dissabte, 29 d’octubre de 2011

Per sant Simó, sembra, varó

dissabte, 22 / octubre / 2011

Toca fer bugada. A les 10 ve un grup de catequesi, els nois i noies que preparen la confirmació pel 2013. I quan ja acaben, arriben la Pilar, na Felícia i la Roser. Les passejo per la doma, la rectoria i l’església. I em porten una bonica azalea i dolços de tota mena: garoines fetes per la Pilar i les seves filles, uns panellets boníssims  de la Maria, un pastís elaborat per la Felícia. Segur que tot plegat m’anirà bé per disparar-me la glucosa a dalt de tot. Potser que m’ho engoleixo tot de cop i no hi hauré de pensar més. Però sembla que no s’acaba aquí.

A mig matí arriba el vitraller J. M. Bonet. El seu taller és el que confecciona els vitralls per la Sagrada Família de Barcelona. Per Palafrugell va confeccionar el vitrall que va dissenyar en Tano pel Mural de la Pau. Em diu que, tant d’en Tano com del vitrall, en guarda molt bon record. Ve a mirar el vitrall de la rosassa de l’església d’Anglès ja que hi ha uns quants fragments trencats. També caldrà reparar la carcassa de ferro que sosté el vitrall. Uf!  
Després de dinar, venen més mainada de catequesi: un grup de preparació de la comunió i un de postcomunió. Hi detecto dos nets d’en Manel Tortós i els pregunto si demà van a festa major a Banyoles. S’estranyen que els faci la pregunta. Els escoltes venen al pati de la doma a jugar escuts, un joc curiós i peculiar d’Anglès. A veure si n’esbrino el funcionament.

A les 4, a Bonmatí, hi oficio les exèquies de la Pauleta i l’església s’omple de gom a gom. Finalitzades les exèquies rebo els pares de la mainada que es prepararan per la comunió: 3 pel proper maig i 5, pel maig del 2013.  Un dia vull fer una reflexió entorn de l’onomàstica de la mainada d’aquests pobles. Hi he escoltat alguns noms ben singulars i agradables. Mentre espero per la missa faig una mica d’endreça o millor dit, faig una mica de neteja a les dependències de l’església: en tinc per estona. A la missa anticipada hi participa poca gent. Hi fa d’escolà en David, nascut a Rússia.

A Anglès, a la missa anticipada, hi ha pocs feligresos. Sis nens i nenes hi fan d’escolans: un portuguès, un indi, dues xineses, dues d’aquí. Ni que fóssim l’ONU.

diumenge, 23 / octubre / 2011

Matí és tranquil, amb les dues misses a Anglès i, al mig, la de Sant Martí. Després de la missa a Sant Martí m’arribo al poble i visito en Joan i la Maria i, després, vaig a visitar una altra àvia. A la porta m’acull el fill. Em presento i li dic que vinc a visitar la mare. Amablement m’adverteix que la mare no és conscient del que s’esdevé al seu entorn i desconeix la gent. Li dic que no pateixi. Saludo l’àvia i ella em saluda. Em persigno: “En el nom del Pare, i del Fill, i d’Esperit Sant”. Ella fa i diu el mateix. “El Senyor sigui amb vosaltres” Amb tota naturalitat, l’àvia contesta: “I amb el vostre esperit”. El fill i la nora es sorprenen i obren uns ulls com unes taronges i van mussitant, ells mateixos, el que vaig dient. “Pare nostre... “ L’àvia m’acompanya i diu tot el Parenostre. “Mireu l’Anyell de Déu... “ I ella: “Senyor, jo no sóc digne...” “El Cos de Crist” I ella, ben clarament: “Amén”. La nora m’adverteix que a l’àvia li agrada cantar. Acabo entonant el Virolai i ella el segueix a ple pulmó:  “Rosa d’abril...”. “Quan entreu a la casa saludeu els que hi habiten; si la casa n’és digna, que rebi la pau que li desitgeu”. I és així.

A totes les misses hi ha hagut escolans a dojo. Sempre més i mai menys. Una és la germana de la Irene Carreras, la de Macedònia, i totes dues nebodetes d’en Jaume Julià. A la missa del migdia, hi manquen fulls parroquials. No sé pas que se’n fan. Van a estira dits. I quan acabo la missa, cap a Banyoles falta gent. És la festa major i, a casa, ens hi trobem la Carme, en Josep, la Collell, en Jordi, l’Assumpta i tres dels mini nebots: l’Aniol, en Ferriol i en Patllari. La Carme ha preparat el menjar: amanida i, a triar, canelons, albergínia farcida o mufló guisat. Per postres, un pastís elaborat per l’Assumpta i els panellets que em regalà la Maria. En Josep comenta l’ofici en honor de sant Martirià: es celebrà a Santa Maria, la presidí el bisbe emèrit Carles. Amb Mn. Amic, en Josep sostingué l’arqueta de les relíquies del patró... La Collell i en Jordi comenten la participació, ahir, a la festa del Club Super 3, a l’estadi olímpic de Barcelona. Els mini nebots ens ensenyen a fer petons de colors, segons el que es vulgui expressar. De tant en tant telefona en Jaume que estan a la cacera d’un senglar: es veu que és un animalàs excepcional i que ha rebentat varis gossos. Després de dinar, faig un tomb a l’estany: per Sant Martirià s’hi gaudeix d’un dels espectacles de color més privilegiats. A més, a les muntanyes, s’hi veuen clapades de sol que s’alternen amb clapades de boira i de pluja. 

Quan retorno cap a Anglès m’aturo a Bescanó i visito les ermites de Sant Sebastià i de Santa Margarita, unes construccions del S. XVII. La de Santa Margarita està força deixada: el seu veí em diu que ja ho ha comunicat al Sr. Soy, l’Alcalde, però que ningú es mou. Davant de la capella de Sant Sebastià, més arreglada, hi ha el cementiri de Bescanó, molt ben cuidat. Hi ha dos sectors, un més antic (al davant) i l’altre, nou, amb una gran creu (d’uns 6 m.) al bell mig i, al peu de la creu, una inscripció en memòria de “tots els bescanonencs morts lluny del poble”. També visito l’església de Vilanna. Hi havia estat cap el 1967, però no en recordo res.

Arribant a Anglès passo a expressar el meu condol personal la família per la mort de la M. Rosa  (59 anys). El seu germà viu a Mata i coneix els meus germans. Ja a la rectoria em telefona en Ramon per comunicar-me la mort de Mn. Miquel Pujol: demà hi haurà les exèquies a Santa Maria de Castelló. Ell coneixia bé la història de la basílica i de la vila. En Ramon em comenta la seva versió de l’ofici de sant Martirià: es veu que l’alcalde i els pabordes van organitzar una processó laica per traslladar les relíquies de sant Martirià des del Monestir fins l’església de Santa Maria. Els capellans se’n van voler mantenir distanciats i es van limitar a rebre la processó i les relíquies quan van entrar a Santa Maria  que portaven uns joves de l’Esbart Dansaire de Fontcoberta.  

dilluns, 24 / octubre / 2011

De bon matí ja comencen les telefonades (Teresa Frigolet, Concepció, Cesc, Miquel, Rosa M., Lluïsa...). Vaig a comprar alguna cosa. Cap a mig matí arriba una bona representació de la Confraria del Roser de Palafrugell guiades per l’Annita, que fa de mare priora: la Rosa, la Manuela, la Cinta (repetimos!), la Teresa Nicolau, la Rosalia, l’Amèlia (que em porta la novel·la d’en Jordi Puntí MALETES PERDUDES), la Victòria Masó, la Victòria de la Torre Roja, la Montserrat Llambí, la M. Rosa Llenas, la Marta Quer (que m’obsequia amb unes participacions a la loteria de Nadal), la Carme Santaló, la Pilar Plaja, la Cati Alsina (que porta un llantió per la M. de D. del Remei), l’Elena Gurgui, la Maria Simón, la Maria Pla, la Maria Bruguera (que sempre em diu que no deixi els estudis), la Lola Gou, la Teresa Vidal (que em porta records de la Mireia). També es presenten l’Elvira i la Maria Noguer, amb la imatge de la Dolorosa. En definitiva, el bo i millor de cada casa. La M. Antònia Rosell també tenia previst venir, però el temporal li ha omplert la casa d’aigua i estava enfeinada: llàstima. Des que vaig quedar sense mare, totes elles me n’han fet i me’n fan. S’estalonen volent comentar-me coses i em comuniquen salutacions d’altres palafrugellencs, una colla cada una. Les rebo a l’església i els comento les característiques essencials d’Anglès i de la parròquia. Acabem resant la visita espiritual a la M. de D. del Remei, cantant la salve i pujant al cambril a venerar la imatge. A la Mare de Déu, especialment li demanem que siguin alliberades aviat la Montse i la seva companya (i els altres segrestats). La segona part és la visita a la rectoria: obro les portes, i que mirin i tafanegin tant com vulguin (no queda res per verd!). La Montserrat em diu que estic molt millor acomodat del que es pensava (no sé si és que es pensava que estava en una casa atrotinada amb una cuina amb fogons de carbonet i un ventall). Acabem amb un pica-pica que han portat elles i on no hi falta de res (jo em limito a posar avellanes que els dic que són d’Anglès, l’aigua, sucs de fruita i moscatell, que se l’acaben tot). La M. Rosa em recita una felicitació: “Per molts anys puguem ésser companys, fregant el cul per les bardisses, i quan ja no quedi la companyia de ningú, el primer que es mori siguis tu!”

Quan se’n van continua la sessió telefònica i emailística: Àngela i Eduard, M. Teresa Bros, Lluís, Luís, Pere, Mató, Jordi Fri... Dino una mica i descanso. La Marta ve a fer neteja i a planxar (la Isabel està de baixa). A la tarda oficio les exèquies de la M. Rosa (59 a) i l’església s’omple de gom a gom. Em sorprèn veure com la gent està atenta. En Pepet fa cantar tot xino-xano, a ritme d’anar-hi anant. Venen mainada de catequesi i els faig cantar un xic la tornada de les cobles del Remei. Em telefona en Jaume per felicitar-me i comentar diversos temes entre altres les notícies que m’arriben.   

Al vespre, quan acabem la missa, a les feligreses els comento què són les garoines i que, a Palafrugell, es consideren una delicatessen. Sembla que no n’estan gaire convençudes. Els dic que me n’havien portat per menjar-ne plegats i celebrar així el meu sant. Mig dissimulant, alguna sembla que vol marxar. Però quan els trec de dintre la sagristia la safata de garoines de xocolata que em portà la Pilar, a totes se’ls il·lumina la cara. Quan n’han tastada una, totes volen repetir: tu diràs! I em demanen la fórmula per confeccionar-les a casa. Seran servides, senyores. I m’obsequien amb el llibre UN SEGLE A L’AJUNTAMENT D’ANGLÈS. M’ensumo que també tenen vocació de fer-me de mare: moltes gràcies.

Des que surto de les dominiques (sobre les 8) fins cap a les 11 fa un bon ruixat.
dimarts, 25 / octubre / 2011

L’endemà de sant Martirià toca cantar “Del Collell, Mare i Regina... “ . Al migdia oficio les exèquies d’en Miquel. En una setmana hi ha hagut 4 defuncions. Aviat semblarà que estic a Palafrugell. Algú em diu que les defuncions són els cargols: surten quan plou.
Des de la Santa Seu, es denuncien les “Ideologies neoliberals, neoutilitaristas i tecnocràtiques que, alhora que marginen el bé comú a favor de dimensions econòmiques, financeres i tècniques absolutes, posen en risc el futur de les institucions democràtiques”. Deo gratias!

Ve a visitar-me uns tècnics de l’Ajuntament de Palafrugell que em conviden a dinar a L’Aliança. Diuen que m’ho mereixo per haver-los fet riure tant amb les trifulgues amb l’Ajuntament. Els plats són exquisits, un a base de peus de porc i, l’altre, de fetge d’ànec i crema de rabaquet. I parlem: les eleccions, la situació social i econòmica, les famílies respectives, Palafrugell, Anglès...  
A la doma hi ha l’equip de Vida Creixent. Quan hi arribo, ja han treballat el tema. Saben anar sols. Estem una estona parlant i rient: la Rosita se’ns posa a ballar el ball del ciri i del ram (Tites, tites, au cap a dins! Mare, mare venen carlins!). Tot d’una m’adono que en Josep M., el marit de la Maria, s’assembla molt a en Jean-Claude Trichet, els fins ara president del Banc Central Europeu. Quan li dic, la colla es posa a riure.

Una nena de catequesi em pregunta si conec la llegenda de les tres bruixes del campanar d’Anglès. No en sé res de res. Es veu que hi ha alguna altra llegenda relacionada amb Anglès, com la del gessamí que hi ha al peu de l’església, a la muralla, que es diu que no mor mai. Veurem si entre uns i altres se m’informa d’aquestes llegendes. 

A la tarda comença a bufar el garbí,  fred i molest. I jo que em pensava que a Anglès me’n deslliuraria. Es justifica que posi en funcionament la calefacció de la casa.

Al telenotícies vespre de TV3 parlen del rellotge espatllat del campanar d’Anglès i de les despeses municipals.

dimecres, 26 / octubre / 2011

Quan, sobre les 8, obro les portes, passa l’Emili que va a treballar a l’arxiu. Com passava amb la Conxa quan ens trobàvem, parlem una estona: els poemes d’en Manel Pont, les llegendes d’Anglès... Al cap d’una estona retorna i em porta un llibret on es recull la llegenda del gessamí. També em dóna un llibre d’en Joaquim Bauxell amb un recull dels seus poemes. Em comenta que en és en Martí Pol local. Té algun poema ben castís.

A Palafrugell, el matí de dilluns acostumava ser atrafegat. M’adono que, a Anglès, el matí atrafegat acostuma a ser el del dimecres. Avui, per la casa, hi volten els guixaires (en Josep i en Jose), els paletes (en Toni i en Nacho), els contables (Ramon i Florenci), el comitè central de la confraria de l’escombra (Consol i Maria), algunes visites per ser ateses al despatx (sol·licituds per Caritas, encomanar algun sufragi... ), telefonades...  Els guixaires pràcticament enllesteixen el cel ras de l’estudi.

 Em visita en Ramon de La Cellera, l’arxiprest. Parlem una estona i li mostro la rectoria.

A mitja tarda l’Àngela em comunica la mort gairebé sobtada de la Mercè Gubau (76a). Era una bona feligresa de Palafrugell, sempre traspuant ànims i bon humor, i havia col·laborat a la catequesi. Al vespre parlo amb la filla, la Teresa. Serà complicat imitar la mare però segur que el seu testimoniatge no caurà en un sac buit.

Al vespre vaig a l’hotel d’entitats per participar a una reunió amb els organitzadors de la Fira de Sant Antoni. Hi ha una altra reunió i no sé pas on són. Un dia fallo jo, l’altre no venen ells. Plego veles, i cap a sopar.

dijous, 27 / octubre / 2011

Ja que he conegut la llegenda del gessamí, en recullo un resum. Resulta que a Anglès hi havia una noieta molt ufanosa, com totes les que hi ha. Sembla que molts vailets sospiraven per ella. Però la noia era filla d’un notari dels comtes de Cabrera i, per tant, era de mira’m i no em toquis. Entre els nois n’hi havia un de molt castís. Era pastor i li agradava fer sonar el flabiol galantejant les noies. Un dia, les mirades del pastor i de la noia es van creuar i es van trobar. Quines belles balades les del flabiol. A les mirades dels dos adolescents, als mercats d’Anglès i als aplecs de l’entorn, els seguiren somriures de complicitat, salutacions. El tracte va anar pujant de to. A la primavera, passejant per prats, camps i boscos, s’esfumaven i es fonien rere els marges resseguint amb tendres besades tots els racons.  Amb la xardor de l’estiu s’hi afegiren cabussades al Ter, nuets i enjogassats. I, renoi, quins alegres refilets els del jove pastor. El festeig, conegut per companys i amigues, s’amagava al senyor notari fins que la tafanera de torn  feu el favor de comunicar-li. L’home prohibí taxativament que els dos joves es veiessin i reclogué la filla a la casa. La noia s’entristí, es desganà, empal·lidí i aviat emmalaltí. Ni a Anglès ni a la contrada hi hagueren metges ni apotecaris que trobessin un remei efectiu a aquell mal d’enyorament. Finalment la noia morí i fou enterrada davant de l’església de Sant Miquel d’Anglès, prop des baluard. Entretant, el vailet, tot pasturant, feia sonar complantes més i més tristes, es desganà, empal·lidí, emmalaltí... Quan s’assabentà de la mort de l’ estimada, de nit, amb les forces que li restaven,s’apropà a la tomba on hi plantà un gessamí que regà amb les llàgrimes llarga estona. Quan el notari visità la tomba de la filla s’adonà del gessamí. Sospitant del pastor, arrabassà la planta i l’esmicolà. Consumit per la tristesa i l’enyor, el pastoret finalment també morí i fou enterrat a una fossa propera a la seva estimada. No passà gaire temps que enmig de les dues tombes hi començà a brotar i créixer un gessamí fins a repenjar-se per les pedres del baluard, damunt del carrer del Raval, traient flors i més flors. I per molt que, algunes vegades, s’ha intentat arrabassar-lo, el gessamí creix i floreix contínuament des d’aleshores. I diuen que, a les nits d’estiu, enmig de la sentor de les flors de gessamí, s’enlairen dues ombres clares que s’enllacen i es fonen vers els estels perpetuant enllà la tendresa que es volgué impedir. No sé si és del tot cert el que jo us dic aquí, però al baluard de sant Miquel, sempre hi veureu florir el gessamí.

Els de Can Venanci  enllesteixen alguns detalls de fusteria de la casa. I el guixaire, acaba del tot la seva feina a dalt de l’estiudi. Vaig a dinar a Banyoles amb la Carme, en Josep, l’Assumpta i la Nuri. Quan surto d’Anglès, plou a bots i a barrals. A veure si hauré d’anar Ter avall amb una barca.  

A taula, a casa sortim a parlar de com fer garoines de xocolata. Comentem la recepta que m’ha fet arribar la Pilar Roca: Cal xocolata per fondre (fondant), de la que es troba a les botigues i a les pastisseries, sempre millor de bona qualitat, i ametlla filetejada. Primer, en una paella es torra l’ametlla filetejada, que cal anar remenant fins que agafa un color daurat. Es pot fer en dues fregides, però el secret és remenar i apartar-ho del foc quan tan sols comença a estar torrada. Mentre es refreda l’ametlla, es posa la xocolata en un recipient adequat (de vidre o de ceràmica, és clar) i es desfà al microones (de minut en minut i de grau en grau), vigilant, ja que la xocolata es pot cremar molt aviat. La xocolata també es pot desfer al bany maria (és més segur). Quan la xocolata està desfeta, s’hi barreja l’ametlla filetejada fins que tot queda ben barrejat. Es tindrà preparada una safata, millor si va recoberta amb paper vegetal. Tot seguit, amb una cullera, es va abocant (fent pilonets) la xocolata barrejada amb l’ametlla i es posa a refredar, millor una estona al congelador o, si fa fred, a l’exterior. Quan s’ha solidificat, es posa en una capsa adequada o en safates per servir a l’hora del cafè.  Hi ha algunes variants interessants. En comptes d’usar l’ametlla filetejada es poden usar ametlles senceres, pinyons (que hi són molt bons!), nous, avellanes, cacauets, pistatxos...  (o una barreja de tots plegats), o també panses sense pinyol, trossets de fruita confitada... L’altra variant interessant és la de no barrejar la xocolata amb l’ametlla (o els fruits secs) sinó que, es posa la cullerada de xocolata i, abans que s’assequi, posar-hi al damunt l’ametlla (o els fruits secs) procurant que s’enganxi bé a la xocolata. Hi ha d’altres variants, però, a partir d’aquí, depèn de la imaginació i del bon gust de cadascú. Com totes les receptes, el secret està en la paciència d’anar seguint amb calma cada pas i de fer algunes provatures.  

Al vespre hi ha reunió amb els nois i noies que es van confirmar. A veure si ens anem trobant i fent alguna activitat interessant. El gran problema és que tots estan super ocupats. Després de donar voltes i més voltes arribem a dues conclusions: els que puguin, ens reunirem cada dijous a primera hora del vespre i, el 19 de novembre, participaran i col·laboraran a la missa familiar més solemne (i així cada mes).           

divendres, 28 / octubre / 2011

Ha plogut bona part de la nit i el matí està també molt emplujat. No tinc instal·lat el pluviòmetre (ni el baròmetre, ni el termòmetre...)  i no disposo de la informació adequada. El cert és que a Banyoles han hagut d’obrir els bagants i , a Anglès, la pluja va fer entrar força aigua pels portals de l’església.

A Anglès és dia festiu: no sé pas perquè. I dilluns vinent, no és lectiu als centres d’ensenyament i hi fan pont.

Tot el matí plou que plou. Com que tampoc em puc moure per fora, vaig col·locant bé les coses i tot agafa un altre aire. Tot va trobant el seu lloc. Des de fa més d’un mes, sembla que visc cada dia un matí de reis obrint capses i retrobant cada objecte: tovalloles, llençols, jaquetes, tovalles, quadres i quadrets, aiguabeneiteres...   Quedo amb el que em pintarà l’estudi / biblioteca. Potser començarà demà mateix per tapar petites esquerdes i foradets abans no s’hi faci la instal·lació elèctrica. I després, tocarà col·locar-hi les enfiles i els llibres. Espero que acabi abans de Nadal. Hauran estat gairebé set mesos del que se’n diu “anar de cul” (potser és més fi dir “anar de bòlit” i moltes altres expressions, més o menys encertades i/o divertides).

Des de Palafrugell la Maria Bruguera em convida a sumar-me a una campanya que s’ha organitzat per enviar missatges de suport a la Mone: així quan l’alliberin i arribi, s’adonarà que molta gent ha pensat en ella i que no estava sola. Que la Mare de Déu del Remei, alliberadora de captius, faci que sigui ben aviat.

He tingut una feinada a muntar la llitera. Quan acabo, l’esquena i la cama em fa un bon mal.

2 comentaris:

  1. Bona nit Mossen:
    El saludo de nou desde Valencia, on ahir va plourer, pero avui a tornat a sortir el sol.
    En aquests moments llueix un quart de lluna.
    Bona diada de tots Sants.
    PAU I BE, Montserrat

    ResponSuprimeix
  2. Bona nit Martirià, rep un petó molt fort des de Cerdanyola, ja saps que t'estranyem...

    ResponSuprimeix