SOLVE VINCLA REIS...

dissabte, 13 / juliol / 2013

Ja hem perdut un quart de sol, que surt 10 minuts més tard al matí i s’ajoca uns 5 minuts més aviat al vespre.

Avui és sant Enric, el sant de l’àvia Enrica, l’única dels quatre avis que he tractat un xic: quan va morir (el dia de sant Vicenç), jo tenia 17 anys. L’altre avi que vaig “conèixer”, va ser l’avi Pep de Can Teixidor. Quan morí, el dia de sant Cristòfor, jo tenia 3 anys. L’àvia Pepa de Banyoles morí el dia de l’Anunciació del 1932 (?) i, l’avi Benet (el marit de l’àvia Enrica), morí el dia de sant Martí de cap el 1943. En definitiva, aquesta setmana, amb l’aniversari de l’avi Pep i l’onomàstica dels avis Benet i Enrica, els he tingut ben presents a tots. I per acabar-ho d’arrodonir, aquesta setmana serà l’onomàstica i l’aniversari del naixement de la mare. Al cel sian!

Em llevo a l’hora de sempre, saludo el nou dia, el Bon Déu que ens l’envia, dic el Déu vos guard a la Mare Déu i demano que em guardi l’àngel meu. També, pel xip-xap, saludo els nebots: avui van tard! Obro finestres, m’estrijolo, reso una mica, miro les notícies, faig bugada i un xic d’endreça, netejo la piscina, obro l’església, esmorzo... Feia dissabtes que no tenia gairebé temps per mi.

Al matí preparo les misses del cap de setmana: pregàries, cants... Venen en Manel, la Sílvia i en Pol a recollir taps. Omplen els seus dos cotxes. Ara caldrà preparar un equip de voluntaris pel dia que vinguin a recollir-los a la Burés. Veurem qui s’hi apunta....

Faig dinar vegetarià, que de tant en tant convé. Els indis, sempre mengen vegetarià.

   

I a la tarda, la missa anticipada a Bonmatí (hi fan d’escolà l’Arianna i en Rodrigo). Hi participen sobre les 40 persones i, en Pol, treu el nas per la porta. A Anglès la participació gairebé dobla la de la setmana passada, amb cap a 60 persones, i això que els jubilats han fet un berenar. No paren!

diumenge, 14 / juliol / 2013

A la nit he descansat poc. Segurament hi ha algun medicament nou que m’altera el son. El dia comença xardorós i jo, amb caparrina.

Unes 80 persones participen a la missa de les 9 del matí. De moment, aquesta és la missa més concorreguda a Anglès. Val a dir que, de tres misses que es celebren aquí, possiblement amb una sola es podria passar (o com a molt, 2).  

A Sant Martí celebrem la missa a l’atri. La participació és molt regular: una trentena de persones, cada diumenge. A veure si aviat podrem veure pintada l’església. El tema ara són els pintors (amb pressupostos ben diferents) i colors... Tinc clar que han de ser alegres, lluminosos... Quan acabo la missa, visito la Maria.

La missa del migdia, a Anglès, és la menys participada: no arribem ni a la trentena de persones. Això si, hi ha lectors i col·laboradors per totes les lectures i serveis.

Dinant llegeixo l’editorial de la Vanguardia dedicada a la visita del Papa Francesc a Lampedusa: una imatge ben adient per il·lustrar la paràbola del Bon Samarità que hem llegit a les misses.

A la tarda venen mainada a remullar-se a la piscina. No hi poden estar gaire estona perquè comença a ploure.

Preparo alguna cosa pel programa de la Festa del Terme de Banyoles, la dels sants Abdon  i Senén.  Passo el captard arrastrant-me pel pis.  

dilluns, 15 / juliol / 2013

En Toni ve aviat per començar la repassada i neteja dels teulats de l’església d’Anglès. Aquesta primavera tan humida ha propiciat que els teulats quedessin fets un bardisser i gairebé com un camp de naps. I és clar, qui no arregla la gotera, ha d’arreglar la casa sencera.

El dia es presenta tranquil. Faig una volta pel poble amb l’excusa de passar per l’ambulatori i d’anar a comprar alguna cosa.

Envio els articles per publicar al programa de la Festa del Terme. I en preparo algun per avançar feina pel setembre i octubre, tot i que no és el meu estil.

El panorama polític s’està enrarint. La “transparència” informativa em recorda la del 11 de març del 2004, amb l’atemptat de Madrid, també la informació de tot el desastre del Prestige, amb els “hilitos de paxtilina”. Anem de mal en pitjor.

I per la paga, ara l’ABC ens amenaça amb que en Rouco, abans de plegar (agost) vol imposar a les properes seus vacants de Catalunya (començant per Barcelona) bisbes espanyolistes, l’única obsessió que té al cap. Això si, ni mu del tema de Bankia i dels desequilibris econòmics i socials. Es veu que cal agrair tot el bé que ha fet.

dimarts, 16 / juliol / 2013

Estem solcant pel mig del mar de la xardor estiuenca on hi brilla, nit i dia,  l’Estel del Carme. 

Vaig a visitar alguns ancians i malalts: en Lluís Molinas, en Sebastià Vila i la Maria Albertí,  en Joan Bruguera i la Lluïsa Martí, la tieta de Can Pons, també els que seran els avis polítics d’en Thiago Alcántara...  M’assabento de la mort de la Maria (que em regalà les figures del naixement monumental que s’han exhibit aquests dos anys al pati de la doma) i del que havia estat jutge de pau. Al cel sian!  

A la tarda acompanyo en Raül, un dels vailets de Ca la Remei, a l’entrenament de caiac, a Salt.

dimecres, 17 / juliol / 2013

Al matí tinc el despatx obert i atenc alguna visita. També contesto missatges i ordeno els llibres de registres.

Vaig a dinar a Banyoles. Parlem de la situació actual. La família en tenim l’esquena pelada, però ja de temps: els bancs són depredadors? Ho sabem prou per les marranades que va fer el Banc Central al pare quan hi treballava i els directius li feren mobbing i els germans érem petits. I les marranades del Banc dels Pirineus, també les vàrem patir. I anys i anys, patirem l’ambició especulativa de PROGEINSA que va martiritzar el pare i a tots, malgrat els tribunals ens van donar sempre la raó (gràcies a l’ajut de l’Ignasi Bosch). I encara, com a coronament de tot, va aparèixer INCASOL, al servei dels Jocs Olímpics 92, expropiant a tort i a dret sense cap consideració, i a benefici dels especuladors de sempre (si bé, gràcies a en Tià Salellas, a INCASOL no li sortí tan barat com es pensaven, si bé als responsables polítics, malgrat els advertiments dels tècnics, els importava un bledo perquè, en definitiva, ho pagàvem entre tots). I del darrera d’aquests embolics depredadors, en sortiren els pares de la pàtria que voldrien fer-nos creure que tot ha de convergir  a una unió d’interessos capitanejats sempre per ells (i a benefici d’ells, clar), això si, en nom de la democràcia i de Catalunya. Uf, quin descans!    

M’aturo a comprar a la sortida de Banyoles. Quan intento arrencar el cotxe, no puc. M’arribo al concessionari del Wolswagen, a un parell de cantonades, al darrera de La Nau, i venen tot seguit. Resulta que la bateria ha fet figa: era l’original de quan vaig comprar el cotxe, a principis del 2007, i el cotxe porta fets gairebé 110.000 quilòmetres. Puc estar content.

Arribo a Anglès just per la celebració de la missa. Es posa a ploure a bots i a barrals, amb llamps i trons. Cauen uns 13 litres en una horeta.  Més tard, fa una altra ploguda i cauen uns altres 15 litres. O sigui que la cisterna s’omple un xic més i no caldrà regar l’hort.

Al vespre acompanyo un parell de nois de Ca la Remei a veure una peli a l’Espai Gironès, Niños Grandes 2. M’adormo.  

dijous, 18 / juliol / 2013

És el 97 aniversari de la mare, i la seva onomàstica. Al cel sia!

Ben aviat ja venen les confraresses de l’escombra. Visca la neteja.  

Vaig cap a Cadaqués. Tenim  trobada d’estiu amb els companys de promoció. També m’acompanyen uns nois de Ca la Remei que ho aprofitaran per fer una banyota a la platja. Amb tants giravolts, un vailet treu la primera papilla. Sort que portava bosses i mocadors.

A l’església ens trobem amb en Jaume. Ja hi ha en Joan Pujol, en Pere Domènec (ho sap tot!), Benet amb els elàstics, en Josep M.... i de mica mica arriben els altres: Joan, Miquel Àngel, Esteve, Joan Planellas, Joan Baburés...

A la rectoria, saludem la Rosa i gaudim del panorama que es veu des de la terrassa. Cuina i serveix el dinar la Montse. El tema de conversa es força monogràfic i gairebé a una sola veu.

 

Cap a les quatre venen els nois de Ca la Remei  i enfilem el camí de retorn. Escoltant un moment les notícies de la ràdio, m’assabento de l’alliberament de la Montse Serra i de la seva companya: Deo gratias!.

Per evitar els embossos de circulació, a Castelló d’Empúries agafo la carretera dels aiguamolls de l’Empordà i passo per Sant Pere Pescador, Torroella de Fluvià (des d’allà veig Vallveralla i Ventalló, la terra de la mare), Sant Miquel  de Fluvià (on hi vaig rebre en Willy Wrandt, em penso que va ser el 1993, quan va visitar el poble i l’església), Sant Mori, Valldevià, Vilopriu (al començament del que havia estat territori parroquial on hi havia de treballar), Colomers, Sant Jordi Desvalls (on hi vaig viure 7 anys), Cervià... Així, tot fent camí, quan s’acosta un poble els dic el nom i els comento alguna cosa relacionada amb mi, amb la meva família, amb el meu treball pastoral... Els sorprèn que conegui aquests pobles i no saben pas on es troben. Ben bé que si haguessin de tornar caminant a Anglès, no sabrien pas per on passar. Cap a la banda de Rocacorba es veu el cel ben ennegrit , amb algun llamp que esquinça la nuvolada. Pluja segura cap a la Vall del Llèmana, la Vall d’Hostoles, la Vall de Bas... 

A Medinyà agafem la general i, per la variant, anem fins a Salt. Allà, en Raül es queda  al pavelló per anar a entrenament de caiac. Arribem a Anglès i celebro la missa vespertina. Fa un bon ruixat: uns 10 litres?.

Al vespre, vaig a recollir en Raül sota de Montfullà. Pel camí, entre el Pou del Glaç i el trencant de Vilanna, hi ha hagut un accident i es formen retencions. Veig que hi ha un cotxe que s’ha entaforat dintre d’un rec que baixa de Vilanna. I un altre cotxe, ben abonyegat, és a la carretera mateix. Espero que ningú s’hagi fet massa mal, però hi acudeixen dues unitats de bombers, dues unitats dels mossos i dues ambulàncies.

divendres, 19 / juliol / 2013

El dia es presenta tranquil. Faig endreça pel despatx. Redacto l’article per publicar al programa de les Gales d’Anglès i l’envio a l’Emili Rams. M’inspiro amb el títol de la rumba VINC I VAIG, VAIG I VINC del grup AI, AI, AI.  

Camí de Mataró trenco per Tiana
I passo per Alella per anar al Masnou
M'aturo a Vilassar i veig a me germana
I fem un vermutet asseguts al sol

Del túnel de Parpers passat Argentona
Enfilo Granollers i me'n vaig a Vic
Jalem al Petricó tot passant l'estona
I faig cap a Manresa de content que estic

Passejo i dono voltes deu ser que és el meu destí
Vinc i vaig, no tinc cap pressa i disfruto del camí
Quan m'enyoro torno a casa des d'allà on sigui del món
Hi ha unes dones que m'estimo i els hi vaig a fer un petó

Me'n torno cap enrere i m'aturo a Gràcia
M'arribo a Ripollet i passo pel Local
Em venen moltes ganes d'anar a Vilafranca
I fer hi unes canyetes al Forat de Pany

Agafo l'autopista i me'n vaig a Les Borges
Segur que a l'Eslàvia hi haurà algú tocant
No se com ha estat però m'ha passa t la estona
Me'n torno a Dosrius que tenim assaig

  

Tampoc puc deixar de banda el tema, VAIG I VINC, més intens, d’en Lluís Llach: 

Serà tan fàcil de partir
d'entre els llençols d'aquesta vida,
sempre és tan fàcil de partir,
creuar lleuger a l'altre riba,
suaument lliscar cap a la fi,
molt més enllà de l'ombra blava
i sens gest dir l'últim sí
al res ignot que espera encara.

Està tan lluny de mi partir
quan en la calma posseeixo
els màgics verds, d'aquest país
que em diu qui sóc,
i per què sento,
i enjogassar-me en el seu pit
infant amant que encara envejo.
Està tan lluny de mi partir
que ni he pensat en el que deixo.

I no t'estic dient que me'n vaig,
ans al contrari, potser ara arribo:
pren fort la meva mà
i no la deixis quan m'allunyi...
no la deixis mai.
Sé tan a prop el meu partir
que et deixo llum a la finestra
per si així et creus que sóc aquí,
quan l'enyor venci
els teus vespres;
tossudament dir-te que sí,
que val la pena si segueixes.

Sé tan a prop el meu partir
que ni el acords no em posseeixen.
Mai no me n'he d'anar d'aquí
si en un racó del teu somriure
em fas un lloc petit per a mi
on no d'estorbi el teu viure.
Ho escoltes bé? Jo sóc així
i t'encomano el meu pervindre:
que no me n'he d'anar aquí
mentre m'alenis molt endintre.

De fet, a l’article presento alguns dels eixos de la vida parroquial que s’han fet palesos.

Al migdia preparo l’expedient de matrimoni d’en Sergio Manuel i la Mònica que es casaran a Portugal. També passa en Lluís Cornellà que em comenta el trajecte del Camí de Sant Jaume que, amb en Fèlix, ha fet aquest any. Es veu que el més destacat és que han passat molta calor.

Les notícies parlen de la Mone i de la seva companya, que arriben a Madrid, de que en Tito Vilanova deixa el Barça per motius greus de salut, que els grans partits diuen que són incorruptibles però que cada dia fan una pudor més insuportable. Quan va començar la crisi, cap el 2008, el president francès va dir que s’havia de refundar el capitalisme. Per mi que cal refundar-ho tot i engegar a passeig la majoria dels partits polítics i dels seus responsables: refundar el sistema, refundar l’estat (a partir del principi de cadascú a casa seva!), refundar també Catalunya...

I al vespre, a l’hora de la missa, el ruixat de cada dia, que es veu que cap a Torroella de Montgrí ha estat força més que un ruixat.