Les cireres, d'una a una, pel maig, i pel juny, a grapats.

dissabte, 5 / maig / 2012 

Anglès fem suar la premsa i sortim a primera pàgina dels periòdics. L’Ajuntament està econòmicament enfonsant i en Pere Espinet diu que baixarà la persiana. Quin merder!   

Marc Torrecillas, juntament amb altres tres companys, ha estat escollit amb altres alumnes de l'Escola de Música de Palafrugell, per participar en la final del concurs de piano que té lloc aquest cap de setmana al conservatori regional de la localitat francesa de Saint-Maur-des-Fossés, situada a l'extraradi de París. La Isabel no deu cabre a la seva pell. I la Victòria i en Jordi, els avis, es deuen haver engreixat uns quants quilos.

Al programa El Suplement, la Sílvia Cópulo entrevista la Lluïsa Sallent, la que fou companya de José Antonio Samaranch. La Lluïsa esmenta Mn. Josep Colomer, el mossèn de Santa Cristina d’Aro i que havia estat vicari d’Anglès, fa cap a cinquanta anys.  

A Can Teixidor del Terme hi tenim dia de brigada d’endreça. La casa s’ho val: sembla un convent i li hem de trobar una sortida. Una cosa és tenir idees (que tothom te’n dóna) i l’altra es posar-les a la pràctica. Més o menys ja tenim perfilada alguna cosa i es tracta d’anar sense presses però sense encantar-nos-hi.   

La casa, a les afores del nucli antic, o sigui al Terme, té tres plantes i està formada per dos cossos. El cos principal  (més a orient) s’estructura com una masia basilical centrada per tres grans sales centrals superposades i amb tres habitacions a un costat (orient) i dos, a occident (amb l’escala central de pedra picada que gira en quadrat damunt del buit i que uneix les tres plantes i els dos cossos de l’edifici, tot cobert amb voltes lleugerament ultrapassades (la part de llevant, renovada entorn del 1930, coberta amb bigues de ferro que eren rails comprats al tren pinxo). A la sala de la planta baix és on s’hi fa vida. Era on antigament hi havia les moles del molí i del trull, la tina, les piques d’oli... A la part fonda de la sala, on hi havia el canal que accionava les moles, ara hi ha la cuina i el menjador de diari. A la sala també és l’accés principal de la casa, des de la façana meridional. A la segona planta, entorn de la sala principal, hi ha cinc habitacions (tres a orient i dos a occident, a banda i banda de l’escala, també a occident). Finalment, a la tercera planta del cos principal (on hi havia els graners i les habitacions dels mossos), actualment hi ha tres habitacions i una sala principal i una altra sala / magatzem. A la planta baixa hi ha dos banys complets i un altre a cada planta.

El segon cos de l’edifici, a occident, a la planta baixa hi ha el que havia estat la quadra de les vaques (a la banda nord) i un parell d’habitacions(una darrerament havia servit de cuina de la casa principal i a l’altra s’hi guardava el pinso del bestiar). A la part superior, a la segona planta, hi ha l’escriptori amb la documentació de la família (des del s. XIII), tres habitacions i un distribuïdor. Aquesta planta s’utilitzava com a domicili d’una família de masovers (fins el 1939). A la última planta hi ha una gran sala que fins ara estava plena d’andròmines i de pols. Antigament també s’utilitzava de magatzem d’aliments i de graner. A cada planta s’hi accedeix des de l’escala central principal, si bé els accessos queden a un replà més avall dels accessos a les plantes del cos principal. També tenia una escala central petita que actualment està inutilitzada. Tot aquest cos està malament ja que les cobertes són de bigues de fusta molt corcades i, quan t’hi mous, tot es belluga.

La casa, amb la façana principal a migdia però lleugerament entregirada cap a ponent. D’aquesta manera s’aconsegueix que, des del inici de la primavera fins a finals de tardor, en un moment o altre del dia, el sol il·lumini totes les façanes: a la matinada, la façana posterior (a tramuntana i lleugerament decantada a llevant); al matí i cap a migdia, queda solejada la façana lateral i la façana principal; a darrera façana il·luminada, és la de ponent, oberta damunt del pati de la casa. La façana principal queda oberta cap a la zona de les eres i, els fonaments de la façana posterior, queden llepats pel rec d’en Brugada Teixidor, el rec que proveïa de força el molí. La façana de llevant, oberta a l’horta de la casa,  queda lleugerament ocultada per l’antiga adoberia de pells de Can Torrent (que impedeix que el sol il·lumini la façana posterior durant l’hivern).     

I dinant, fem família i celebrem les onomàstiques dels Jordi i l’aniversari d’en Jordi Prada.

A la tarda vaig a celebrar amb tranquil·litat la missa a Bonmatí. Quan hi vaig, a la ruta del carrilet hi observo moltes colles de caminants de la II IntermónOxfam Trailwalker (TW).   I quan retorno cap a Anglès, continuo veient-ne. M’adono aviat que no pot ser la Marxadels Xafa-rocs de Trullàs que, de fet, serà el diumenge 13  i que de fet aixafarà l’Aplec de Santa Bàrbara.  

Al vespre, a  la missa anticipada d’Anglès, hi ha una bona participació, amb una bona colla de jovent de totes les edats que hi assisteix i hi participa (tots responen afirmativament a la invitació de la Pepi). Hi fan d’escolà en David, en Marc i en Blai. A la missa hi celebrem el 25 aniversari del casament de la Glòria i en Francisco (els pares d’en Lluís i d’en Xavier) i el 16 aniversari del casament de la Isabel i en Quim (els pares de la Mireia i en Gregori).  Em sorprèn agradablement l’assistència a la missa d’una família amiga: l’Elena, en Josep M., la seva filla i el seu gendre.

Amb la colla dels pares de nois i noies de la Professió de fe (de la que en formen part els matrimonis que celebren el seu aniversari) anem a sopar a Cala Elisa. Al costat nostre hi ha una colla de joves que es comporten amb molta correcció. Entre els temes que parlem hi ha el partit del Barça / Espanyol i el comiat d’en Pep, també de la responsabilitat i impunitat de la banca en la crisi actual (i el subjugació dels polítics als interessos de la banca). A la taula de casa, també se n’ha parlat.  

M’acomiado de la vetllada a quarts de dotze. Ells continuen fins cap a la una. En Joan de Ca l’Elisa em comenta que cap família li ha reservat taula per celebrar la primera comunió. Potser ha canviat alguna cosa?  

Passejant, retorno cap a la doma i admiro la lluna que fa el seu ple en el moment del seu perigeu. Fenomenal!

diumenge, 6 / maig / 2012

La primera imatge que veig a la televisió és la d’en Josep Casadellà a la plaça de Sant Jaume de Barcelona en una manifestació espontània d’independentistes. L’aplaudeixen per haver encapçalat la protesta contra els peatges a les autopistes.

M’encomano a sant Domènec Savio. Abans de la missa de les 9, procuro deixar enllestits quatre detalls per la celebració de la primera comunió. L’altar queda ben ornamentat amb uns rams blancs molt elegants, amb roses, gladiols, lliris d’aigua, margarides, clavells... Val a dir que en Ricardet s’hi ha lluït: tant de bo que pel Remei segueixi el mateix estil!.

A la missa de les 9, a Anglès, i a la de Sant Martí Sapresa (a les 11) hi ha la tranquil·litat habitual dels altres diumenges. Quan sortim, en Joan em comenta la història de les dues campanes que hi ha al campanar de Sant Martí. M’acomiado d’ell excusant-me perquè avui no m’és possible visitar la Maria.

Arribo a Anglès cap a un quart de dotze i ja comença a entrar gent a l’església. De mica en mica es va omplint. Les famílies dels nens es col·loquen al seu lloc i l’església s’omple del murmuri corresponent.

Abans d’iniciar la celebració, faig un parell d’advertiments: mòbils, fotògrafs espontanis, moviments... Quan començo, es fa un gran silenci i tothom participa a la celebració amb respecte i dignitat. Hi ha 24 infants que vol dir cap a 400 persones a l’església, la majoria assegudes i veient bé el presbiteri. La celebració transcorre amb senzillesa i amb interès per part de tots. Quan predico, tothom escolta. Entre els assistents hi descobreixo rostres amics: la Teresa, en Joan i la seva filla (la mare de l’Aurora, d’en Marc i d’en Martí).

A l’ofertori, baixo al passadís central de la nau a recollir els infants que pugen el presbiteri ordenadament. La segona part de la missa els nens i nenes la segueixen fent corona entorn de l’altar i les catequistes, al seu darrera, els ajuden. L’assemblea canta i respon correctament. En Jordi Danès fa de reporter de la cerimònia i l’orienta la Maria Tarrès. En Josep M. Quer, acompanya els cants fent sonar l’orgue.

La primera que rep el Cos de Crist és la Laia: està un xic nerviosa i la seva mare l’ajuda. Per mi, ella és la pubilla de la colla: els d’Anglès sabem el perquè. Em commoc i tinc feina a repartir el Senyor a la resta dels nens i nenes sense que se’m noti massa.

Quan acabem, felicito i agraeixo a tots la col·laboració: infants, pares, catequistes... Amb els nens, saludem la Mare de Déu del Remei i li diem plegats: “Déu vos salve, Maria...”. Ella s’ho escolta silenciosament, amb els ulls ben oberts, convidant-nos a mirar enllà... I pugem a fer-li un petó: “Feu-li el petó a la cara, tal com el feu a la vostra mare. Ella també és la nostra Mare”.

Quan baixem ens col·loquem bé per la fotografia de conjunt. En Jordi fa molt bé el reportatge i la Maria, bona professional com és, el va orientant a trobar els millors moments. Els pares reparteixen un bon ram a cada catequista. I jo vaig a fer repicar les campanes perquè tot el poble s’assabenti que estem de festa i, si hi ha algun familiar a La Rutlla o a la plaça Catalunya, pugin a rebre els infants a la sortida.

Mentre tothom va sortint de l’església (hi ha el portal gran a la façana i un a cada costat de la nau, i per tant es pot fer amb tranquil·litat), vaig saludant els infants i les famílies i endreçant les coses. Agraeixo a la Mare de Déu del Remei i a sant Domènec Savio el cop de mà que ens han donat.  

Quan acabem, vaig a Sant Julià. Tenim la trobada de les famílies amb mainada que fan catequesi. Dinem al centre cívic. La família de l’Adrià ha preparat l’arròs. Dino al costat de la Tarsi, d’en Joan, dels avis d’en Robert i dels avis d’en Martí. Quan estem acabant, una àvia em diu: “I qui és, vostè?” I jo i els que ho senten, no ens podem aguantar el riure. No s’acaba de creure el que li dic. Quan passa per allà el seu nét, li dic: “Digues a l’àvia qui sóc jo”. I amb tota naturalitat el nen diu: “el meu capellà”.  I l’àvia es queda amb un pam de nas. Aquesta expressió tan innocent em desvetlla al pensament que haig de ser imatge d’Aquell que diu: “I elles em coneixen a mi”. En una arbreda propera al centre cívic hi refila un rossinyol amb totes les forces. Primavera.

Dinant, hi ha qui em comunica la mort de l’àvia de l’Adelino. Havia vingut des de Portugal per acompanyar el seu nét a la primera comunió. I s’ha trobat amb el Senyor que se l’ha emportat per sempre amb ell.

Les notícies ho deixen clar: Hollande serà el nou president de França. S’ha acabat l’etapa Sarkozy. I un bon daltabaix polític a Grècia. Veurem com acabarà tot això.  

Quan arribo a la doma, comença a ploure i ho va fent tota la tarda: llàgrimes de melancolia, barreja de goig profund amb els infants que gaudeixen, i de tristesa pel dolor tants infants que ploren...

Pel nen que està morint en braços de sa mare,
a l'hora que al carrer hi ha infants que fan gatzara;
i per l'ocell ferit que sense saber com,
té el pit vermell de sang i va caient a plom;
per la set i la fam i pel deliri ardent,
Déu vos salve Maria!

Pel noi apallissat per l'embriac quan entra,
pel ruc que va rebent cops de garrot al ventre,
i per l'home innocent que ha sigut castigat;
per la noia venuda que ja han humiliat;
pel fill que té una mare marcada per l'insult,
Déu vos salve Maria!

Per la vella que no pot més
i cau feixuga cridant: "Déu meu!"
Per 'quells que van sols dia i nit
i es troben mig perduts i sense cap amic,
com el que el bon Jesús trobà en el Cirineu;
pel trist i brut cavall caigut ran del camí,
Déu vos salve Maria!

Pel Nord, Sud, Est i Oest, crucificant la terra;
per tots els que en la carn sofreixen dura guerra;
pels que no tenen peus, pels que no tenen mans,
i pels malalts que mai no reben visitants,
pel just que és col·locat enmig dels assassins,
Déu vos salve Maria!

Per la mare que sap que el fill ferit és viu;
per l'ocell que ha cridat l'ocell caigut del niu;
per l'herba que té set i finalment ja plou;
pels ulls amics i per l'amor que torna a ser,
i pel captaire que ha trobat el seu diner,
Déu vos salve Maria!

LA PREGÀRIA

La lletra és de F. Jammes. La música és de G. Brassens. I la traducció al català és d’en J.M. Espinàs.

dilluns, 7 / maig / 2012

Quan aixeco les persianes de la galeria, des del damunt de Bellveí em saluda la lluna que, ufanosa, encara fa el ple del perigeu.

Repetint-ho una i altra vegada ens volen fer creure que, des de Madrid, s’ajuda Catalunya. Suposo que des d’allà no han vist mai les carreteres estatals que hi ha a les comarques de Girona, començant per la carretera de la vergonya.

Es comenta que l’Eurovegas s’adjudica a Madriz. Una macro casa de barrets. Ja els hi va.

És d’agrair que amb el títol EL PATRIMONI INTANGIBLE, en Narcís Jordi Aragó dedica el seu article dels dilluns a Anglès. 

El matí és plàcid i solejat. En Joan repassa l’hort que cada dia fa més goig. Parlo amb un parell d’amics.

Entre tots els que som per aquí, seria bo que es fes una campanya per parlar bé dels nostres pobles. En Salvador Dalí ironitzava quan deia: “És important que parlin de mi, encara que sigui malament”.

Repasso el llibre amb la descripció de Santa Maria dels Turers de Banyoles. Ja fa una colla d’anys, quan en Pere Domènech era rector de Banyoles, me l’encomanà. Però, des que me l’encomanà fins que fou traslladat (1997), no hi hagué temps d’editar-lo. Amb l’Enric el vaig repassar de dalt a baix però tampoc quedà temps per editar-lo (traslladat el 2003). En Ramon m’ha animat repassar-lo per editar-lo ja. Amb el trasllat meu, tots els projectes van quedar aparcats, també el llibre, òbviament.   

A la tarda arreglo algun test i en trasplanto un de fulles de saló (en Paco en diu aspidistra, que també és correcte). Abans, n’hi havia a totes les cases i encara avui se’n veuen moltes si bé no es valoren gaire, fins que es tornin a posar de moda.

dimarts, 8 / maig / 2012

En aquest dia, a Anglès antigament es celebrava la festa major de sant Miquel en honor de la seva aparició al mont Gàrgan on s’hi erigí un interessant santuari   . El tema de l’aparició de l’Arcàngel es representava a una de les pintures que hi havia a l’absis de l’església parroquial d’Anglès (s’havia pintat cap el 1955 i es va eliminar cap el 1980).  I és l’aniversari de l’alliberament de França, que també tenen el sant arcàngel per patró.

En aquesta diada, el 1938, la mare fou arrestada a Valveralla, on vivia a casa dels seus pares, i fou engarjolada a la presó de dones de Barcelona. D’allí en fou alliberada per la festa de sant Miquel de setembre. A plena guerra civil, no en va saber mai el perquè: per estar al servei del santuari de Els Àngels? Per mantenir correspondència amb persones que foren assassinades?  Per anar a visitar malalts i presoners? Eren les preguntes que ella es feia.

Vaig a casa de l’Arnaldo Fernández-Arias, el pastor de la comunitat evangelista. Ens hi trobem amb Mn. Joaquim Meseguer, el rector de Sant Quirze del Vallès. Em plantegen la possibilitat de promoure a Anglès i al bisbat de Girona el CURSALPHA   per donar a conèixer Jesucrist i la Sagrada Escriptura. És una proposta interessant que se suma a tantes altres: Acció Catòlica, Cursets, Renovació Carismàtica, Focolars, Opus, Taizè, Comunitat de Sant’Egidio...  Dinem plegats. La muller de l’Arnaldo ens ha preparat un dinar britànic ben saborós.  

A la tarda vaig a Can Boix perquè m’esquilin. Ja fa dies que hi volia anar. Comentem les informacions de varis robatoris al poble: a un garatge d’uns pisos propers a l’ambulatori (se’ls emportaren les bicicletes), d’un saló de bellesa a les galeries comercials, d’un intent a una rellotgeria del c. del Comerç (d’aquest  intent en tinc constància directa),de Sant Amanç (se n’haurien emportat les bastides metàl·liques...).  Anem bé cirerer! Ja dic jo que, algun dia, em trobaré amb algun lladregot a sota del llit!

A la barberia hi coincideixo amb en Francesc Pallí i em parla dels mossens anteriors: Mn. Josep Roura, Mn. Xavier Carbó, Mn. Isidre Puigmitjà, Mn. Josep M. Pont... I també em parla dels mossens de La Cellera: Mn. Ramon, Mn. Quim...  En Francesc em comenta que va formar part d’una rondalla integrada per una bona colla de joves del poble.

El qui deu haver pres el pèl a més homes del poble, l’avi Ramon, ve a saludar-me i em comenta que assistí a la missa de les dotze de diumenge, que li agradà molt i que li sorprengué positivament el silenci i el respecte que hi observà. Val més així.

dimecres, 9 / maig / 2012

De bon matí, la boira ho embolcalla tot. I si bé el termòmetre va pujant, la sensació és de fresca.

Abans d’obrir el despatx vaig a comprar un xic de minestra. A primera hora no es troba gaire ningú a les botigues.

L’avi Josep Danès em porta unes fotografies que recullen moments de la vida del poble de quan les granotes s’afaitaven i les gallines portaven sabates: una missa a l’església parroquial d’Anglès de cap els anys 30 amb el gran retaule, grups de mainada de quan ell tenia entre 6 i 10 anys, la festa dels vells del 1954 (al absis encara no hi havia cap pintura)...  A veure si amb el temps aconsegueixo fer un bon recull de fotografies antigues d’Anglès i d’aquests pobles, sobretot de temàtica religiosa. 

Venen uns quants col·laboradors a fer feina: en Joan arreglant l’hort, en Florenci i en Ramon  passant comptes, en Pere descarregant menjar per rebost de Caritas...

Passo la tarda entretingut. Venen a revisar les menjadores instal·lades per enverinar els nius de tèrmits que hi ha escampats pels baixos dels locals parroquials i de l’església. Gairebé totes les menjadores estan farcides d’aquests animalots: quin fàstic! En Paco, el noi que fa la revisió i la renovació de les menjadores, em va explicant la logística de la campanya que s’allargarà uns quants mesos. La propera revisió em diu que serà a les darreries de juliol.

Ve la mainada del reforç. És un encert que berenin abans: entren molt més tranquils a les sales. Avui els he pogut donar mandarines de les que ha descarregat en Pedro.

dijous, 10 / maig / 2012

A les 9 del matí venen les pabordesses de la confraria de la Mare de Déu de l’Escombra a esterrejar l’església i els locals. Em fan arribar els comentaris positius de la celebració de la primera comunió. Alguna que hi participà ho corrobora: senzillesa, dignitat, tranquil·litat, ordre, participació, rapidesa...  

Dino amb la Carme, en Josep, en Jordi i la Nuri. Comento que estic llegint el llibre d’en Rafael Nadal QUAN ÈREM FELIÇOS i parlem dels records que hi recull de l’estada al Collell, si bé en Josep únicament coincidí amb els germans grans (en Quim ). Em comenta que algunes afirmacions no són exactes. Referent a les escapades, es veu que en Xabanet ho va intentar tres o quatre vegades.

Després de dinar m’he posat a triar fotografies. Uf, quantes! M’aturo a mirar un plec de fotografies de les convivències a la Casa d’Espiritualitat, a Banyoles, i que organitzava Mn. Lluís Vilà (a. c. s.). Miro les cares d’aquells nois i noies. Ja gairebé no en reconec a cap, ni tan sols els que s’estan per l’entorn d’Anglès: la Nati, les Roura... 

Com no podia ser d’altra manera, em ve al cap una cançó nostàlgica de Pete Seeger. 

I que la versió catalana que he trobat més acceptable és la d’en Joan AlbertComajoan, si bé va ser versionada al català per en Xesco Boix. També he trobat la versió força acaramel·lada de la Marta.

Què se n'ha fet, d'aquelles flors?
Fa tants dies
Què se n'ha fet, d'aquelles flors?
Fa tant de temps
Què se n'ha fet, d'aquelles flors?
Les noies en van fer un pom
Qui sap si tornaran
Qui sap si mai tornaran

De les noies, què se n'ha fet?
Fa tants dies
De les noies, què se n'ha fet?
Fa tant de temps
De les noies, què se n'ha fet?
Han anat a buscar els nois
Qui sap si tornaran
Qui sap si mai tornaran

On han anat tots aquells nois?
Fa tants dies...
A la guerra a ser soldats
Qui sap si tornaran
Qui sap si mai tornaran

Què se n'ha fet, d'aquells soldats?
Fa tants dies...
Les tombes els han cobert
Ells ja no tornaran
Ells ja mai més tornaran

De les tombes, què se n'ha fet?...

Fa temps que hi van créixer flors...

Què se n'ha fet, d'aquelles flors...
Les noies en van fer un pom...

Quan, cap a les 8 del vespre, vaig a tancar l’església, m’adono que la llum del sol que entra pel rosetó de la façana occidental, es projecta a l’absis fent una aureola acolorida entorn del cambril de la Mare de Déu del Remei.

Una noia em comenta que es riuen d’ella perquè va a missa. També passa sovint amb altres joves o infants que assisteixen a la missa del diumenge. I després diuen que estem en una societat lliure.

divendres, 11 / maig / 2012

Sembla que tenim la primera onada de calor aquí. Si fos tot l’estiu així, ja hi firmaria.

A diferents moments del matí, em telefonen tres companys per parlar-me d’un article al diari que entenen que parla de mi, encara que indirectament. No havia llegit res encara. Pel que em diuen, la tesi semblaria encertada, però no ho serien tant els arguments que hi aporta: han sentit sonar campanes, però no saben  ben bé d’on venen.

Al migdia, hi ha hagut un altercat enmig del poble i es veien mossos i policies locals anant amunt i avall. Ves a saber què ha passat.

En Sergi ve a comentar-me la situació de l’Agrupament Escolta i a convidar-me a participar al 55 aniversari de la seva fundació.

Una colla d’adolescents, amb l’Alfred, preparen els papers per anar a Lourdes amb l’Hospitalitat de Girona, a finals de juny. Ja només ve un grup de catequesi d’infants. Són les darreres sessions.

Unes quantes pabordesses de la Confraria de l’Escombra venen a preparar les bosses de menjar per repartir a les famílies que se’ns ha indicat. De moment, hi ha aliments: espero que la Providència vagi proveint el rebost.