HAUTS LES COEURS!

dissabte, 4 / gener / 2014

El matí mandrejo i em llevo un xic més tard. No ho havia pogut fer cap dia d’aquests. M’estrijolo i m’empolaino, prego, faig bugada i una mica d’endreça, escolto les notícies, esmorzo... Un cop he estès la roba a l’estenedor de l’eixida, es posa a plovisquejar.  Ho despenjo tot i ho torno estendre per dintre.

Ve a visitar-me en Ricard Teixidor. Em porta un plànol del s. XVII del territori de l’antiga parròquia de Sant Amanç. També amb porta un disquet amb documentació i estudis que ell ha fet del territori de la parròquia de Sant Martí Sapresa. Hi ha material molt interessant que hauré d’anar repassant de mica en mica. El disquet porta per títol TROSSETS D’HISTÒRIA DE SANT MARTÍ SAPRESA. A veure si, entre una cosa i l’altre, podré confeccionar un xic d’història d’aquesta parròquia.  

Preparo les misses d’aquest diumenge i les del dia de Reis: per agafar un empatx de misses.

diumenge, 5 / gener / 2014

Celebro les misses del matí. A Anglès, pugem a venerar la imatge de la Mare de Déu del Remei: és el primer diumenge de gener i el primer diumenge de l’any.

Després de la missa a Sant Martí, m’arribo al poble a visitar la Maria i a visitar la Nati.

A la missa de les 12 hi ha un grup d’uns 6 ucraïnesos. Quan acabem la missa els saludo i els felicito el Nadal. M’expliquen que ells són catòlics de ritus greco-oriental. Entorn de la imatge del Nen Jesús canten una nadala ucraïnesa. Canten fort sense tallar-se gens, tot i que el cant és força llarg. A veure si podem repetir alguna celebració.

Al vespre celebro la missa anticipada de l’Epifania a Bonmatí (amb 30 persones) i a Anglès (amb 20 persones).

Quan surto de l’església de Bonmatí la comitiva dels tres reis baixava de la carretera de Sant Julià i surto del poble anant fins la carretera de Constantins.  A Anglès, des de dalt l’església, es sent el rebombori i la música de la comitiva que desfila pel carrer de la Indústria fins els Jardins de Can Cendra.

Dilluns, 6 / gener / 2014

Em llevo com els altres dies. Els reis m’han deixat un parell de camisses i alguna altre cosa que aniré trobant a altres balcons.

A la missa de les 9 hi ha força gent, com un diumenge normal. I fem l’adoració del Nen Jesús venerant la seva imatge.

A Sant Martí els reis m’hi ha portat una bosseta de rovellons: són tres, grossos com el palmell de la mà. En podré fer una bona menjada .

Al migdia, a Anglès, oficiem les exèquies d’en Paco Rostán (81a). Estava casat amb la Dolores i tenen 4 filles i dos fills, i un altre fill que morí fa 18 anys (en José Antonio). L’església s’omple. Una tercera part són assistents habituals.

Quan hem acabat i ho he endreçat tot, vaig cap a Banyoles, a dinar a Can Teixidor, amb en Josep i la Carme, amb els seus 4 fills, les seves parelles i els 5 mini nebots. O sigui, 16 comensals.

Després del dinar, pugem a la sala. La mainada ja no tenien espera. Hi ha un regal per cadascú, no més. A mi m’ha correspost una màquina d’afaitar i el poemari de Joan Teixidor preparat per en Sam Abrams. I jo he fet el possible perquè la Nuri tingués una manta elèctrica i, en Pol, les 7 boles de Drac.

I cap a Anglès, a la doma, a descansar una mica.

Dimarts, 7 / gener / 2014 

Al matí vaig cap a Girona. Quan surto de l’aparcament, a la plaça Josep Pla, la Blandinne em telefona per comunicar-me la mort de la seva mare, l’Anne Pellet de Nantes, neboda de l’Abbé Pierre, el fundador del moviment Emmaús. Em demana si puc anar a oficiar les exèquies i a acompanyar la família. Pobre de mi!  

Passo per la llibreria del Bisbat a pagar els deutes pendents i a recollir uns llibres de catequesi i els calendaris litúrgics per saber quina festa és cada dia, els colors litúrgics corresponents, el santoral... També passo a recollir un parell de navetes que tenia a netejar a Ca l’Ensesa.

M’aturo a l’Espai Gironès a buscar una cosa que m’hi ha deixat els reis: una funda pel meu mòbil. Ja fa dies que em va caure a terra, se m’havia trencat i la portava enganxada amb una goma elàstica. S’acabó!

A la tarda faig una mica de repàs a en B. Filipe. També preparo una mica les exèquies de l’Anne escollint els textos litúrgics en francès.

Dimecres, 8 / gener / 2014

Abans de les 9 vaig a Girona a comprar el bitllet pel TGV per anar a Nimes. Poc després de les 10 sóc de nou a la doma: faig despatx, preparo el suplement del full...

Dino aviat, preparo la bossa de viatge, descanso una mica... Surto poc després de les 4. Deixo el cotxe a l’aparcament de l’estació i baixo a les andanades de l’estació. M’han reservat lloc al vagó 18 i m’han dit que serà el darrer. I em situo al final de l’andanada.

Quan arriba el tren, els cotxes van invertits. O sigui que haig d’anar cap a l’altra punta. El vagó està ple i ben farcit. Gairebé només hi ha lliure el meu seient.

A un costat hi tinc una noia ben eixerida que va a estudiar a la universitat de Saint Etienne. Fins una bona estona de viatge no m’adono que és marroquina, quan veig que està llegint apunts amb grafia àrab. A l’altre costat hi tinc una noia xinesa, també ben eixerida i, als seients del seu davant, una parella de nois que de tant en tant es fan alguna discreta amoreta. 

Als seients del meu davant hi tinc una parella russa, amb un vailet que no para de moure’s, de cridar, de xisclar, de jugar amb la tableta i els mòbils dels seus pares... Una mena de revolució russa en petit. El seu pare en fa tres com jo, amb una panxa que li surt per tots costats. Quan l’home està assegut no pot tenir desplegada la taula i, quan té el nen a la falda, el petit li va clavant cops de puny al centre de la seva immensa panxa. I ell, sense immutar-se, amb una cara de satisfacció de pa de quilo,  només li falta tenir un llençol per eixugar-se les babes.

Al vagó també hi ha una família d’alacantins. Són emigrants que treballen a Besiers i que retornen de les vacances de Nadal. Com sol passar amb tots els emigrants, van proclamant amb veu alta les excel·lències de la seva terra. Però, fatalment, el pa se l’han de guanyar a una altra.

Enmig de d’aquest ambient, llegeixo una mica, sobretot algun salm i la introducció de Sam Abrams al poemari d’en Joan Teixidor. Recordo que l’havia tractat alguna vegada quan jo estava de vicari a Sant Cristòfor les Fonts. Una vegada, al Mas Ventós, em vaig entrevistar amb ell i jo li demanava algun comentari sobre en Josep Pla. Suposo que seria entre el 1982 / 83.

Finalment arribo a Nimes. Val a dir que les cames m’han quedat fetes un 4 ja que els seients són força baixos incòmodes. Ah, i val a dir que la netedat no és pas el que més destaca al vagó, amb uns vidres que suposo deurien netejar la setmana passada però tampoc seria estrany que els haguessin netejat l’any passat.

Les andanes de la gare estan elevades. L’estació es veu un xic sòrdida i el cel ja és ben fosc. Són les 7’50. A baix m’espera en François,  el bon frère de Blandinne. L’acompanyen els seus fills, en Nicolas (13 anys) i l’Anatole (10 anys). En François parla bé el castellà i en Nicolas també en diu alguna expressió i m’entén bé quan hi parlo, ja que és el tercer idioma estranger que té al seus estudis.

Pugem al cotxe, un Citroën dels grans i ens endinsem en la foscor del capvespre. I ens anem enfilant de Nimes a Génolhac, al parc de Cévennes, un trajecte d’una hora i mitja. A mig recorregut travessem per Ales.

En François és enginyer de mines i em va comentant que aquesta zona ha estat una conca minera molt important però que ara està tot tancat. També em parla dels altres fills: en Baltasar, que estudia a Lió, i la Zoé. Altres temes que comentem són els anhels de Catalunya, el parc de Cévennes...

Però amb tantes giragonses al damunt d’una voitura que sembla una gòndola, arriba un moment que sento l’estómac a la boca i haig d’obrir la finestra perquè m’arribi aire fresc (gèlid) a la cara. Uf, per poc!

I anem passant pobles i poblets, enfilant-nos amunt, amunt. I finalment arribem a Génolhac. Al bell mig de la plaça hi ha una gran creu amb el Crucificat i enjardinat tot l’entorn. França és un país laic des de fa molt. En François ens deixa a l’entrada del castell i va a aparcar el cotxe a un lloc adient. Tot és fosc.

Els nois em van guiant i, amb la poca llum que hi ha, m’adono que voltem el castell per l’esquerra fins arribar a una gran arbreda per on accedint a la casa, per la cuina.

Només d’entrar, l’estómac se’m reboteix de nou sense que hi hagi cap drama. I comença la primera sessió de presentacions i de petons: 10 germans, els cunyats i cunyades, els nebots... així, fins a una quarantena. Petó ve i petó va, multiplicats per tres, a cada persona, seguint el ritual familiar. Com diria en Patllari, el mini nebot: “gasto tot el dipòsit de petons”.

La sala on estem reunits té forma d’ L, i al centre, hi ha una gran llar que crema a tot gas. A la sala només hi queden els germans i cunyats i, mentre anem sopant, també preparem la cerimònia exequial.  La direcció la porta la Péppette, amb 94 anys i germana gran de l’Anne.

La Péppette és un personatge incombustible. Ha militat de forma destacada al Partit Comunista francès i és de missa diària. Recordo: som a la França laica. Entre la fillada de l’Anne, la diversitat no impedeix convergir amb elements fonamentals. I de mica en mica, entre plat de sopa, de truita barrejada, de rostit... anem confegint l’esquema de la cerimònia i adjudicant els que hi intervindran.

Cap a les dotze, fem sessió de petons de comiat i la Blandinne i la seva germana m’acompanyen a una pensió.  Queda a l’altra punta del poble. Em va bé per estirar les cames: l’esquerra em fa mal per dintre i per fora. I em deixen a la casa, després d’indicar-me on era cada cosa.

A la pensió no hi ha ningú més. L’habitació és tota de tons rosats, amb el bany a una punta i el servei, a l’altra. Cap a la una em fico al llit. I bona nit, cargols.

Dijous, 9 / gener / 2014

Dormo d’una tirada (amb una petita aturada tècnica, cap a les 3). Em llevo cap a dos quarts de vuit (crec que feia anys que no em llevava tan tard). Haig d’afaitar-me a les palpentes, ja que al bany no hi ha cap endoll. Quina mania. Quan ja clareja, obro la finestra i al davant hi ha un caquiler ben carregat de caquis. Carrer amunt del carrer, cap el poble, hi ha l’església de l’Església Reformada de França. Roineja.

Esmorzo tranquil, recullo les coses i surto al carrer. Pujo cap el poble observant algunes característiques. A l’interior, al davant de la Marie, hi ha un gran arc semblant a l’arc de Can Verdaguer, al carrer d’Avall. I en un altre carreró, se’n veu un altre de petitó.

Abans d’entrar al castell, entro a l’església. Té una capacitat semblant a la d’Anglès. La nau central és de volta de canó apuntat (segurament del s. XII, com els volums més antics del castell). El presbiteri, a orient, és amb un absis planer on s’obre un gran finestral amb un vitrall on es representa el Sagrat cor. Hi ha dues naus laterals paral·leles a la nau central, flanquejant-la. Són més recents i uneixen les antigues capelles laterals.  A una nau lateral, al costat del presbiteri, hi ha la imatge de la Mare de Déu i, a l’altra, la de sant Josep. L’església està pintada d’un beix clar. Per seure, hi ha varis models de cadires. Al presbiteri n’hi ha cinc i totes d’un model diferent. A la sagristia, al costat de tramuntana, hi impera el garbuix. M’atén la Nicol·le i m’indica on és cada llibre i cada objecte que necessitaré: calze, pa, vi, missal, leccionari, encenser, salpasser, ciri pasqual...

Vaig a la casa. L’exterior es veu bé: parets i nivells de construcció, jardí, arbreda amb tot de cotxes vells entre els arbres... Quan entro a la casa segueix la sessió de petons que, a l’exterior, ja havia iniciat amb els germans i cunyats que havia anat trobant. Entro a la cambra on hi ha la difunta. M’acompanya una de les joves, la que més l’havia atès. Començo el Parenostre... La nora es posa a plorar desconsoladament.

Per la sala menjador i per la casa hi van circulant els fills, les nores, els gendres, els néts i nétes (de totes les edats), nebots... La taula és plena de menjar i de begudes: paté de fois, embotits, pa, quiches... I n’anem prenent a discreció.

Quan ja gairebé són les 2 vaig de nou a l’església ara ja per les exèquies. M’hi trobo els col·laboradors i l’organista amb qui acabem de concretar els cants que ella acompanyarà. Em revesteixo amb l’alba i l’estola. Són 2/4 de 3, l’hora d’iniciar al cerimònia. L’església està plena. Vaig fins el portal. Des de la casa, al costat de l’església, els fills porten el fèretre de la seva mare, el beneeixo i entrem. Tot darrere venen els néts amb un petit llantió que, quan entren, col·loquen respectuosament al damunt del fèretre. I va sonant el Canon de Pacchebel.  

Quan tothom està situat, comencem la cerimònia: “Au nom du Pére, et du Fils, et du Saint Esperit...”. Saludo breument i faig les invocacions entonant el “Kyrie eleison”. Tothom contesta les invocacions. L’organista acompanya molt bé, suaument. Ça mache. Quan s’han llegit les tres lectures triades per la Pépette (la primera la llegeix ella mateixa) i he proclamat l’Evangile de la multiplicació dels pans segons sant Mateu, els néts fan la “homilia”  comentant les seves vivències al costat de l’àvia. Tota la missa es desenvolupa en una gran pau, amb una emoció serena i amb una participació molt agradable . Dos dels fills llegeixen el souvenir i el comiat. Aleshores cantem amb entusiasme la Salve Regina mentre espargeixo i encenso el fèretre. Finalment  els fills prenen el fèretre i els acompanyo fins l’exterior mentre sona l’Al·leluia de Haendel.   

I amb els assistents es forma la comitiva que, passant pel jardí i l’arbreda (que ella havia prestat tantes vegades per les activitats de la parròquia), s’adreça cap al cementiri, a un quilòmetre amunt del poble. Aquí els fèretres es dipositen a terra, en tombes familiars, cosa que fan els fills després d’haver resat plegats el Parenostre i l’Avemaria i haver impartit jo la benedicció (això si, com sempre que ho he fet abans, tothom s’ha senyat). I quan el fèretre ha estat dipositat al fons de la tomba, tots els néts i nétes, grans i menuts, han deixat caure damunt del fèretre una rosa blanca que cadascú ha portat tota l’estona de les exèquies, de les obsèques.  

I després de saludar els acompanyants, familiars diversos, amics i veïns, hem anat baixant cap a la casa on, a la sala habitual, on ha continuat la vetlla tot parlant i picant de les safates que hi havia a la taula i que, de tant en tant, es feien circular. El jovent i la mainada també hi eren en silenci o parlant suaument o, els més menuts, trapellajant sense fer-se notar. Això si, en tota l’estona (i abans igual) l’ús dels mòbils pràcticament ha estat inexistent. En aquest moment de relaxament, s’ha assaborit una gran pau i una gran serenor. Classe.

En un moment determinat, la Blandinne m’ha mostrat tots els racons de la casa, de l’antic castell, replets de llibres, d’objectes ben diversos, de mobles de qualitat... i fins i tot de dos avionetes desmuntades que un dels germans està construint.

Poc després de les sis, la Blandinne i jo hem recollit les coses i, després de la darrera sessió de petons (3 x 40), hem emprès el camí de retorn amb el seu Mercedes Benz negre desfent tot el camí del dia anterior si bé, aquesta vegada, sense entrar a Nimes i entrant a l’autopista a l’alçada de Montpeller. A partir de Narbona he agafat el volant jo fins que hem arribat a Girona. Pel camí hem estat parlant de les nostres famílies.

El pare de la Blandinne fou metge del poble treballant de forma absolutament altruista. Va treballant per aconseguir el reconeixement de parc natural de les Cévennes i va elaborar un mapa geològic i topogràfic de gairebé tot el sud est francès. El pes de portar endavant la fillada va recaure sobretot en la mare i, encara, s’afegí un grup de nebots que quedaren orfes de pare. Entre els nombrosos germans i cunyats hi ha una gran diversitat de professions: enginyers, metges, docents, pagesos, bombers, informàtics... Un dels germans, en Remond, morí en el moment de salvar un noi que era engolit per un remolí en una gorga.

Poc després mitjanit arribem a l’estació de Girona on ens acomiadem. Recullo el meu cotxe i, poc abans de la una, arribo a Anglès. Tot és calma.

divendres, 10 / gener / 2014

El rellotge biològic em fa saltar del llit poc després de les sis i, arrastrant els peus, vaig posant el dia en funcionament. Felicito el meu nebot pel seu aniversari: m’ho agraeix però em diu que l’aniversari serà demà i que, a més, serà un any menys del que jo li he adjudicat.

Un cop he obert l’església i esmorzat, baixo al despatx, surto al carrer i baixo a comprar: a la farmàcia i algun altre establiment.

Dino aviat i faig una mica de migdiada que se’m posa d’allò més bé. Al llarg del dia vaig recordant les vivències d’aquests dies. No puc negar que ha estat impactant.

Si no haguera anat jo a fer les exèquies, s’haurien oficiat sense capellà. El rector del poble viu a la Gran Combe, a uns 26 quilòmetres. També atén altres parròquies. A Genolhac hi va els dissabtes els matins i s’acostuma a celebrar una missa dominical, a les 10 del matí i, quan no pot ser-hi el capellà, ha una celebració dominical sense capellà.

A la tarda venen a la doma a preparar els lots de menjar per repartir. El vespre hi ha el grup de l’Oncolliga que preparen la parada de la fira de Sant Antoni, el proper dissabte.