Tots hi serem al Port amb la desconeguda

dissabte, 24 / gener / 2015

Em llevo amb tranquil·litat. A primera hora del matí em comuniquen la mort de la Rosa Garolera, l’esposa de l’Esteve Trias. Un bon daltabaix!

El matí ve el grup de catequesi de l’Eva. Vaig preparant les celebracions d’aquest diumenge. Al migdia pujo a Sant Martí Sapresa per endollar les estufes i preparar l’església per la missa dominical. Quan he acabat, m’assec a un banc i prego.

A la tarda m’assabento de la mort de la Maria Puig i Ribot la mare de l’Eduard Corredor. Havia nascut el 1915 a can Tià dels Masos de Pals.  El seu fill, l’Eduard Corredor, va morir fa escassament un any (el 1 de febrer del 2014).  

Abans d’anar a Bonmatí, vaig al tanatori de La Cellera per expressar el meu condol a l’Esteve, en Pito i tota la família.

I celebro les misses anticipades de Bonmatí i d’Anglès. Estem en hores baixes de participació.

La Judit Subirachs em confirma la primera intuïció entorn la datació dels plafons d’Amer i coincidim que són neoclàssiques, del s. XIX. També m’ho confirma en Josep M. Cannes.

Diumenge, 25 / gener / 2015  

Celebro les misses del matí. A la missa del migdia hi participen alguns germans de la comunitat evangèlica i ens hi parla el Rev. Arnaldo, el pastor. 

Vaig a caminar una estona . Dino compartint taula amb en Míliio. Hi ha una colla de gent de la Garriga. Són caminadors que han vingut des de Girona per la via verda. Em comenten que ressegueixen el camí català de Sant Jaume.

A la tarda vaig al culte de la comunitat evangèlica. Entre tots, som escassament la dotzena. Quan em toca parlar, faig una reflexió sobre els temes que els cristians ens podem posar d’acord, com són els objectius del Mil·lenni proposats per la ONU.

Quan arribo a la doma, des de Palafrugell, em comuniquen la mort de l’Annita Geronès Pla. Li deien l’Annita de la llet ja que havia tingut  una lleteria al costat de la farmàcia Preses. Tenia 92 anys i havia nascut a Callús, al Bages. És la mare de la Lluïsa Geronès i de dos nois. Sempre va ser molt amable amb mi ja des de bon començament d’arribar jo a Palafrugell i va ser bona col·laboradora de les activitats parroquials. Un parell de vegades a l’any, em convidava al mas d’Ermedàs, especialment a celebrar-hi la festa major on vaig conèixer tota la família. .   

dilluns, 26 / gener / 2015

Es lleva un dia cluc. Però ja clareja un xic més aviat. Al vespre, ja tenim gairebé tres quarts més de sol: s’agraeix.

A primera hora de la tarda, a Sant Martí Sapresa, oficio les exèquies de la Maria. Les exèquies, als pobles petits, tenen un regust envejable de pau i de família. Es plora per la difunta però també pels altres difunts de la família parroquial.  

No puc deixar d’evocar el poema de J.V. Foix:

TOTS HI SEREM AL PORT AMB LA DESCONEGUDA

A Gabriel Ferrater Baixàvem, ulls tancats, per la impossible escala quan la sal i la sang de la marea embuixen el sorral. Deies -no ho deies tot!- que aquella nit amb tremolor d'espiga i navilis antics amb veles esquinçades era una torre amb remolins de gralles, un clam de ganivets damunt la gola nua, el crit d'un paper escrit quan les amors s'esbalcen, una mà que es marceix amb cendra i carbonissa o la porta enreixada que dóna al pati mort. No ho deies tot! I hi érem tots tibats, pujant i davallant en immòbils esperes, ulls clucs també, cadascú amb el seu somni. Si l'un feia el granger en làcties cingleres, o escodrinyava el Nom en llibres corsecats d'epilèptics teòlegs que estronquen les fonts, l'altre i els seus, amb febre de tenebres, feixaven la rabassa de la pluja o ventaven el foc de llurs sofrences, frèvols com els amants quan l'aurora es deixonda. Cercàvem palpejant la porta de les noies en carrers somniats amb silenci de gruta, i en resseguíem les cambres nocturnes com qui s'amaga a l'espessor dels blats. Elles no hi eren, i ho endevinàvem. Llur veu havia fuit com un pètal sense ombra i, cor alt, refusàvem el coixí dels rocs. Els reixats de la porta de l'escala passen clarorsque projecten esferes amb pins de sol, damunt la calç calenta. Totes les reixes tenen llur parany i temem que llur ombra ens faci presoners. Cada graó ens acosta al Llibre de l'Exili i amb ull llanós veiem ço que és ofert. No hi ha pas caça per al qui no fita; ni el nou ardent, o advers!, per als folls del passat. No és llibert ni franc qui no s'oblida o es mira a l'aigua, amb clac i faldons llargs. No són unicolors els esquemes dels atlas: el grec hi té el seu turc i el polonès, el rus. No ho deies tot: Si ho haguéssim sabut! T'hauríem ensenyat els miralls de la clota passada la contrada on qui es té dret, l'escapcen. No emmirallen qui els mira, ans bé un seguici de maniquins embuatats i rígids amb una cuca al front, d'antena llarga, i aparencen aquells que potser som: pròdigs o retinents, servents o mestrejants, atàvics augurals, gallejants de la història. - Som molts, murmura l'eco, i la borda és de pobres. A l'hora del crepuscle hauríem vist els capells florejants de dames florentines que el sol s'emporta amb grogors de panotxa lilàs amunt; i els cors com s'assosseguen ... I quan el primer estel espurna al pic més rost hauríem escoltat, on els còdols floregen, la passada dels vents amb brogit de tenora i el clam esperançat de les formes captives. La ment capta l'etern en l'ampla pau i un no res grana i creix en un somriure. Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman; tots hi serem al Port amb la desconeguda. Gener de 1973

 dimarts, 27 / gener / 2015

És sant Mer, el mític abat fundador del monestir de Banyoles. Es diu que va vèncer el drac que, des de l’estany, sortia per cruspir-se els banyolins que s’hi apropaven. Curiosament, sant Mer no el matà sinó que l’amansí i se l’endugué al seu ermitori, a Sant Esteve de Guialbes, al costat de la riera de la Farga. És el 103 aniversari del naixement meu pare (a. c. s.).

Participo a unes exèquies al tanatori de Girona. La persona difunta era testimoni de Jehovà i s’oficien segons el ritus d’aquest grup religiós, tot en castellà, tot formal i polit, tot inqüestionable... El panegíric és llarg, dens, farcit de cites bíbliques sobretot de l’Antic Testament, una autèntica apologia dels principis religiosos dels testimonis de Jehovà. Segueixen la traducció castellana de Cipriano de Valera. Els que són testimonis de Jehovà, contrasten les citacions bíbliques a les seves bíblies, manejades àgilment, moltes baixades en aparells digitals. Per no perdre el temps, agafo el meu mòbil i faig l’hora menor de la litúrgia de les hores que l’aplico en sufragi de la difunta.  

Quan hem acabat la cerimònia fúnebre i he saludat la família, vaig a realitzar algunes compres i també vaig fins a Santa Coloma. Dino a Cal Gabatxó, un restaurant de la carretera. A la tarda sóc a la doma.

Hi ha reunió amb l’equip de Vida Creixent. Treballem el tema UNA ETAPA DE DESPRENIMENT de la campanya “De la Vellesa a la Bellesa” que segueixen els grups del moviment.  Resulta interessant i participatiu: de què cal desprendre’s? com cal desprendre-se’n? de què ens desprendrem?...

Quan acabem la reunió, arriba la mainada de la catequesi. Jo em quedo amb l’Oriol i en Sergi. Sembla que se’n van contents.

Amb la Lluïsa Geronès, recordem la seva mare.

Dimecres, 28 / gener / 2015

Avui és la festa de sant Tomàs d’Aquino. Fins el 1969 la festa era celebrada el 7 de març amb gran tabola dels estudiants,, especialment on hi havia estudiants de secundària. Era com un carnestoltes encobert, en aquell moment prohibit.

Com em recorda la Teresa Maria Castanyer Bachs, els estudiants de Girona, si més no els del institut (aleshores al carrer de la Força, on ara hi ha el Museu de la Ciutat), celebraven molt aquest dia. Com era de rigor, la festa començava amb una missa al Carme.

Seguidament, per cursos, s’anava a  esmorzar en alguna de les granges del barri vell. A la tarda hi havia partit de futbol al camp de Vista Alegre. També, al vespre, hi havia alguna representació teatral al Municipal on actuaven els alumnes dels darrers cursos. Però el fet més característic era la passejada del bust d’en Metastassi, tot corejant-ne el nom. Es feia el migdia. Sembla que la desfilada va començar a fer-se cap el 1958, quan en va localitzar en algun racó del vell institut un bust de l’escriptor italià Metastassi. Se sabia que era ell perquè hi figurava el seu nom. Un cop s’havia acabat la xaranga, el bust retornava damunt d’un armari d’una de les aules on, tranquil i amb l’ego satisfet de tant sentir el seu nom,  hi reposava tot l’any fins la següent celebració.

  

Al seminari, la celebració era molt més formal i acadèmica, amb missa solemne al matí, àpats més suculents, vetllada a la tarda i vespres solemnes. La xaranga més aviat es reservava per la festa de la Puríssima i els dies anteriors. Amb tot, jo només vaig viure aquestes celebracions cinc anys ja que, a partir del curs 1970/71 vaig anar a Barcelona, a canviar d’aires.

A Banyoles, els estudiants de l’Acadèmia Abat Bonito, celebraven la festa en un format més reduït.

El matí atenc al despatx. Venen un parell de visites. També venen en Ramon i en Florènci (però no el pare d’en Pujol) a comptar la menudalla i passar els comptes. Em penso que es fa menys que a la parada de la Graua.

Vaig a dinar a Banyoles. A la tarda, a la doma, venen la mainada del reforç. No sé si es podrà continuar oferint aquest servei. Falten voluntaris que hi vulguin col·laborar.

Dijous, 29 / gener / 2015

Al matí, com que em cal anar a comprar alguna lilaina, ho aprofito per anar a fer un tomb.

A la tarda, amb en Ramon, preparem un xic les activitats de Quaresma de l’arxiprestat. Déu n’hi do el programa que es presentarà!

Després de la missa vespertina, cap a un quart de nou, comença a bufar el vent amb força. Ve a assajar el grup de cant.

El vent que bufa és de garbí. Sembla que vulgui fer empènyer el campanar i fer-lo sortir disparat com si fos un coet. Totes les finestres de la casa fimbren i les portes de dintre, xiulen. Renoi. Potser que estaqui les potes del llit i quedi ancorat, no fos cas que sortim tots volant!   

En Bonaventura Bassegoda també em confirma l’època dels plafons d’Amer (s. XIX) i m’ajuda a contextualitzar-los.

divendres, 30 / gener / 2015

Quan em llevo, sembla que el vent s’ha calmat. Encara que hi ha núvols que es van passejant per la volta del cel, el sol va traient el nas tímidament  i el matí, si bé un xic fresc, és agradable.

Ho aprofito per anar a donar un tomb: Pla de la Coma, camí de Can Planas, Via Verda...  Vaig trobant àvies que em coneixen i em saluden.  

Al migdia venen els nois de la brigada de Bonmatí a recollir taps. Se n’emporten una bona carregada.

M’arriba l’exemplar de la revista TAÜLL. S’hi publica el meu article sobre la imatge de la Mare de Déu de Loreto del taller de l’Enric Monjo i que presideix l’església de Lloret.  

M’assabento de la mort de l’artista gironí Paco Torres Monsó (92a.). Havia treballat al taller de l’Enric Monjo. No vaig poder-lo entrevistar perquè s’havia posat malament. Vaig entrevistar-lo, però, el curs 1987/88 per un treball que vaig fer sobre tècniques i materials utilitzats a l’escultura contemporània. En aquell moment també vaig entrevistar en Domènec Fita, en Xicu Cabanyas, en Piculives... i em penso que algun altre.    

A la tarda ve el grup de catequesi dels grans. Celebro la missa vespertina. I pujo aviat al pis.

Amb el fred i amb els grips, la trepa dels escolans ha quedat delmada. Espero que es vagin refent aviat. De moment, però, des de que van començar, a finals de setembre, cap dia he quedat sense cap escolà.