dissabte, 31 de març de 2012

Puix que sou amb set turments de set dolors traspassada: siau la nostra advocada, Mare dels vostres servents!


 dissabte, 24 / març / 2012

Em llevo i segueixo la rutina habitual i, poc després de les 10, vaig cap a Can Teixidor. Hi ha dia de brigada i de trobada familiar.

Quants papers, Déu meu! El més interessant són les cartes que guardem de la família, al llarg del s. XX. I recordatoris de tota mena. M’hi haig de posar en serio i ordenar-ho.

Dinem celebrant sant Josep, l’onomàstica del meu germà. També que en Tiri ha pagat la darrera lletra del camió.

Quan en Jaume parla sembla que explica les aventures de l’avi Ximixu i tothom n’està pendent.

En Ferriol em canta un cançó dedicada al blauet de l’estany. És el inici de la Primavera de Vivaldi i la lletra que hi posa diu: “Obre bé les ales, puja-les i abaixa-les, quin goig que farem tots dos, quin goig que farem tots dos”.

Celebro la missa a Bonmatí. M’acompanya una terna d’escolans: en Rodrigo, l’Adrià i en Martí. A Anglès també n’hi ha una bona trepa: la Jana, en David, la Núria, la Maria i la Jana.  I com no podia ser d’altra manera, acabo la missa exclamant: “Lloeu el Senyor, vosaltres tots els pobles...”

En Francisco em fa arribar més poemes del seu germà, en Manel Pont.

diumenge, 25 / març / 2012

La Bambolina Ambulant, d'Anglès, i Teatre de Contacte, de Maçanet de la Selva, participen avui en la tercera edició del festival de teatre Festiv' Albatros de Pernes les Fontaines, a la Provença francesa, amb els espectacles La crisi....quin quadre! Els desitjo molta merda, com es fa en el món dramàtic.

A Sant Martí repetim l’experiència de la missa a la placeta de l’església. De fet, la millorem. Usem l’altar fix que és el mateix padró. Així, a més d’alliberar-me d’agafar una insolació, també ho poden evitar els feligresos assistents, una quarantena.

La Maria i en Joan de Cal Curt hi celebren amb senzillesa el 60 aniversari del seu casament, aquest mateix dia, beneïts per Mn. Alfons Nogareda, a qui també encomanem a Déu. I els ocells van piulant per l’entorn i, curiosament, es fa un gran silenci al moment d’alçar Déu. “Tota la terra es prosterna davant vostre...”. Només s’escolta el soroll esmorteït dels cotxes que, a la carretera, pugen i baixen.

Quan acabo vaig cap a Calders. La gent s’espera per l’entorn de la capella. És un altre moment de vivència intensa amb devots vinguts de Bonmatí, de Sant Julià, d’Anglès, de Constantins i del mateix veïnat. La Matilde, l’ermitana i pabordessa major, va atrafegada amunt i avall atenta a tots els detalls i a tots els assistents (una cinquantena grassa).

A la homilia he intentat posar-me al nivell de la gent per animar-los a alçar la mirada i mantenir les tradicions i els llocs emblemàtics dels nostres pobles que ben segur també ens ajudarà a comprometre’ns en la significació profunda d’aquestes celebracions i d’aquests indrets.

Sembla que amb els nostres cants, especialment amb els “goits”, aconseguirem de aquest propers dies torni a ploure. No anirà pas malament. A la tonada dels goigs hi noto una barrija-barreja de ressons dels goigs de sant Martirià, dels goigs del Remei d’Anglès i de moltíssims altres. 

A la sortida hi ha un vermut on tinc l’agradable oportunitat d’anar saludant els feligresos que ja conec i coneixent-ne de nous. Comentem els trets que es van sentir la nit del divendres al dissabte. Uns diuen que van ser dos i altres, tres. Va ser passada la una de la matinada. Hi ha caçadors que van per lliure i no volen saber res de normatives i després sembla que van fer rondar els guardes forestals fins les 4 de la matinada, després de regirar-ho tot. 

I, a l’envelat de Bonmatí hi ha el complement d’un dinar on hi participen uns vuitanta veïns: amanida, arròs a la cassola, carn a la brasa i a riure. Per cert, a la gent els entusiasme la idea que em disposi a fer unes rogatives per trobar companya per en Marc.    

Marxo amb la coca de crema a la boca i vaig cap a Anglès. Amb dues dotzenes de feligresos (vinguts de Sant Martí, de Bonmatí i d’Anglès mateix) anem cap al santuari de la Salut de Pallerols. Recollim altres feligresos a Les Planes i a Sant Feliu.

Darrera mateix del meu seient hi ha la Conxita que no para de xerrar. Si jo quedo amb un cap com un timbal, a la Mercè li deu quedar com el bombo de la catedral. L’estrella de la conversa és de nou la seva germana: el que menja, el que beu (repeteix el menú que vaig recollir fa un parell de setmanes), les vegades que es canvia (la roba del llit, cada mig any), les medecines que pren, que quan acaba de menjar guarda el plat tal qual ja com que només hi menja ella...  També comenta costums d’aquests pobles de quan era jove: “Quan s’acostava setmana santa, el jovent anàvem a collir violetes pels marges; els nois, les recollien a baix dels marges, i les noies, a dalt (quina casualitat!)”.

Al santuari ens hi apleguem més de deu dotzenes de devots vinguts de les parròquies de l’arxiprestat, amb Mn. Ramon, Mn. Elies, Mn. Josep i jo (només falta un mossèn). En Josep ha preparat les meditacions (que llegeixen 14 lectors diversos), l’Elies (a l’orgue) i jo portem els cants (cants del viacrucis, goigs, credo, victòria...), en Ramon i altra gent aguanten la creu... Se m’encomana el fervorín conclusiu i ho faig convidant a situar-se en la mirada i en el cor de Maria per anar observant i guardant amb Ella els fets i les paraules de Jesús al llarg del trajecte de Jesús, des de la seva Encarnació –que es celebra avui- fins la Creu i la Resurrecció.     

L’Elies m’ha obsequiat amb el llibre d’en Xavier Solà Colomer, EL SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE LA FONT DE LA SALUT (P. A. M., 2003).

Quedo amb la boca seca: l’arròs, cantar, parlar... La Montserrat i en Josep (la germana i el nebot d’en Ramon) em conviden a una tònica que se’m posa d’allò més bé. Quan tinc un moment, vaig a venerar la noble i elegant Creu de Terme (hi llegeixo lletres gravades: Regina Pacis, ora pro nobis; Stella Matutina, ora pro nobis...). En  Josep i la Dolors em mostren la vall de Cogolls, Sant Salvador de Puigalder, les cases on havien nascut: la Pruenca i a Can Xarles... Segons em diuen és molt més bonica que la vall de Sant Iscle del Colltort. I a quarts de vuit, baixem per avall.

Arribo a la doma quan baixen les campanades del toc de l’Àngelus, poc després de les vuit: Sub tuum praesidium...   

dilluns, 26 / març / 2012

La normativa litúrgica ens fa celebrar avui la solemnitat de l’Anunciació del Senyor, que, en ser diumenge, ahir no es celebrà litúrgicament. I quin concert de tórtores, al matí, a l’entorn de la casa.

Fa una setmana parlava de les mans endurides dels feligresos d’aquestes parròquies. Hi ha un altre element destacable: la quantitat de mainada adoptada. M’he trobat amb una bona colla d’infants que han estat acollits per famílies de per aquí i que, a més, provenen de països ben diversos: Rússia, Xina, Índia, Bolívia, Filipines... De moment en tinc comptabilitzats cap una dotzena, amb la peculiaritat que alguna família n’ha acollit tres, sense que siguin germans biològics entre ells i, encara, algun d’aquests infants amb alguna discapacitat o, també, amb germans que són fills biològics dels pares adoptants. Una autèntica mostra de generositat que no sé si l’atrapa cap altra poble.

Al matí faig un tomb pel poble anant a proveir per dinar. A la tarda, m’enfilo a l’estudi prosseguint la tria i endreça.

Venen la mainada de catequesi i, després de rebre’ls i parlar-los un xic de setmana santa, faig la sessió amb els infants que formen el grup de la germana Pilar: en Pol, en David, en Raül i en Blai. Dos d’ells estan molt atents i, els altres dos, fan tot el possible per enfilar-se a la lluna i esbullar totes les constel·lacions. Amb algun crit que deixo anar, segur que m’hauran sentit des de la plaça del Bacallà. Sort que, a l’acabament, els de Can Haribó em donen un cop de mà de simpatia i de dolçor.

Després de la missa vespertina, trobo la Rosa i em convida a visitar la seva mare, la Loreto (95 anys). A més, de passada, em lliura tot un feix de poemes d’en Manel Pont, de part de la M. Gràcia (la cunyada de la Rosa) i de l’Antònia Bartrolí (la vídua). Ara si que comença a fer feix la recopilació de poemes del noi de Cal Hilari. I segur que en sortirà una bona antologia.

dimarts, 27 / març / 2012

Al matí, quan el sol besa Santa Bàrbara, observo les clapes de blancor dels arços florits vorejant els marges de la riera de Sant Amanç i del torrent de la Verneda, com si tot de núvols blancs s’haguessin enganxat per les bardisses de la falda de la muntanya.

Quan he esmorzat, surto a comprar i ho aprofito per donar un tomb, passant pel camí del molí. També m’arribo a la Casa de la Vila per parlar amb en Bartomeu de la benedicció de rams, per si em cal demanar algun permís especial. Quan torno de voltar, al carrer de l’Empedrat, em trobo amb l’Emili Rams i m’informa de les restes d’una possible vila romana que s’ha localitzat. Ara caldrà vigilar els depredadors d’antiguitats que no hi vagin a gratar.

Telefona a l’Antònia per agrair-li les facilitats i la col·laboració per anar recopilant els escrits i els poemes d’en Manel Pont. En pot sortir un bon llibre.   

Cap a dos quarts de dotze em telefona la Matilde de Calders per comunicar-me que la Consol de Constantins, passejant per l’entorn de Can Massana, enmig d’unes escombraries hi ha trobat una imatge de la Mare de Déu que podria ser la de la capella de la Pietat de Can Bassegó. Vaig volant a Constantins on la Consol ja m’espera. La imatge és  tipus maniquí per anar vestida. Li falta un braç i una mà i, òbviament, els vestits. La recullo amb devoció i m’arribo fins a Can Massana per si hi trobo el braç de falta: quatre ulls sempre hi veuen més que dos.

Gratant enmig d’un piló d’escombraries hi trobo el tors, el cap i les cames esmicolades d’un Crist de terracota, molt ben modelat, i el pal vertical de la creu.  També hi trobo un quadre modernista de guix de la Mare de Déu de Montserrat. M’estremeixo i em commoc. Ho recullo tot. A veure si trobo algú que restaura les tres peces. És un signe més de com hem deixat esmicolar tot el nostre patrimoni rural. I ara, feina a salvar els mobles.

Quan he visitat la Consol em comenta que el seu nebot i fillol, en Miquel Serra (que fa poc ha complert els 36), està casat amb l’Anna Sala, la filla d’en Sidro de Can Pipa. Can Pipa (antigament Can Hort), Can Dorca i Can Teixidor formàvem un veïnat ben característic, en aquell moment a les afores de Banyoles, al costat de confluència del rec de Can Hort i del rec d’en Brugada Teixidor. Els fills de les tres cases es reunien sovint formant una mena de colla pels jocs, per fer tabola, per ajudar-se. En Sidro deu ser uns quatre anys més gran que jo. L’Anna també havia treballat a la biblioteca de Palafrugell. 

A la tarda hi ha reunió amb l’equip de Vida Creixent. Ens llegim amb atenció els principals episodis de la Passió de Jesús segons l’evangelista sant Marc, i així preparem la setmana santa.

Parlem del viacrucis i es diu que el divendres sant seria interessant fer-lo al carrer, resseguint les creus de ferro que hi ha clavades per les cases: la de pedra en memòria de les víctimes de la Guerra Civil (1ª estació), al C. Mn. Jacint Verdaguer n. 9 (2ª), a Sta. Magdalena (3ª), al començament del C. d’Avall, entre el número 43 i el 45 (4ª), damunt de l’arcada de Can Verdaguer (5ª), a la Masoveria de Can Cendra (6ª), la que hi havia a tocar de l’arcada de Can Mans (7ª), a Can Tino (8ª), la que hi havia a Can Vilaró (9ª), la que hi havia a Can Monjo Vell (10ª), al començament de la Plaça de la Vila (10ª) i la que hi havia a l’acabament on era Can Cendra (11ª), al C. Major davant de Cal Rellotger (12ª), a la Doma (13ª) i també la Creu de pedra de la Missió (14ª). M’hi ha ajudat a localitzar-les la Maria Tarrés (on no hi són ara) i algú més. Valdria la pena recuperar les que no hi són  A veure si per la Setmana Santa del 2013 ja s’hauran recuperat i col·locat de nou les creus que falten i es pugui seguir el viacrucis a l’exterior. 

Al vespre telefono uns familiars per la mort d’un cosí germà de la mare, en Pere Poch Clotas que morí el 20·03·12 als 90 anys. No hi ha hagut gaire relació perquè vivia a Lleida.

dimecres, 28 / març / 2012


Al matí celebro la missa amb els ancians del Centre de Dia. Gairebé me n’havia distret! Els he demanat disculpes dient-los que se m’havien enganxat els llençols. Això els ha fet gràcia. Hem fet una celebració adaptada de la setmana santa: Rams, Dijous Sant i Divendres Sant. Tot junt en mitja hora. En una altra ocasió, fa força temps, en poc més de mitja hora vaig administrar a un adult el baptisme, la confirmació i la primera comunió (amb la missa corresponent). En Joan  Mató alguna vegada m’havia comentat que, en una ocasió, Mn. Tapiola, havia celebrat la missa en menys de cinc minuts. I quan va acabar encara es va exclamar: “El problema és que l’he haguda de celebrar en català, que si l’haguera celebrat en llatí, hi hauria estat encara menys”. Val més que els liturgistes no se n’assabentin perquè se’m llançarien a la jugular. Però els empordanesos ho tenen clar: les misses curtes i les sardanes i les taules, llargues.  

A la tarda oficio dues exèquies: de l’Antònia (86a) i de la Montserrat (94a), la mare de la Claudina que, durant molts anys, havia estat cap de l’escoltisme, amb el seu marit. Entre una cerimònia i l’altra, atenc la mainada que venen al reforç escolar. I, quan acabo tinc un petit moment,¡ que l’esmerço a preparar la celebració de la penitència d’aquest vespre. Avui, més em valdria haver-me posat l’alba només llevar-me, i per avall!. Com és obvi, he suspès la missa vespertina. Segurament serà el que haig de fer quan, en un mateix dia, ja hi ha una missa. Són petits retocs que, de cara el curs vinent, comentaré amb el Consell Parroquial i em sembla que caldrà implantar.

A la celebració de la penitència hi participen unes 150 persones: Déu n’hi do!
Venen alguns penitents d’Osor i de La Cellera. Em saluden els pares i la germana d’en Ramon Masachs. Quan acabem, l’Àmbar ve a demanar-me un dolç. La seva mare està a punt de portar al món en Jan. La petita, la Xanti, dorm als braços d’en Josep M. . Parlant de noms exòtics, la Maria em comenta que a Olot, una infermera li va dir que els noms que uns pares havien triat pes seus fills eren Blat de Moro i Civada. No sé si és del tot cert, però si vols mentir, digues el que sentis dir.

Al vespre dono una ullada al darrer exemplar de la REVISTA DEL BAIX EMPORDÀ    amb el monogràfic dedicat a EL TEATRE A LA NOSTRA COMARCA. També hi ha el publireportatge DE MARTÍ CAMA I CO. A J. VIGAS,SA,   UNA HISTÒRIA I UN LLEGAT AMB 125 ANYS D’EXISTÈNCIA.

dijous, 29 / març / 2012

Tenim dia de vaga general. Les treballadores de la Confraria de l’escombra no han fet cas dels piquets “informatius” i venen a netejar l’església.

Dino a Banyoles. A la taula parlem de la vaga. Algun dels nebots, n’han fet  i algun, no. El tema és interessant. I perquè els bisbes no n’han dit res? O és que “nosaltres no som d’eixe món”? Què se n’ha fet de la Gaudium et Spes? (Bé, el bisbe de Ciudad Real, si ha dit alguna cosa   Però, algun altre ha censurat el manifestde Justícia i Pau.    


L’Imma ve a fer-me unes fotografies per il·lustrar l’entrevista que em va fer en Joaquim Roglan. El lloc que més li agrada és a la terrassa al damunt de la sagristia. Veurem què en sortirà. Em comenta que viu a Vilacolum. Li dic que la meva mare era de Ventalló i Valveralla. Quan m’ha fet unes quantes fotografies surt ràpida cap a Girona per treure fotografies de la manifestació o d’algun element relacionat amb la vaga.

Al vespre vaig a Amer a predicar a la darrera missa del septenari dels Dolors. A l’església del monestir sempre m’ha impressionat que els pilars romànics estiguin retallats pel mig i sostinguts per quatres columnetes: quin gosadia arquitectònica, però quina elegància. No sé què poden dir, davant d’aquesta solució, els que voldrien reconstruccions romàntiques dels edificis antics.

A la missa hi participen una cinquantena de persones, presidides per quatre priors degudament coberts de capat. Quan els predico faig referència a la devoció a la M. de D. dels Dolors que he mamat a casa i a Banyoles. Parlo del setè Dolor de Maria: la seva soledat i la seva solitud on, des del silenci i la contemplació, hi fructifica l’esperança, la Paraula del Fill, la Vida... que Maria faria créixer en el cor dels deixebles. A la missa també hi ha la Consol. Amb bon humor li dic que la Mare de Déu del Remei potser s’enfadarà amb nosaltres perquè hem anat a veure la Mare de Déu dels Dolors d’Amer.  

Quan acabem la celebració, amb Mn. Josep anem a donar un tomb per l’entorn de la vila admirant els arbres florits i els horts conreats fins la capella de la Pietat. Quan acabem la passejada, sopem plegats al seu pis: un bol de crema de verdura i un xic de pa torrat sucat amb oli d’oliva de Cabanes (on havia estat rector), i un xic de pernil. I retorno ple de pau cap a Anglès. Arribo a la Doma quan cauen les 10 del campanar.  

divendres, 30 / març / 2012

És la diada de la Mare de Déu dels Dolors i es presenta com un dia lluminós de primavera. En Santi Massaguer parla del Viacrucis vivent de Palafrugell  .

Em venen a visitar uns amics. Els ensenyo la casa i la part vella de la vila. Com que celebren el 42 aniversari del seu casament, acabem asseguts i dinant a L’Aliança. Em recorden que, quan celebraren el 25 aniversari, també els vaig acompanyar. I per molts anys!

Preparo les certificacions de baptisme i de casament d’en Josep Vidal Huix. Havia estat un dels fundadors de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i president del grup d’Anglès. Va ser assassinat el 30 de juliol del 1936. Les certificacions me’ls han demanat des de la Federació de Cristians de Catalunya ja que s’està preparant el procés de beatificació d’aquest jove.

A la tarda venen la mainada de catequesi. La majoria són atents i respectuosos amb les catequistes. Però n’hi ha algun que sembla que vingui per rebentar la sessió i fer posar nerviosa la catequista.

Al viacrucis i a la missa vespertina hi participen més de quaranta persones: segurament és el dia que hi ha més gent. Quan he acabat la missa vaig a expressar el meu condol a en Ramon de Cal Cisteller per la mort de la seva muller, que tan bé cuidava, la Maria de Can Malagana de La Cellera. Esperem que en la vida eterna pugui gaudir del goig i la pau que li ha mancat a aquesta vida.

“L’ombra cobreix ja la terra amb son mantell de vellut: de genolls, Verge de la Serra, implorem el vostre ajut...” 

Cap comentari:

Publica un comentari