dissabte,
7 / setembre / 2013
Al
migdia oficio les exèquies de la Maria Lluïsa Fages. El cognom m’evoca aires
empordanesos: de fet és nascuda a Castelló d’Empúries.
A
la tarda celebro la darrera missa d’aquest estiu a la capella de Can Bonmatí,
on es va formar la parròquia de Bonmatí. Presideix la petita imatge de la
Immaculada, una talla del s. XVIII, que la família Bonmatí custodia zelosament:
és la seva patrona. En diverses ocasions (la darrera, del 1936 – 1939) fou
amagada i soterrada per evitar-ne la destrucció. La imatge està ben conservada.
Després
de sopar, començo a sentir petards. Recordo que, a Buenos Aires, es decideix si
es celebren els Jocs Olímpics a Madrid. Quan miro les notícies comenten que la
candidatura de Madrid ha estat eliminada a la primera ronda. Encara bo! Quin
ridícul tan divertit! Malbaratament (encara que sona millor en castellà:
“despilfarro”), ostentació, xuleria madrilenya i pepera sumades i
augmentades...
diumenge,
8 / setembre / 2013
Al
matí celebro les misses a Anglès i a Sant Martí Sapresa. Com que el temps amenaçava
pluja, a Sant Martí la celebrem dintre de l’església. Encara està tot
empantanegat i no s’ha acabat de pintar. La lluminositat de la nau és
esclatant.
Al
migdia vaig a celebrar la missa de la festa major de Constantins. Hi celebrem
el diumenge, el Naixement de la Mare de Déu, sant Vicenç... Hi participem una
cinquantena de persones. Hi ha el cor que també hi ha participat els darrers
anys. Quan sortim, a l’atri de l’església, hi fem el vermut i ens saludem entre
els assistents.
Vorejant
el Ter, per una carretera prou bona però sense asfaltar, arribo aviat a Sant
Gregori i a Banyoles.
Dino
a Banyoles: a taula parlem
dels veïns de la casa de l’altra costat del rec, de la via catalana dels coets
que van esclatar a Banyoles celebrant que Madrid no havia estat escollida seu
dels JJOO...
Retorno
passant de nou per la carretera que he descobert avui, des de Sant Gregori,
vorejant el Ter. M’estalvio un parell de quilòmetres
dilluns,
9 / setembre / 2013
Faig
endreça per la sagristia i pel despatx.
Cap
a migdia vaig cap a l’ermita de la Mare de Déu de Serrallonga, al límit de
Brunyola, a tocar de la Fraternitat de Santa Clara, les clarisses de Vilobí.
L’Esteve
m’ha convidat a predicar-hi la homilia. També hi assisteixen Mn. Ramon de Santa
Coloma, Mn. Lluís de Vidreres, Mn. Rossendo de Maçanes, el diaca Mn. Josep
Maria, l’Esteve i jo. Al presbiteri també hi ha uns escolats de Salitja ben
eixerits i ben preparats: en Joel, en Miquel i en Pau (que em diuen que també
ens veurem a Montserrat). Les germanes clarisses han arreglat l’església i han
preparat els cants.
Centro
l’homilia en la profecia de Miquees: ““Ell serà la Pau” i faig referència a la
invitació del papa Francesc a pregar per la pau, especialment a Síria. Recordo
que és l’aniversari de l’entrevista de sant Francesc amb el soldà Malek al
Kamel per obrir camins al diàleg i a la col·laboració interreligiosa. I, fent referència
al nom de l’ermita, parlo d’aquesta lluita pacífica i engrescadora per la
llibertat i la dignitat del nostre país. Sembla que tothom escolta, fins i tot
els companys.
Quan
ens traiem els ornaments, un mossèn perd l’audífon. I ja ens tens a tots
cercant l’aparell. Total, que s’havia quedat amagat en una arruga de l’alba. M’ha
vingut a la memòria aquella vegada que a la mare li va caure el seu audìfon
dintre la tassa del vàter. I sort encara que el meu germà el va poder rescatar
dintre el decantador, a fora al pati.
Després
de saludar els assistents i de recollir un tortell que se’ns lliure als
capellans, anem a dinar a Sant Dalmai, al restaurant La Crosa. Un dels temes
que domina és el de la manifestació del dia 11. Els que parlen amb més entusiasme
són els capellans grans, amb la voluntat de fer tritllejar les campanes a les
17’14, animant-nos als altres.
A
Anglès, abans de la missa vespertina, venen una colla de jovent a col·locar
senyeres a dalt del campanar. De fet porten l’autorització de l’ajuntament, ja
que el campanar és compartit. I els campanar queda ben mudat.
dimarts,
10 / setembre / 2013
Vaig
a comprar a Girona. Hi ha coses que no es troben aquí i val més anar a Girona.
Quan
arribo, passo per la delegació local de l’ANC a recollir una camiseta i una
estelada. Demà cal anar ben equipat.
Al
migdia oficio les exèquies d’en Josep Calls. També se l’anomena amb el nom amb que era conegut
el seu pare (en Joan) “l’Uzcudun”, ja que havia estat aficionat a la boxa i se
li aplicà el nom del boxejador famós del moment: Paulino Uzcudun (1899 – 1985).
Dino
aviat i, de nou, vaig cap a Girona. Amb en Manel, hi anem al palau a recollir
unes quantes cadires de la capella de les adoratrius. També recullo un sagrari
i alguna altra cosa. Les nostres pobres esglésies quedaran ben proveïdes.
De
tornada, ho anem a descarregat tot a Sant Martí Sapresa, que és l’església que
més se’n beneficiarà.
dimecres,
11 / setembre / 2013
Al
matí preparo algun entrepà, fruita i una petita motxilla per emportar-me a la
tarda cap a la Via.
Al
migdia celebro la missa a Bonmatí, acompanyant i felicitant els ancians del
poble que celebren la seva festa. L’ajuntament ha col·locat una senyera molt
ufanosa a l’església. Anant i tornant de
Bonmatí em trobo amb comitives de cotxes que van cap a la Via. Em ve a la
memòria tot l’entusiasme col·lectiu que va desvetllar la visita de la imatge de
la Mare de Déu de Fàtima, al començament dels anys 50. Potser des d’aleshores
res més havia motivat tant d’entusiasme popular com aquesta Via.
Quan
acabo, retorno cap a Anglès i dino d’una esgarrapada. I aviat és hora de
marxar.
Cap
a les dues vaig cap al carrer Josep Pla. Hi ha quatre autocars que fan el
primer viatge d’assistents a la Via Catalana. Em trobo amb catequistes, mainada
de catequesi, pares, col·laboradors parroquials de tota mena, escolans...
Semblava que anàvem a una romeria. Quan sortim d’Anglès, tot de gent gran ens
saluda des de les voreres.
Els
autocars ens porten cap Riudarenes, al Rolls. Tot està atapeït de gent i hi ha
feina a trobar un lloc. En feines i treballs, els autocars descarreguen i
retornen cap a Anglès per fer un segon viatge amb participants a la Via. Molta
gent ja hi ha arribat abans amb els seus propis cotxes. Alguns fins i tot han
dinat allà mateix.
Em
trobo amb els escoltes de l’Agrupament Sant Miquel, gent de la Cellera que
també han portat el seu mossèn, d’Amer, d’Osor... I quan em reconeixen em
saluden efusivament. Camino cap el sud per situar-me al tram que se m’ha
assignat: el 563. Al meu entorn hi ha un
grup de gent d’Anglès: la Maria, en Josep Maria, la filla, els néts... Més
enllà hi ha la gent d’Osor que van ballant les danses típiques d’Osor
(especialment el ball del ciri), i més enllà encara hi veig la colla de gent
d’Amer que han vingut amb els músics de la Xaranga Damm-er que van interpretant
a la perfecció diverses peces musicals d’animació que la gent va corejant i
ballant.
La
gent d’Anglès, amb els grallers i els gegants (en Miquel i la Remei) s’han
situat més cap al nord i, des d’on som, ni es veuen. I encara, més amunt,
segueix la colla de La Cellera. Es veuen persones de totes les edats i
condicions, alcaldes, professors de diverses universitats (de totes les
branques), metges, dependentes, empresaris, immigrants...
Tot
plegat és una autèntica festa amb la gent corejant INDEPENDÈNCIA, fent la ona
repetidament... L’esclat desborda alegria i entusiasme a les 17’14 quan ens
donem apretadament les mans. I també hi faig la meva pregària perquè tot plegat
esdevingui realitat. Des d’Anglès m’arriben missatges d’entusiasme perquè les
campanes han repicat. També han repicat a Bonmatí.
Des
d’on sóc, en un giravolt un xic elevat, es veuen molts trams on es podrien
encadenar tres i quatre cadenes... Si això es repeteix des del Pertús fins a
Alcanar (uns 400 quilòmetres) vol dir que, només a la cadena que es forma a la
carretera hi deu participar més d’una persona per metre. I els números aviat
estan fets. A més, sembla que als nuclis urbans, la gent s’amuntega molt i molt
més, especialment a Barcelona. Això no té aturador.
Tot
de fotògrafs van traient imatges de cada tram i, quan acaben, es desfà la
cadena quan són ja cap a dos quarts de set. Aleshores tornem al lloc on hem baixat
i anem recol·locant-nos als autocars, que són els primers que poden passar (i
el nostre realitza el primer viatge). Tothom està entusiasmat i tothom s’afanya
a enviar missatges als amics i a escoltar les notícies.
Al
vespre m’assec al davant de l’ordinador i al davant de la tele per anar
admirant imatges, contrastant dades,escoltant comentaris a les diverses
cadenes, sobretot a la tertúlia de TV3 (amb opinions contrastades) i a la de la
13 (esperpèntica). La cirereta de la festa l’han posat un grup d’ultres a
Madrid projectant al món la imatge de la Espanya profunda contrastada amb la
imatge de la cadena.
Prego,
dono gràcies a Déu per aquesta jornada gloriosa, encomano els que l’han
preparada, demano que sigui escoltada...
dijous,
14 / setembre / 2013
Em
llevo com de costum. Els mitjans informatius del país, d’Espanya, del món...
bullen de comentaris i d’imatges. Sembla que ha desaparegut de cop el problema
de Gibraltar, el cas Bàrcenas, la crisi...
Les valoracions dels polítics són per fugir i arrancar a córrer. Si bé
sabien que això arribava, se’ls ha tirant al damunt i els ha agafat amb els
pixats al ventre. I continuen les amenaces i la manca de respostes polítiques
fetes amb seny. L’Iñaki Gabilondo hi toca prou. I ja poden lamentar-se: s’arriba
tard!
Al
matí hi ha les exèquies de la Maria Elena Ruiz (68 anys). La família em demana
que digui algunes paraules en castellà en atenció a alguns familiars vinguts de
fora, com de fet així faig. A Palafrugell m’hi trobava molt més sovint.
Com
que ahir era festa i no hi hagué el despatx obert, avui puja alguna persona. I
vaig preparant el suplement del full parroquial.
.Amb
uns amics anem a dinar a Sant Martí.
A
la tarda acompanyo un noi de Ca la Remei a la Pilastra, per practicar-hi caiac.
S’hi troba amb l’Otger, en Lluís, l’Adrià... És un esport ben complet.
Després
de la missa vespertina vaig cap a la Cellera. Hi tenim reunió dels companys de
l’arxiprestat. Després de la pregària inicial unint-nos al desig del papa
Francesc i pregant per la pau, parlem de la romeria a Montserrat el proper
dissabte (hi participa més gent que l’any passat i s’omplen tots els autocars),
parlem del inici del curs, de les novetats del bisbat...
Com
és obvi al final de la reunió també parlem de la VIA CATALANA. Únicament un
dels que estem a la reunió ens comenta que no li va ser possible assistir a la
Via. De fet, molts dels companys del bisbat també hi van assistir, si bé alguns
dels que els hauria agradat participar-hi no els va ser possible per alguna obligació
familiar, i molts dels campanars es van unir a la reivindicació.
Valorem
els comentaris que surten als diversos mitjans de comunicació i els lamentables
comentaris dels ministres del govern. Com es pot parlar d’una majoria
silenciosa amagada darrera els centenars de milers que s’han manifestat
públicament? Que no saben llegir? I tanta gent que hauria volgut venir i no els
va ser possible per motius laborals o familiars?
De
fet, no hi ha com tenir els antecedents que es tenen per part de qui fa aquesta
mena d’afirmacions.
Tot
sopant, aquest també és el tema que domina. I abans de les 11 ja marxem cadascú
a casa seva.
divendres,
13 / setembre / 2013
A
les sis, com cada dia, sóc de peus a terra. I amb calma, vaig posant en marxa
el meu dia, mastegant pregàries i obrint el cor a Déu perquè me l’ompli amb el
seu amor. Obro l’església cap a les vuit i faig una estona de pregària
reposada.
Pujo
a esmorzar i miro les notícies a diversos canals. Continua la sorpresa per la
manifestació de la diada, algunes vegades barrejada amb la ràbia, altres la
sorpresa es barreja amb una aparent indiferència que no pot deixar de mirar de
reüll, altres la sorpresa es barreja amb l’entusiasme desbordant, altres amb el
cap cot, altres amb perplexitat... Això no és un soufflé com ens volien fer
creure després de la manifestació del 2012. I ara ja comencen a sortir els
brots més rabiosos. El cert, és que això no té aturador i no hi ha marxa cap al
darrera.
Preparo
les misses del diumenge. Les pregàries sobretot seran per encomanar a Déu el
nou curs. També selecciono els cants i envio la tria als responsables dels
cants. També preparo els detalls per la romeria a Montserrat.
Acabo
el recull d’aquesta setmana amb un AVE A LA MARE DE DÉU DEL REMEI que ha escrit
a suara el fill d’Anglès Mn. Dídac Faig i que es veu que ha musicat Mn. Lluís
Solà:
Remei,
arc iris de pau
que ens anuncia el nou dia:
obriu-nos el mantell blau,
SANTA MARIA!
Remei, silenci nostrat,
llantió de poesia:
doll pel cor assedegat,
SANTA MARIA!
Remei, esplendent d’Amor
que el vostre Fill ens envia:
sigueu el nostre tresor,
SANTA MARIA!
Remei, pòrtic repòs
Que el nostre cor més ansia:
sigueu el nostre redós,
SANTA MARIA!
Remei, triomfant del por
i estrella que al cel ens guia:
deu-nos la Vida en la mort,
SANTA MARIA!
que ens anuncia el nou dia:
obriu-nos el mantell blau,
SANTA MARIA!
Remei, silenci nostrat,
llantió de poesia:
doll pel cor assedegat,
SANTA MARIA!
Remei, esplendent d’Amor
que el vostre Fill ens envia:
sigueu el nostre tresor,
SANTA MARIA!
Remei, pòrtic repòs
Que el nostre cor més ansia:
sigueu el nostre redós,
SANTA MARIA!
Remei, triomfant del por
i estrella que al cel ens guia:
deu-nos la Vida en la mort,
SANTA MARIA!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada