ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME - 0 i 1

TORNEM-HI??

Abans que res, una salutació a tots els que heu tingut la paciència d'anar llegint les diverses entrades que fins ara he anat publicant al DIARI DEL CAPELLÀ.

Com heu comprovat, se m'ha acabat la corda d'anar-lo redactant. Si que, a nivell particular, vaig fent un quadern on vaig recollint vivències del dia a dia. Precisament fa un parell de dies que he començat el quadern 52. Possiblement em serveixi per redactar alguna altra cosa més endavant. 

El que si és cert és que no vull tancar el bloc que he anat fent. Però ara li vull donar un nou format. La meva idea és publicar-hi els articles de caire autobiogràfic (o de reflexions personals) que he anat publicant ací i allà. 

No els publicaré per ordre cronològic de la seva publicació sinó, més aviat, entorn de les principals etapes de la meva vida. 

Sempre indicaré on es va publicar l'article, amb la corresponent indicació bibliogràfica. Espero que vosaltres també hi feu els vostres comentaris: és una manera d'adonar-me si val la pena aquesta publicació o no. I seria interessant que els vostres comentaris fossin també informacions complementàries sobre el que us indico. Espero no decebre-us i espero que vosaltres tampoc em decebreu. 

I vaig al gra. El primer dels meus escrits es recull al llibre d'en Josep GRABULEDA I SITJÀ i en Guerau PALMADA I AUGUET, El Terme de Banyoles, editat per l'Ajuntament de Banyoles i la Diputació de Girona, l'abril del 2014, dintre la Col·lecció Quaderns de Banyoles (n. 15). El meu escrit s'inclou a manera de pròleg, des de la pàgina 6 fins la pàgina 26. 

Avui només en reproduiré la introducció i el primer apartat.

ELS BRUGADA DE CAN TEIXIDOR DEL TERME (0 i 1)

Cap un segle de records per entendre un tarannà

Sóc de Can Teixidor del Terme de Banyoles. Això no és cap secret. Però la masia si els té. O més aviat, té un piló de vivències. Entrar a aquella casa és com entrar en una mena de túnel del temps on pots trobar-te amb objectes i elements de totes les èpoques. Quan, parlant a la taula de casa, de la redacció d’aquest article, la meva neboda Assumpta em va etzibar: “Només escriuràs un article? Vols dir que no en podries fer un llibre?”. De moment, aquí hi ha aquest recull de records i de reflexions.

Els nascuts entre els anys 40 i 60, hi hem estat testimonis d’un món que s’ha anat esfilagarsant i d’una societat que s’ha teixint amb molts altres elements d’origen molt divers. No es tracta de fer aquí ni una exaltació ni una desqualificació a l’enyorança ni tampoc de glorificar ni menystenir la societat que s’ha format posteriorment.

Ara el Terme pràcticament es troba integrat a la ciutat de Banyoles. Però nosaltres, de petits, quan els de casa anàvem a comprar o a fer gestions diverses a la plaça o pels carrers del centre de Banyoles, teníem clar que anàvem “a la vila” ja que nosaltres érem i som del Terme.

Com era la vida en el Terme? Intento respondre-ho a partir de la vivència que m’han ajudat a recollir especialment dos dels meus germans, en Josep, el gran, i la Maria Pilar, especialista en records,  emocions i enyorances. Puc dir que, entre records més o menys boirosos, presento un període de gairebé 100 anys, des del darrer quart del s. XIX fins als inicis del darrer quart del s. XX.

Els protagonistes són el besavi Jaume Brugada –Teixidor i Raigosa – Campderrich (1845 – 1927), l‘avi Josep Brugada Agustí (1875 - 1956), la germana del pare, la tia Conxita (1903 - 1985), el pare, en Pere Brugada Planadecursach (1912 – 1981), la mare Marina Clotas Batlle (1916 – 2010). Els germans (en Josep (*1941), en Pere (*1943), la M. Àngels (*1944), la M. Pilar (*1946), la Concepció (* 1947)i jo (* 1953), si bé hi tenim un cert protagonisme, som més aviat els testimonis d’un món que ja no és el nostre.     

11. LA CASA

Recordo que, una vegada, a l’escola (Acadèmia Abat Bonito), el senyor Hugas ens va demanar una redacció explicant cadascú com era la nostra casa. La redacció meva va resultar la més llarga. La reacció espontània del senyor Hugas fou la de preguntar-me si vivia en una caserna.

I és que la casa antiga de Can Teixidor no era una caseta d’una família convencional del món industrial. Era la casa de molta altra gent i l’aixopluc de moltes coses.

El mas Teixidor està format per dos cossos, un pati interior aleshores envoltat per les corts dels animals i, a la part més occidental, una cabanya. A la cabanya és on es guardaven els carros i, la part superior de la cabanya, hi havia una pallissa que es sostenia, a tall de biga, damunt el que havia estat l’eix del molí. A migdia, les construccions quedaven unides per una era allargassada i, al davant, un galliner. A l’extrem més oriental, hi havia un pou, que de fet estava inutilitzat, i els terrenys de regadiu reservats per horta familiar.

El cos principal de la casa queda al costat més oriental, lleugerament inclinat, amb un angle pràcticament indicant el punt del migdia i, així, totes les parets de la construcció, en un moment o altre del dia, queden llepades pel sol.

Aquest cos principal és de tres plantes que es distribueixen pràcticament igual: una sala central i tres dependències que la flanquejaven a cada costat. Al costat occidental de la planta baixa, (a migdia) hi havia la cuina (que posteriorment es transformà en menjador), la sortida de l’escala (al centre, sòbria i solemne) i, a tramuntana, el celler. La sala central de la planta baixa estava dividida per un tempanell central i, mentre s’obria a una entrada principal a migdia; a tramuntana hi havia una antiga tina i un traster. A les dependències de llevant, del nostre record, hi havia un petit apartament que s’hi construí quan es reformà la casa (entre el 1927 i 1928). Allà hi havien viscut, a partir del 1943,  la família de la Berta Zeilinger . Posteriorment (quan la família de la Berta ja no hi residia), quan es casà, hi visqué el meu germà Josep i la seva muller, la Carme Arnau i els fills que van anar arribant.  A tramuntana també hi havia un corredor (tancant la part posterior d’abaix). Havia estat la conducció de l’aigua del rec que per allà entrava per moure el molí i les moles del trull. Del nostre record, hi havia corts d’animals, una petita cuina de fogons, una comuna (amb el seu corresponent pou mort) i també la cuina i un petit bany per l’apartament.

A la planta del mig, que s’hi accedeix per l’escala de lloses de travertí polides i lluentes, hi ha la sala de la casa i els dormitoris, dos a ponent i tres a llevant. La sala s’obre a migdia per un gran balcó i a tramuntana per una petita eixida on també hi havia un petit servei. Des d’aquesta eixida, on els testos de flors hi eren molt agraïts, es veia el veïnat (Can Hort, can Pipa, can Dorca...) i les bugaderes que anaven al rentador (al rec de can Hort).

La planta superior, ja sota a teulat, es repetia la distribució de les plantes inferiors, amb el rebost, el graner, un altre traster... Les cobertes de les plantes inferiors són de volta rebaixada de lloses i el teulat és de salt de garsa. 

 

L’altre cos, a ponent, l’anomenàvem a Cal Masover ja que normalment hi havia viscut una família de masovers. Els darrers van ser els Prat. També hi solia viure algun mosso. La construcció d’aquest cos no és de la qualitat de l’anterior, si bé també és de tres plantes, amb dependències molt irregulars que, una part servien de dependències de la família que hi havia residit i les altres de graners (planta superior) i de quadra de les vaques (la planta baixa). Una petita escala central comunica les tres plantes. Les cobertes són totes de bigues de fusta i lloses, a la planta del mig recobertes amb rajola. El teulat també era de salt de garsa. Aquest cos es comunicava amb la cos principal pels patis exteriors i per una petita porta que, des de la quadra de les vaques, accedeix a l’escala principal.

Algunes dependències de la casa principal s’entaforen a aquest cos: la cuina (a la planta baixa) i un escriptori (a la primera planta).

La calefacció de la casa estava molt mal solucionada i, a l’hivern, el fred es feia notar. A la nit, quan ens posàvem al llit, tots hi portàvem una ampolla d’aigua calenta. Tampoc estava ben solucionat el tema higiènic de manera que, fins molt ençà, no es disposà d’un bany mitjanament digne. Per dutxar-nos, es feia amb una galleda d’aigua calenta i un cassó (per abocar l’aigua al damunt), al servei que hi havia a l’eixida, a la planta del mig.  Els desaigües dels serveis i de les comunes abocaven a tres pous morts distribuïts a l’entorn de la casa. Periòdicament, calia buidar-ne la xisca amb semals i abocant-la als horts de l’entorn. I segons el vent, la ferum era immensa. 

Per escalfar-se, la casa disposava de dues llars. L’una era a un racó de la cuina, a la planta baixa. No tirava gaire bé i alguna vegada ens havia donat algun disgust, quan s’encenia. Aleshores tothom corria. Primer, calia tancar gairebé hermèticament les portes de la cuina perquè no entrés aire que l’atiés encara més i així s’anés afogant a poc a poc. També calia vigilar que alguna espurna no agafés el sota teulat o la pallissa, com de fet alguna vegada passà. Val a dir que en aquests casos, tots els veïns i els treballadors de la fàbrica de can Torrent corrien i ajudaven a apagar-lo traginant aigua del rec. Però l’esglai era considerable.

La cuina, de fet, s’escalfava per la cuina econòmica que també escalfava un petit dipòsit d’aigua que anava a la pica de rentar els plats.  L’altre llar era a la cuina de cal masover, una petita ampliació de la casa. Val a dir que la seva xemeneia funcionava més bé. Allà, al costat, l’avi Pep també hi va fer construir una petita caldera per coure-hi la perolada pels porcs. A la part alta de cal masover hi havia una tercera llar, petitona, però no vaig veure que mai funcionés. Alguna any, a l’entrada o a la sala principal, s’hi instal·là una estufa de llenya: era d’agrair.

Al davant de la casa, hi ha tot d’arbres: una gran figuera i un gran til·ler a ponent; a migdia, una gran morera i tres o quatre caquiers o caquilers; més cap a llevant, avellaners i nesprers. Sota els arbres de migjorn, hi havia algun banc i algun racó mig recobert, a tall de glorieta, amb petits recs que travessen, amb alguna antiga pica d’oli de pedra, alguna mola de molí o de trull que recordaven i recorden els temps pretèrits.