¿Seria adequado celebrar uma missa em Português?

 dissabte, 4 / març / 2017

Si els altres dies em llevo a les 5’30, avui ho faig a les 6’30. I amb certa calma, vaig seguint la rutina diària: encomanar-me a Déu, desfer el llit, beure un parell de gots d’aigua tèbia, des-beure, fer les pregàries matinals pròpies del meu ministeri, aixecar persianes i obrir finestrons (no hi ha cap finestra igual a tota la casa, ni tampoc cap cortina), afaitar-me, fer el llit, estrijolar-me, recollir quatre notes al meu quadern, baixar a obrir l’església... La calefacció s’ha posat en marxa cap a un quart de sis i s’ha aturat cap a un quart de vuit. Avui no celebro la missa matinal i també puc esmorzar més tranquil·lament (avui, pa amb tomata i un xic de pernil, una taronja i un bol de te). I quan he esmorzat, obrir de bat les finestres perquè entri a dojo l’aire del matí i exhali tota la casa. Entretant  rento els atuells de l’esmorzar, em rento la boca...

Em toca preparar el full de cants que utilitzarem aquesta Quaresma. Va bé tenir un full i seguir cada diumenge els mateixos cants (inici, ofertori, comunió, comiat). L’únic cant que vario cada diumenge és la resposta al salm responsorial. I com que, des que sóc aquí, acostumem a cantar les que proposa el cantoral de MD, ara ja gairebé es saben totes.

Dino tranquil al pis. A la tarda, reparteixo els fulls dels cants per l’església i preparo els patracols per anar a les altres esglésies. Faig l’estona de pregària litúrgica que em manca.

A la missa anticipada de Bonmatí no arribem a la trentena de persones. Des de fa un any, gairebé cada dissabte, m’hi fan d’escolans en Miquel i en David, dos vailets portuguesos. De fet, gairebé la meitat dels assistents a la missa de de Bonmatí, són portuguesos. I a Anglès també una bona colla. Ja veig que hauré d’aprendre el portuguès. A Anglès tampoc som massa gent. Lloat sigui Déu!

diumenge, 5 / març / 2017

Des de dos quarts de sis del matí, segueixo la rutina horària. La claror de aurora treu el nas per darrera la lluerna de can Cendra ja cap a dos quarts de set. La única diferència de la rutina dels altres dies de la setmana és que esmorzo abans de baixar a obrir l’església. I quan pujo, obro finestres per airejar la casa i em rento la boca.

Celebro la missa de les 9 a Anglès i, a dos quarts d’onze, la celebro a Sant Martí. Quan baixo de Sant Martí m’aturo al carrer dels Pins per visitar una veïna de la Cris i portar-li la Comunió.

Al migdia ve una parella a preparar el seu casament i el bateig del seu petit, un vailet ros i amb els ulls ben blaus, com si tingués a dintre tota la blavor del cel i que els ulls únicament deixaven entrellucar.

Acompanyat d’un noi conegut, dino a Can Vernis de la Cellera. I a la tarda em recloc al meu escriptori. Em truquen un parell de persones per parlar.

Aquest cap de setmana he caminat força: ahir, 17.135 passes (que corresponen a 12’69 km) i dissabte, 15.037 passes (que corresponen a 11’01 km). Un dia ja explicaré com ho faig, però el que si que puc dir és que estic agafant el síndrome del hàmster.

dilluns, 6 / març / 2017

Al matí, després de la missa ferial, baixo a l’ambulatori. Em fan un electrocardiograma. El darrer crec que me l’havien fet fa uns 10 anys. Mentre m’espero per entrar a la consulta amb el metge, parlo amb diverses persones. Sempre hi ha gent coneguda. Quan entro a la consulta, el metge em comenta l’analítica que vaig fer i l’electrocardiograma. L’analítica delata que no vaig prou bé a nivell de sucre, segurament per haver-me relaxat en la dieta. Pel que fa al demés (tensió, colesterol...) estic bé. També el ritme cardíac i les pulsacions van bé. Val més.

Quan acabo vaig cap a Crespià, a fer-hi inventari amb l’Antònia i amb la Mercè. Elles ja han fet inventari a l’església d’Esponellà. Crespià és un poble ben bonic, amb el torrent que l’atrevessa. L’església és un barreig d’estil i d’elements (romànic, barroc, pintures murals, reformes posteriors al Vaticà II... ) i sobretot sensació de solitud i de passat. A la nau lateral de tramuntana hi ha els patracols d’una exposició en ocasió de la Fira de la Mel, fa quinze dies.  Quan acabem anem a retornar les claus a l’ajuntament.

I tot seguit anem a Vilert. Primer recollim les claus a Can Anglada (la casa d’on procedeix el periodista Martí Anglada, ara delegat de Catalunya a París).

La capçalera de l’església de Vilert, amb tres absis, em recorda la de Brunyola, d’un romànic primitiu, de la primera meitat del s. XI. Els peus de l’església serien del s. XVI i, les naus laterals, del s. XIX. Està ben conservada, ben il·luminada, néta. Mn. Pere Bach hi ha fet una bona feina els anys que n’ha estat el rector.

Entre els elements que inventario hi ha una pica baptismal romànica (possiblement també del s. XI) i les estacions del Viacrucis de Can Marcó de Quart (idèntiques que les que hi ha a Sant Martí Sapresa, si bé millor conservades). 

Quan hem tancat l’església, entrem a la capella de sant Esteve, mig abandonada, al costat del cementiri. I retornem les claus a les Anglades.

Tots tres dinem a Can Roca d’Esponellà, tot comentant diversos temes, entre altres parlem de la Fundació Lluís Coromina de Banyoles tan implicada en el món de l’art.

I quan acabem, retorno cap a Anglès. A un quart de sis rebo la mainada que ve a catequesi i resem el Parenostre. Quan ells són a les sales, amb la Mercè i amb Miquel, a l’església hi faig la meva pregària.

Al vespre envio el programa del Quinari de la Mare de Déu dels Dolors (la setmana abans de Rams) als mossens de Girona.

dimarts, 7 / març / 2017

Al matí ve un noi a ajudar-me a posar ordre als meus papers. A la tarda, ve la Mònica a fer la neteja de les sales de catequesi.

M’arriba el número de la Revista de Banyoles del mes de març. Hi ha un reportatge sobre la Fundació Lluís Coromina.  Encara que en Lluís sigui un xic més petit que jo, havíem coincidit a classe del senyor Hugas, a l’Acadèmia.  

dimecres, 8 / març / 2017

Cap a migdia marxo d’Anglès i vaig cap a Banyoles. Vaig a la Pia Almoina a recollir el llibre d’en Jordi Galofré i Miquel Rustullet, Temps de guerra i revolució al Pla de l’Estany (1936 – 1939). M’anirà molt bé per la meva recerca, especialment el capítol segon dedicat a la Persecució Religiosa amb l’apartat La destrucció de símbols religiosos. A la Pia Almoina hi deixo una dotzena dels llibrets que he escrit sobre sants per completar la col·lecció dels que ja hi tenen (entre tots, n’he escrit una vintena).

Vaig a trobar en Joan Comalat, el fotògraf. Som de la mateixa edat. Vaig a recollir-li una fotografia (únicament la té en format diapositiva) del immens teló de les Ànimes que va pintar en Manuel Pigem. No sé si trobaré la manera de traspassar la fotografia en format digital. La volia fer servir per la xerrada que estic preparant sobre l’altar de les Ànimes de Segueró. 

Amb en Joan parlem de l’escultor Josep M. Bohigas, cosí de la seva mare, i del seu cosí, l’artista Lluís Vilà.  Tots tres havíem coincidit en diverses activitats de Banyoles.

A la tarda hi ha el reforç escolar a les sales de la doma. Jo vaig a la barberia perquè m'esquilin. 

En Josep em comunica la mort de la Petra Borikó. La Petra havia vingut molt per casa a partir que el seu germà, el P. Benigne Borikó,  la presentà a les meves germanes. La família Borikó és bubi i  de Guinea Equatorial. El P. Benigne era claretià i el coneguérem gràcies al nostre oncle, el germà Hermenegild Clotas, i al P. Lluís Masachs. El P. Benigne va venir sovint a casa. També era amic de la família Figueres, Can Tites, ja que va ser company d’estudis del  P. Figueres, també claretià. A veure si algun dia li puc dedicar un petit estudi biogràfic.

I al vespre, el Barça juga amb el PSG amb un resultat èpic: 6 a 1. Ja està tot dit. De fet, jo em poso nerviós i no puc seguir el partit. Però, tot escoltant Catalunya Informació, vaig assabentant-me del resultat.

M’assabento que un amic era al Camp Nou. Al minut 75, decebut, va sortir de l’estadi amb l’excusa de no trobar cues a la sortida. I mira.

dijous, 9 / març / 2017

Avui em toca anar a Palafrugell. Visito la Felícia. Abans d’entrar a l’Asil, em trobo amb en Joan Xicoira. L’agafo per sorpresa. A l’Asil saludo la nova superiora, la mare Eulàlia. I vaig cap a trobar la Felícia. De mica en mica sembla que va entrant als llims. Però el més important és que es troba ben atesa, com de fet vaig veient.  A l’Asil, a més de saludar diverses persones conegudes, també hi saludo en Joan de l’Arc.

Sortint, dino a un bar, a la cantonada del carrer Pi i Margall i el carrer de les Torretes. Quan he acabat de menjar, el noi que em serveix (en José Villalba Saavedra) em recorda cofoi que li vaig donar la Primera Comunió, ara fa 18 anys. També em saluda el seu pare. Abans de marxar també entra a menjar-hi en Paulí Martí. Ens saludem i comentem quatre coses de Palafrugell, especialment de la Revista de Palafrugell.

A la tarda m’arribo fins el Geriàtric. Hi visito la Carme Gironès. Quan em veu, es posa contenta. Intento d’animar-la. Em comenta que té un nebot que viu a Anglès i que es diu Rafel. Ara veuré si el localitzo. També vaig a visitar la Maria. Em trobo també amb el seu nét, en Raül, i amb en Pepe.

I retorno cap a Anglès. 

divendres, 10 / març / 2017

El matí feinejo per l’escriptori amb el meu ajudant.  A veure si així puc avançar feina que la tinc molt encallada.

Al migdia vaig a Amer. Recullo en Ramon a La Cellera. Anem a dinar al restaurant de Sant Marçal. Ens hi trobem els quatre capellans de l’arxiprestat. És un bon moment de companyonia.

Això ho vaig descobrir quan estava a el Maresme. Gairebé tots els capellans d’aquelles parròquies, des de Canet fins a Blanes, ens trobàvem per sopar junts. El tema dominant era el futbol. Cada capellà obria de bat a bat les portes de casa seva per acollir els companys. Cert que hi havia elements que grinyolaven. Però bé, era una bona manera de no trobar-nos sols.

A la tarda, descanso un xic i surto cap a Girona. M’arribo a la llibreria del Bisbat i recullo els cartells de la xerrada que faig a Segueró – Beuda el dissabte 1 d’abril. Veig que la Teresa ha col·locat un programa del quinari dels Dolors que es fa la setmana abans de Rams.

Celebro la missa a l’església dels Dolors. Quan acabem, tenen ganes de comentar-me coses.

Marxant de Girona, m’aturo a Bescanó a comprar una pizza d’escalivada. I cap a casa on me la cruspeixo amb fruïció acompanyada d’una cervesa. I el dimoni? Que estossegui!.