, segurament s’hauria millorat alguna cosa. Però els polítics sempre remeten les culpabilitats als conductors. I què més?

Cap comentari:

Publica un comentari